«No permetis que ningú et prengui res que t’importi, o et posaràs a les seves mans.» L’Octavi Fontseca està en crisi: el seu matrimoni s’ensorra i és incapaç d’escriure. Ja no queda res de l’escriptor d’èxit que es va convertir en la veu d’una generació. Trenta anys més tard, continua vivint d’un passat que no existeix. El seu editor, en Pere, s’impacienta i li proposa publicar amb el seu nom el manuscrit d’un altre. Així es presenta L’abisme (Univers), la novel·la escrita per Carla Gracia (Barcelona, 1980).
En llegim un fragment i en sortegem 3 exemplars. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom abans del 9 d’octubre a [email protected] *
Foto: Catorze
—Digues, on és el gran Octavi Fontseca, ploma de la modernitat?
L’Octavi juga amb el fum, dibuixa amb petits cops d’aire cercles perfectes de boira.
—Potser tu ho saps. Ara que tens el nou Octavi Fontseca de la literatura, ja no et fa falta l’autèntic.
El Pere pica de mans i nega amb el cap, com si parlés a un nen petit.
—No exageris. Havíem de promocionar d’alguna manera el Vicenç Caballé. Però tu ets el referent indiscutible, ho sap tothom.
L’Octavi se sent un nen petit. Fa una altra pipada i s’omple de fum.
—T’equivoques, Pere, segons la Nina Bescó només soc: «Un record d’allò que hauria pogut ser, de la grandesa de la llengua que ha quedat enrere, una flaire de la lluita que, al final, hem perdut».
El Pere somriu i segueix negant amb el cap.
—Fa cinc anys d’aquesta crítica.
L’Octavi sospira, apaga la cigarreta contra el got de plàstic del cafè, s’aixeca i es gira cap a la finestra, veu el seu reflex enfadat i li fa més ràbia. Allò no era una crítica, era un assassinat. Els assassinats no prescriuen. Potser la Nina Bescó tenia raó i havien perdut una lluita o potser mai havia tingut cap possibilitat de guanyar-la.
L’Octavi veu a contrallum, sobre el vidre, el reflex del Pere, que es posa dret, amb impaciència. Se li acosta.
—D’acord, potser la Nina Bescó t’està en contra. Però, qui fa cas dels crítics, avui en dia?
—Tu sabies que anava a publicar la crítica? —L’Octavi ho deixa anar sense interès, amb un glop d’aire.
—Ja ho vam parlar en el seu moment. No, no en sabia res.
A sota, al carrer, els cotxes petits desgasten l’avinguda. Un grup d’executius amb vestits foscos travessen el pas de vianants i entren en un bloc, tan fosc com l’editorial.
—És a dir que ho sabies. —En aquell instant li sembla evident.
Sent els passos del Pere sobre la moqueta i un sospir llarg, forçat, postís.
—Aquestes coses se saben, però no es poden canviar. Què volies que fes? Volies que la convencés que ets un dels millors escriptors que hem tingut mai en aquest país? Ja ho deu saber, Octavi. És una neuròtica amargada. —El Pere riu amb sornegueria i s’acosta una mica més—. Vols que et digui què necessita la Nina Bescó?
L’Octavi ressegueix el coll fi de la Nina en el record, entre els tirabuixons i els llaços, darrere dels ulls fumats. El Pere es recolza a la paret de vidre, al seu costat, sobre l’avinguda, contra els cotxes, per damunt de la ciutat.
—Un nou llibre.
L’Octavi no pot evitar una riallada nerviosa.
El Pere li pica amb la mà plana a l’espatlla i reprèn el to lleuger.
—T’ho dic de debò. Escriu un nou llibre i tanca-li la boca per sempre a la Nina Bescó i a tota aquesta colla d’egòlatres.
L’abisme
© Carla Gracia
© 2019, Univers
