F de falcó

Tenia una set insaciable d’objectes, d’amor, de qualsevol cosa que guarís la pèrdua

Arxivat a: Biblioteca
Us oferim el segon capítol del llibre «F de Falcó», de Helen Macdonald, publicat per Àtic dels Llibres i traduït al català per Ricard Vela. Una obra fascinant i inclassificable en què l’autora explica que va domesticar la pena per la mort del seu pare ensinistrant un perillós falcó perdiguer.

Foto: Nigel


2. PERDUDA

Era a punt de sortir de casa quan va sonar el telèfon. El vaig agafar. De passada, amb les claus a la mà.

—Sí, digui?

Una pausa. La mare. Només li va caldre dir una frase. Va ser aquesta:

—M’han trucat de l’hospital Saint Thomas.

I ho vaig saber. Vaig saber que el pare era mort. Vaig saber que era mort perquè aquesta va ser la frase que va dir la mare després de la pausa i perquè va fer servir un to de veu que no li havia sentit mai. Mort. Vaig caure a terra. Em van fallar les cames, se’m van doblegar i em vaig quedar asseguda a la catifa, amb l’auricular del telèfon premut contra l’orella dreta, escoltant la meva mare i contemplant la petita bola de liquen dels rens a la prestatgeria, impossiblement lleugera, un dens embull de tiges gris fosc amb puntes esmolades i polsegoses i espais silenciosos plens d’aire, i la mare dient que a l’hospital no hi havien pogut fer res, que ha estat el seu cor, em sembla, no cal que vinguis aquesta nit, no vinguis, som molt lluny, i és molt tard, i són moltes hores de conduir i no fa falta que tornis… i, per descomptat, tot allò només eren bestieses; cap de les dues sabia què coi es podia o s’havia de fer ni què estava passant, més enllà de la certesa que totes dues, i també el meu germà, tots, ens aferràvem a un món que havia desaparegut. Vaig penjar. Encara tenia les claus a la mà. En aquell món que havia desaparegut, jo sortia a sopar amb la Christina, una filòsofa australiana amiga meva que s’havia passat tota l’estona allà, asseguda al sofà, des que havia sonat el telèfon. Se’m va quedar mirant. Li vaig explicar el que havia passat. Ella va insistir que anéssim al restaurant perquè havíem reservat taula, per descomptat que hi havíem d’anar, i vam anar-hi, i vam demanar, i ens van portar el menjar i jo ni el vaig tocar. El cambrer es va molestar i va voler saber si hi havia algun problema. Bé.

Em sembla que la Christina l’hi va dir. No recordo que ho fes, però aquell home sí que va fer una cosa força extraordinària. Va desaparèixer i després es va tornar a presentar a taula amb cara d’angoixa i de preocupació i amb un brownie doble de xocolata, amb gelat i una fulleta de menta al damunt, invitació de la casa, empolsat amb coco i sucre llustre. Servit en un plat negre. Me’l vaig quedar mirant. Això és ridícul, vaig pensar. I doncs, què és això? Vaig agafar la menta del gelat i la vaig sostenir entre els dits. Em vaig mirar aquelles dues fulles petites i la tija diminuta tacada de xocolata i vaig pensar: Això no es pot plantar i no creixerà. Emocionada i desconcertada perquè un cambrer cregués que amb un pastís i un gelat de franc n’hi hauria prou per reconfortar-me, em vaig mirar l’extrem tallat de la tija de la menta. Em recordava alguna cosa. I em vaig esforçar a esbrinar el que era. I aleshores vaig retrocedir tres dies, a Hampshire, a fora, al jardí, durant un cap de setmana de març enlluernador, esglaiada perquè el pare s’havia fet un tall molt lleig a l’avantbraç. T’has tallat!, li vaig dir. Oh, això, va dir ell, col·locant una altra molla al llit elàstic que estàvem muntant per a la meva neboda. M’ho vaig fer l’altre dia. No recordo com. Em devia donar algun cop. Però no passa res. Es curarà aviat, està cicatritzant bé. En aquell moment el vell món se’m va apropar a l’orella, em va murmurar un adéu i va desaparèixer. I vaig córrer cap a la nit. Havia de conduir fins a Hampshire. Hi havia d’anar ara mateix. Perquè aquell tall no cicatritzaria. No es curaria.

Vet aquí una paraula. Dol. O dolençós. La paraula anglesa per a dol, bereavement, ve de l’anglès medieval bereafian, que vol dir ‘desposseir d’alguna cosa, arrabassar, prendre, robar’. Robat, arrabassat. Tothom ho pateix. Però ho sents tota sola. Per molt que ho intentis, no pots compartir la commoció de la pèrdua.

—Imagineu —els vaig dir llavors a uns amics, intentant explicar amb sinceritat el que sentia—, imagineu-vos que tota la vostra família és en una habitació. Sí, tota la vostra família. Tota la gent que us estimeu. I el que passa aleshores és que algú entra a l’habitació i us clava a tots plegats un cop de puny a l’estómac. A tots i cadascun. Un cop de puny molt fort. Tan fort que us tomba a tots a terra. D’acord? Aleshores tots compartiu el mateix tipus de dolor, exactament el mateix, però esteu tan ocupats experimentant la vostra pròpia agonia que us sentiu completament sols. Doncs és així!

Vaig acabar el meu petit discurs triomfalment, convençuda que havia trobat la manera perfecta d’explicar com em sentia. Em van estranyar els rostres de commiseració i d’horror que em vaig trobar, perquè no em semblava que un exemple que posava les famílies dels meus amics en habitacions per tal que els fotessin una pallissa pogués fer pensar que jo era boja com una cabra.

Ni tan sols avui els puc posar en l’ordre correcte. Els records són com blocs pesats de vidre. Els puc canviar de lloc, però no formen una història. Un dia anàvem caminant sota els núvols des de Waterloo cap a l’hospital. Jo necessitava tota la meva disciplina per respirar. La mare es va girar cap a mi, amb la cara tensa, i em va dir:

—Arribarà un dia en què tot això ens semblarà només un malson.

Les seves ulleres, plegades amb cura, al palmell de la mà de la mare. El seu abric. Un sobre. El seu rellotge. Les seves sabates. I quan ja marxàvem, enduent-nos les seves pertinences en una bossa de plàstic, els núvols hi continuaven sent, un fris de cúmuls immòbils sobre el Tàmesi, plans com si fossin pintures mats sobre vidre. Al pont de Waterloo ens vam abocar cap a la pedra de Portland i ens vam mirar l’aigua que passava per sota. Aleshores, em sembla, vaig somriure per primer cop des de la trucada. En part perquè l’aigua corria cap al mar i aquest fet físic particular tenia sentit quan la resta del món n’havia deixat de tenir. I en part perquè una dècada enrere, el pare havia concebut un projecte de cap de setmana gloriosament excèntric. Havia decidit fotografiar absolutament tots els ponts que creuaven el Tàmesi. De vegades, els dissabtes al matí, jo l’acompanyava en les seves excursions als Cotswolds. El meu pare sempre havia estat el meu pare, però també el meu amic i un còmplice en aventures com aquesta. Des de la font verda a prop de Cirencester, vam caminar i vam explorar seguint el rierol enfangat i vermiforme. Vam envair propietats alienes per fotografiar trossos de fusta que el travessaven, els grangers ens van escridassar, el bestiar ens va perseguir i vam estudiar mapes amb una concentració ferotge. Allò el va tenir ocupat tot un any. Al final, ho va aconseguir. Tots i cadascun dels ponts. En algun lloc entre les capses de diapositives de casa de la mare hi ha un registre fotogràfic complet de totes les maneres en què es pot creuar el Tàmesi des del naixement fins a la desembocadura. Un altre dia, ens va agafar por de no poder trobar el seu cotxe. L’havia aparcat prop del pont de Battersea i no havia tornat a buscar-lo, és clar. El vam cercar durant hores, cada cop més desesperades, registrant passatges i carrerons sense sortida. Vam estendre la recerca a carrers que eren a quilòmetres de distància de qualsevol lloc en què fos plausible que es pogués trobar el cotxe. Ben avançat el dia, totes dues vam comprendre que, encara que haguéssim trobat el Peugeot blau del pare amb la seva acreditació de premsa col·locada a la visera i les semes càmeres al portamaletes, la recerca hauria estat debades. Evidentment, se l’havia endut la grua. Vaig trobar el número, vaig trucar al dipòsit i li vaig dir a l’home que va contestar al telèfon que el propietari del vehicle no el podia recollir perquè era mort. Que era el meu pare. Que no havia volgut deixar el cotxe on l’havia deixat, però que s’havia mort. Que no l’havia volgut aparcar malament, de debò. Frases de llunàtica, pronunciades de manera completament seriosa, tallades en roca viva. No vaig entendre per què es va produir un silenci incòmode en la línia. Al final, aquell home em va dir:

—Oh, Déu meu, em sap molt de greu. L’acompanyo en el sentiment.

Però podria haver dit qualsevol cosa i no hauria significat res. Vam haver de portar el certificat de defunció del pare al dipòsit perquè no ens posessin la multa. Tampoc no va significar res.

Després del funeral vaig tornar a Cambridge. No vaig poder dormir. Vaig conduir molt amunt i avall. Vaig veure com es ponia el sol i com sortia i com recorria el cel mentrestant. Vaig contemplar els coloms desplegant la cua i festejant en pavanes elegants al jardí de casa. Els avions continuaven aterrant, els cotxes continuaven circulant i la gent continuava comprant i parlant i treballant. Res de tot allò tenia sentit. Durant setmanes em vaig sentir com si jo estigués feta de metall roent. I així va ser, fins al punt que estava convençuda, malgrat totes les evidències en contra, que si m’asseia en una cadira o al damunt d’un llit, els fondria i els travessaria.

Va ser més o menys en aquell moment que em va agafar una mena de bogeria. En retrospectiva, em sembla que mai no vaig estar boja de debò. Més aviat em vaig quedar a cinc minuts d’embogir del tot. Sempre vaig saber distingir un ocell d’una serra de mà, tot i que de vegades em sorprenia fins a quin punt s’assemblaven. Sabia que no era boja del tot perquè havia vist psicòtics abans i la seva follia és òbvia, com el gust de la sang a la boca. La meva mena de bogeria era diferent. Era tranquil·la i molt, molt perillosa. Era una follia dissenyada per tal de mantenir-me en el meu seny. La meva ment s’esforçava a construir sobre el buit, per poder crear un món nou i habitable. El problema era que jo no tenia materials per treballar-hi. No tenia parella, no tenia fills, no tenia casa. No tenia una feina de nou a cinc. Així que la meva ment es va aferrar al que va poder. Estava desesperada i interpretava malament el món. Vaig començar a notar connexions curioses entre coses. Coses que no tenien importància van assolir significats extraordinaris. Llegia el meu horòscop i me’l creia. Auguris. Grans atacs de déjà vu. Coincidències. Records de coses que encara no havien succeït. El temps ja no corria cap endavant. Era una cosa sòlida que podies empènyer i sentir com oferia resistència, una mena de fluid espès, mig aire, mig vidre, que fluïa en tots dos sentits i enviava ones de records cap endavant i esdeveniments nous cap enrere, així que les coses noves que em trobava em semblaven souvenirs d’un passat llunyà. De vegades, en algunes, poques, vegades, asseguda al tren o en una cafeteria, vaig sentir que el pare havia d’estar assegut a prop. Allò era reconfortant. Tot ho era. Perquè així són les bogeries normals durant el dol. Ho vaig aprendre en uns llibres. Vaig comprar llibres sobre el dol, sobre la pèrdua i el desconsol. S’escampaven pel meu escriptori en unes piles que oscil·laven. Com a bona acadèmica, vaig creure que allà hi trobaria la resposta. Em va tranquil·litzar que em diguessin que tothom veu fantasmes? Que tothom deixa de menjar? O que no pot deixar de menjar? O que el dol arriba en fases que estan numerades i etiquetades tal com un entomòleg classifica els seus escarabats? Vaig llegir que després de la negació ve el dolor. O la ira. O la culpa. Recordo que em preocupava a quina fase era jo. Volia atorgar categories taxonòmiques al procés, ordenar-lo, fer-lo raonable. Però no era raonable i jo no reconeixia cap d’aquelles tres emocions en absolut.

Van passar setmanes. L’estació va canviar. Van brotar les fulles, els matins es van omplir de llum, van tornar els falciots, piulant mentre volaven pels cels de l’estiu que naixia sobre casa meva, a Cambridge, i vaig començar a pensar que em trobava millor. Dol normal, en diuen. Allò és el que era. Una remuntada lenta i tranquil·la cap a la vida després d’una pèrdua. Es curarà aviat. Encara em ve als llavis un somriure irònic cada cop que recordo la meva fe cega, perquè estava terriblement equivocada. Al meu interior, hi avançava una necessitat oculta. Tenia una set insaciable d’objectes, d’amor, de qualsevol cosa que guarís la pèrdua i la meva ment no tenia escrúpols a reclutar qui fos o el que fos necessari. Al juny em vaig enamorar, de manera predictible i devastadora, d’un home que va fugir corrents tota una milla quan es va adonar de com n’estava, jo, de destrossada. La seva desaparició em va atordir i em va deixar pràcticament insensible. Tot i que ara ni tan sols puc evocar el record del seu rostre, i encara que no només sé per què va sortir corrents sinó, a més, que, en principi, hauria pogut ser qualsevol, encara guardo a l’armari un vestit vermell que no em tornaré a posar mai més. Així són les coses.

Després el món sencer es va posar de dol. El cel es va obrir i va ploure sense parar. Les notícies anaven plenes d’inundacions i de ciutats ofegades per les aigües, de pobles perduts al fons de llacs, de riuades que tallaven l’autopista M4 i feien embarrancar el trànsit de les vacances, de caiacs navegant pels carrers de les ciutats de Berkshire, de l’ascens del nivell del mar, del descobriment que el canal de la Mà- nega va aparèixer a causa del desbordament d’un llac gegant fa milions d’anys. I la pluja va continuar, fins a enterrar els carrers en més d’un centímetre d’aigua plena de bombolles, trencar els tendals dels comerços i provocar que el riu Cam es desbordés amb una revinguda café au lait, plena de branques trencades i sotabosc enfangat. L’Apocalipsi havia arribat al meu poble.

—Doncs a mi no em sembla que el temps estigui tan estrany —recordo que li vaig dir a una amiga sota la marquesina d’un cafè, mentre, per darrere de les nostres cadires, la pluja colpejava el paviment amb tanta força que havíem de xarrupar el cafè embolcallades en una boirina freda.

Mentre la pluja continuava caient, les aigües s’aixecaven i jo m’esforçava a mantenir el cap alçat, va començar alguna cosa nova. Em despertava arrufant el nas. Havia tornat a somiar falcons. I vaig començar a somiar en astors constantment. Aquí va una altra paraula: rapaç, que significa ‘ocell rapinyaire’. Del llatí rapax, que vol dir ‘lladre’. Prové del verb rapere, que significa ‘arrabassar amb violència’. Robar. Arrabassar. Somiava en falcons, en astors i en un en particular. Uns anys abans jo havia treballat en un centre d’aus de rapinya a l’extrem oest d’Anglaterra, just abans que es converteixi en Gal·les. Era una regió de terra vermella, de mines de carbó, de boscos humits i de falcons perdiguers salvatges. Aquell, una femella adulta, havia xocat contra una tanca mentre caçava i havia perdut els sentits. Algú l’havia recollit, inconscient, l’havia ficat en una capsa de cartró i ens l’havia portat. Tenia res trencat? Estava ferit? Ens vam congregar en una habitació en penombra amb la capsa al damunt de la taula i la nostra cap hi va ficar la mà protegida amb un guant. Després d’una mica de brega, va sortir a la llum tènue, amb la seva cresta grisa i les plomes del pit barrat inflades en una merenga d’agressió i de por, un vell astor femella enorme. Vell perquè tenia les urpes cargolades i polsegoses, els ulls d’un taronja profund i fogós, i era preciosa. Preciosa com un penya-segat de granit o com un núvol de tempesta. Va omplir completament l’habitació. Tenia una esquena enorme de plomes grises blanquejades del sol, músculs forts com els d’un pit bull i resultava increïblement intimidadora, fins i tot per als treballadors que es passaven els dies tenint cura d’àligues. Era així de salvatge i d’aterridora, com un gran rèptil. Amb molta cura, li vam obrir les ales grans i àmplies mentre ella girava el coll en rodó per mirar-nos, sense immutar-se. Li vam palpar els ossos estrets de les ales i de les espatlles per comprovar que no hi hagués res trencat, vam passar els dits per ossos lleugers com canonades buides solcat cadascun d’ells per voladissos interns com si fossin les ales d’un avió. Li vam comprovar la clavícula, les potes gruixudes i els dits escatosos i les urpes de dos centímetres i mig. La seva vista també semblava correcta: li vam posar un dit al davant de cada ull, per torns.

Clac, clac, va llançar el bec. Després va girar el cap i em va mirar directament. Va clavar els seus ulls en els meus, amb les seves ninetes negres fixades en mi per damunt del seu bec negre i corbat. Aleshores, just en aquell moment, vaig entendre que aquell astor era molt més gran que jo i molt més important. I molt més antic: un dinosaure extret del bosc de Dean. A les plomes hi surava una aroma prehistòrica diàfana, que em va arribar al nas com si fos pebre, rovellada com la pluja en una tempesta.

L’ocell es trobava perfectament. El vam treure fora i el vam alliberar. Va obrir les ales i en un segon ja se n’havia anat. Va volar per sobre d’una bardissa i va desaparèixer de sobte. Va ser com si hagués trobat una escletxa a l’aire humit de Gloucestershire i s’hi hagués esquitllat. Aquell era el moment que continuava veient, un i altre cop. Aquell era el somni recurrent. Des d’aquell moment, l’astor es va fer inevitable.

 




F de falcó

© Helen Macdonald, 2014
© de la traducció: Ricard Vela, 2016
© d’aquesta edició: Futurbox Project, SL, 2016
 

Nou comentari

És veritat perquè és bonic
D'on ha sortit aquest estrany desig / que em fa por on se m'emporta
Més entrades...