Poques setmanes abans de morir, Joan Margarit va deixar enllestits els poemes que componen Animal de bosc (Proa), l’obra a la qual va dedicar les energies de l’últim tram de la seva vida, aprofitant la mirada nítida que atribuïa a una senectut viscuda sense trampes.
De seguida va ser la casa dels estius,
les vacances d’hivern, la dels caps de setmana,
sempre plena amb els fills, més tard els nets.
Una casa de pedra de tres pisos
voltada pels sembrats, les boires i les pluges.
Però des de fa anys que hi venim sols.
I ara comencem obres per viure al pis de baix,
al costat de la gespa i els rosers.
És l’última vegada que faré d’arquitecte,
i serà per a tu, que un dia vindràs sola
i pensaràs en mi escoltant els ocells.
T’imagino a l’estiu, en sortir el sol
amb les portes obertes al jardí
mentre als conreus algú estarà segant.
I –com tu i jo a aquesta hora hem fet sempre–
posaràs Mozart.
© Joan Margarit
© Edicions Proa, 2021
