Foto: CCCB
Els llums s’acaben d’apagar quan entro al teatre del CCCB. Encara no hi ha silenci, més aviat una remor pujada de to. Tres-cents cinquanta adolescents, alumnes d’ESO i de batxillerat esperen impacients que comenci Un matí amb Nadia Ghulam. I després de la guerra què? La Nadia Ghulam surt a l’escenari acompanyada de la Mònica Bernabé, que la presenta. La Nadia és menuda, però se la veu plena de força. Vesteix amb texans i un jersei vermell lluent, una imatge molt diferent de com estem acostumats a veure les dones afganeses.
Comença explicant que va néixer a Afganistan l’any 1986 i que als vuit anys va quedar greument ferida en un bombardeig. Els adolescents no baden boca i, a partir d’aquí, només se senten respiracions apagades mentre explica que, ja instaurat el règim talibà, i amb greus seqüeles físiques, va haver de fer-se passar per un noi per poder treballar i mantenir la família.
Les dones no podien treballar a l’Afganistan dels Talibans. Us imagineu què sent una noia, quasi una nena, quan es veu obligada a fingir que és una altra persona per poder subsistir? La por constant a ser descoberta i castigada, el conflicte amb la seva identitat. Diu que es va veure obligada a parlar en un to de veu més greu, que va fer amics homes i que quan els anava a visitar a casa seva s’havia de quedar a l’habitació dels homes, ja que en ser un noi, no podia parlar amb les dones. “Les dones de la meva família tampoc ho van entendre, al principi, i em rebutjaven”.
Res és gratuït en el seu relat. Ni la foto dels edificis destruïts per les bombes, ni la foto que mostra la seva mare passejant per Kabul amb unes amigues. Van vestides amb faldilles plisades per sobre el genoll i jerseis de punt, somriuen i exposen els cabells al sol, caminen entre edificis en perfecte estat, amb cotxes circulant pels carrers i palmeres a les voreres. Un retrat que podria ser de qualsevol capital en el darrer quart del segle passat. El relat és implacable, colpidor, però també esperançador, perquè la Nadia sap que parla a un grup d’adolescents i sap que allà hi ha també el futur del seu país: “No us oblideu del que està passant al món”.
“Potser no ho sabeu però l’Afganistan és un país que té moltes coses boniques, sobretot l’esperança en l’educació”. “Estudieu”, adverteix als joves, “formeu-vos, prepareu-vos pel que voleu, i viviu”. “Quan estava al meu país vaig pensar: o vull estudiar, o vull morir”. Els explica que quan va aconseguir arribar a Barcelona no tenia ni idea de què seria viure aquí, i que, després de moltes dificultats, va matricular-se a un cicle d’informàtica. “Era el que volia fer, era feliç, però com que no entenia l’idioma, el primer any ho vaig suspendre tot. Però vaig continuar endavant, lluitant”.
El silenci es pot tallar al meu voltant. Potser estic rodejat d’adolescents que no paren quiets a classe i no presten atenció, però avui quasi ni esbufeguen. El relat i la força de la Nadia Ghulam els emmudeix. “Hi ha moltes persones que viuen i respiren, però estan mortes: no són elles perquè no tenen llibertat”. I nosaltres, penso, què fem amb la nostra llibertat? M’intriga saber com respondran els joves a aquest relat colpidor, a aquesta recerca extrema de la llibertat. Ara quan acabi de parlar i la presentadora digui allò de: “algú vol preguntar?” Parlaran? Què diran? I un s’adona aleshores d’una realitat que no hauria d’oblidar: que l’adolescència és un mar profund, ric, divers, amb poques certeses i amb moltes inquietuds, que els connecten amb la seva intimitat, amb el seu present i amb el seu futur.
Com et sents? Li pregunten. Com és el teu dia a dia? Quina relació tens amb la teva família d’Afganistan? Com hauria estat la teva vida si no t’haguessis vestit d’home? Com és la teva relació amb els teus pares adoptius? S’aixequen moltes mans. Els joves pregunten. A través de la seva trajectòria vital indaguen sobre els sentiments, la identitat i els seus referents. Pregunten i escolten atentament. “La meva mare és el meu referent, el meu puntal”, conclou la Nadia Ghulam des de Barcelona.
