L’experiència de la pèrdua

La mort de les persones que hem estimat ens fa conèixer de primera mà el buit, el dol, l’enyor, el consol, la compassió. El professor Joan-Carles Mèlich en parla des de la filosofia literària a l’assaig L’experiència de la pèrdua, publicat per Arcàdia.

1. Si hi ha humanitat també hi ha absència, manca i pèrdua. El món humà és un univers habitat per absents, per espectres que sorgeixen de sobte, per buits que mai no es tornaran a omplir o que, si més no, ningú no podrà omplir de la mateixa manera, perquè el buit restarà sempre buit, encara que algú altre miri d’ocupar-lo.

2. Som finits perquè morirem, perquè sabem que morirem, perquè podem anticipar la mort, perquè vivim morint, perquè tan aviat com un ésser humà neix ja és prou vell com per morir.

3. Viure una vida finita significa, entre altres coses, que no hi ha cap possibilitat de trobar un principi absolut que ofereixi un sentit a la vida.

4. La finitud és el to de la nostra existència, és el to de la prosa de la vida. Un ésser finit ha d’aprendre a viure en ella i amb ella, encara que, de fet, això és una tasca impossible, perquè mai no s’aprèn a viure en la prosa, perquè, com va escriure Shakespeare a Macbeth, la vida és una “ombra que camina” que no significa res.

5. En la materialitat dels cossos (humans i no humans, també en les coses, en les petites coses que omplen la nostra existència), hi ha un rerefons habitat per cicatrius que, a voltes, es tornen a obrir, que tornen a sagnar, unes cicatrius que ploren el dolor d’una pèrdua, l’experiència d’una absència que ens sobrepassa, que ens inquieta i ens commou.

6. Som éssers fragmentats que a poc a poc ens consolidem, però les esquerdes, les cicatrius i els traumes persisteixen. La qüestió és si serem capaços de conviure-hi. El drama sorgeix en l’instant en què descobrim que el dol encara no havia acabat, que encara no s’havia acomiadat, potser perquè era –i serà– un dol infinit, un enyor que en qualsevol moment podrà tornar a fer acte de presència i que ens canviarà la vida per sempre.

7. Tots hem pensat alguna vegada, davant el record o l’oblit que es fa present sense voler, que el millor seria poder oblidar, però sovint també creiem que l’oblit de l’absent suposaria la veritable mort, la mort definitiva.

8. Som éssers que trobem a faltar. Tota la nostra vida és un camí fet d’absències que es fan presents. L’enyor és el dol infinit, insuperable i inabastable, que, de sobte, apareix com si la mort s’acabés de produir, com si la pèrdua es produís en aquell mateix instant.

9. Trobem a faltar aquelles persones que ens han deixat, però també llocs i moments…, i fins i tot trobem a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos. Ens trobem a faltar, perquè ¿què som, en definitiva, sinó una suma mai del tot acabada, mai del tot resolta, d’aquests llocs i d’aquests temps, d’aquestes relacions, d’aquestes presències absents?

10. Suggereixo deixar de pensar el mal a la manera metafísica, com absència de bé, i fer-ho a la manera antropològica –o, encara millor, literària–, és a dir, com a insensibilitat davant del patiment de l’altre –amb independència que sigui o no humà. Això és el mal.

11. Es pot tornar a construir tot de nou, i potser amb un fonament encara més sòlid i amb més durada que abans. Això, evidentement, no significa –no ha de significar– que s’ha oblidat la persona que ens ha deixat. Ben al contrari, l’elaboració del dol –o, si es vol, el treball del dol– es fa des del moment en què acceptem que la pèrdua ens ha canviat –per sempre– la vida.

12. El dol ens mostra que la nostra és una condició finita –vulnerable–, que no som autosuficients, que no podem controlar-ho tot, que existim en dependència, i que aquesta dependència resulta molt més evident, molt més carnal, des del moment que algú ens ha deixat i no tornarà. El dol de veritat es dona per acomiadat en el moment en què descobrim que l’absent és insubstituïble i que no tenim més remei que aprendre a viure amb la seva absència.

13. Ser compassiu és ser a l’altura del que l’altre em demana. Sovint és una demanda no explícita, silenciosa. Ser compassiu vol dir saber-lo tractar adequadament, acompanyar-lo, fer-se càrrec del seu sofriment i millorar, en la mesura del possible, el seu estat. Tot pot començar amb una presència, o amb una abraçada, o amb una mirada, això és indiferent. El més important és ser-hi en el moment adequat, i que l’altre sàpiga que no està sol, que pot tenir confiança.

14. El consol és una mena de compartició del dolor, és una expressió del dolor compartit. Dolor, lament i consol són inseparables, perquè només el consol pot ajudar-nos a suportar –no a superar– el dolor de la pèrdua. Si hi ha consol, si hi ha necessitat de consol, és perquè precisament no es pot guarir la ferida, perquè la pèrdua és irreversible. El consol no modifica res, no restaura res. El que oferim amb el consol no pot reparar la pèrdua. En el consol el donar es transforma en un fer. Fem una abraçada.

L’experiència de la pèrdua


© Joan-Carles Mèlich
© Arcàdia, 2017