Foto: Akash Malhotra
1. La recerca de la felicitat és la cosa més ben repartida del món.
2. L’objectiu de la filosofia és la felicitat. O, més exactament, l’objectiu de la filosofia és la saviesa i, per tant, la felicitat. Però no una felicitat qualsevol. La felicitat que volem, la felicitat que els grecs anomenaven saviesa, no s’obté amb drogues, ni mentides, ni il·lusions, ni diversió en el sentit que Pascal donava a aquest terme. És una felicitat que s’obté en una certa relació amb la veritat: una veritable felicitat o una felicitat veritable.
3. La felicitat és l’objectiu, la veritat és el camí. Però val més una tristesa vertadera que una alegria falsa.
4. La saviesa és necessària perquè ens morim i perquè no som feliços. Si fóssim feliços sense ser immortals, o immortals sense ser feliços, la nostra situació seria acceptable. Però ser a la vegada mortal i desgraciat, o saber-se mortal sense considerar-se feliç, és una raó de pes per tractar de tornar-se una mica més savi.
5. No som feliços, però no sempre perquè tot va malament. També passa, i més sovint, que no som feliços ni tan sols quan tot ens va més o menys bé. Què ens falta per ser feliços quan ho tenim tot per ser-ho i no ho som? Ens falta la saviesa. Ens falta aprendre a viure.
6. Si –com diuen Plató, Pascal, Schopenhauer, Sartre– som feliços quan tenim el que desitgem, i només desitgem allò que no tenim, no podem ser mai feliços. O bé desitgem el que no tenim, i patim aquesta carència, o bé tenim allò que, des de l’instant que ho tenim, ja no desitgem. La felicitat se’ns escapa. O estem enamorats de qui no ens fa cas, i patim aquesta carència, o vivim en parella i ens avorrim l’un a l’altre, perquè no podem desitjar el que ja tenim. La vida, deia Schopenhauer, oscil·la com un pèndol del dolor al tedi. En paraules de George Bernard Shaw: “Hi ha dues catàstrofes a l’existència: la primera, quan els nostres desitjos no són satisfets; la segona, quan ho són”.
7. L’esperança és una trampa, perquè només esperem el que no tenim. Sempre estem separats de la felicitat per la mateixa esperança que la persegueix. Passem de la frustració a l’avorriment, de l’esperança a la decepció. Podem fingir que som feliços, però en filosofia es tracta justament de no fingir; o podem practicar la fugida cap endavant, d’esperança en esperança, com fan els jugadors de loteria que es consolen d’haver perdut comprant un nou número. Això no és filosofia ni saviesa. Una tercera estratègia –que requereix tenir fe– és saltar fins a l’esperança absoluta: esperar que la felicitat arribi després de la mort, en una altra vida millor.
8. Encara hi ha una altra opció: tractar d’alliberar-nos del cicle d’esperança i decepció. Tractar d’alliberar-nos de l’esperança mateixa.
9. Entre la felicitat esperada i la felicitat fallida, entre l’esperança i la decepció, entre el sofriment i l’avorriment, hi ha el plaer i l’alegria. Hi ha plaer i alegria quan desitgem el que tenim, el que fem, el que és. Quan desitgem el que no ens falta. Quan tenim set i bevem una cervesa fresca. Quan fem l’amor amb la persona que volem.
10. Plató, Pascal, Shopenhauer i Sartre confonen el desig amb l’esperança. Tota esperança és un desig, però no tot desig és una esperança. Podem ser feliços quan fem el que desitgem, quan desitgem el que fem. La felicitat de desitjar el que tenim, el que fem, el que no ens falta, és una felicitat desesperada, una felicitat que no espera res.
11. Esperar és desitjar sense gaudir. És desitjar sense saber si el desig serà satisfet. L’esperança i el coneixement no es troben mai: no s’espera mai allò que se sap, no es coneix mai allò que s’espera. Només esperem allò que som incapaços de fer, allò que no depèn de nosaltres. L’esperança és un desig la satisfacció del qual no depèn de nosaltres. Esperar és desitjar sense poder. L’esperança és doncs un desig que es refereix al que no tenim, que ignorem si és o serà satisfet i que satisfer-lo no depèn de nosaltres. Esperar es desitjar sense gaudir, sense saber i sense poder.
12. La felicitat i la desesperació poden i han d’anar juntes. La felicitat és proporcional a la desesperació que siguem capaços de suportar. Aquesta desesperació no és el súmmum de la tristesa, ni la desesperació del suïcida (si se suïcida, és que espera morir). És la desesperació de qui no espera res perquè ja ho té tot, perquè en té prou amb el que té.
13. En lloc de desitjar el que ens falta, el que no depèn de nosaltres, es tracta d’aprendre a desitjar el que sí que depèn de nosaltres. No es tracta de prohibir-nos esperar, sinó d’aprendre a pensar, a voler i a estimar.
14. La felicitat és aquell espai de temps en què l’alegria sembla immediatament possible. I tota alegria és alegria d’estimar. La felicitat és possible quan estimem més i esperem menys. La saviesa és això: la felicitat, desesperadament.
La felicidad, desesperadamente
© André Comte-Sponville
© Paidós, 2001, 2010
6
6
