La malaltia, una salut feble, la mort, són adversitats a les quals és millor no enfrontar-s’hi sols. La poesia del cuidar (Ediciones Hades) és un recull de contes escrits per Carme Casas en què vol mostrar i promoure un gest tan humà com és el de tenir cura els uns dels altres. Per això, cadascun dels textos va acompanyat d’una reflexió escrita, des de l’experiència, per persones que estan lligades professionalment al món de les cures pal·liatives. Els drets d’autoria han estat cedits a les fundacions Oncolliga i la Fundació Enriqueta Villavecchia. En llegim un dels contes i la reflexió que ha inspirat al pediatre Sergi Navarro.
Foto: dizzylizzie
La meva germana va arribar sense avisar, molt abans del que l’esperàvem, i va quedar-se el nom del mes que ella mateixa va encetar, l’Abril. Va ser un mes plujós tant fora com dins de l’hospital. Quan ella va néixer jo tenia 7 anys. Em dic Pep i us ho vull explicar.
Vaig trigar molts i molts dies a veure-la per primer cop. Els pares estaven tristos i preocupats i em van explicar que l’Abril havia nascut malalta. Una malaltia estranya i recargolada que la feia molt diferent dels altres nadons, i que potser no podria anar a casa. Em vaig quedar molt sorprès i vaig insistir que la volia conèixer, havia de parlar amb ella seriosament. Finalment els pares van entendre que era molt important per mi.
Crec que, amb altres paraules, era el mateix que deien els metges.
La vaig trobar dormint en un palau de vidre. Amb gomets de colors al pit i una llarga tija transparent que li entrava per un forat del nassarró. La seva pell era tan blanca que semblava embolicada en paper de lluna. Els ulls eren com dos aglans i les orelles semblaven dues fulles d’arbre. El poc cabell que li acaronava el cap era com un niu d’ocell. Llavors ho vaig entendre!!!
–L’Abril és una fada!!!
En sentir-ho, l’Abril va obrir els ulls i em va somriure, com si no se sorprengués de veure’m. M’esperava. Vaig acostar-me al palau de vidre i, en repenjar-hi el nas, la meva respiració va emboirar-la i vaig entendre, de cop, que necessitava molt aire per poder volar. Estarà amb nosaltres fins que li surtin les ales, però ningú sabíem de quant temps parlàvem.
Crec que, amb altres paraules, era el mateix que deien els metges.
L’Abril va estar molts mesos a l’hospital i jo la visitava cada tarda. Entre setmana, en sortir d’escola anava a la biblioteca amb la mare i devorava llibres de fades. Vaig descobrir que l’Abril sempre seria menuda i d’aspecte dolç. Era una petita dama. Les fades, encarregades de protegir la natura. No saben ni poden fer encanteris. Es vesteixen amb pètals de flors i els encanta disfressar-se amb fulles, plomes i petites baies. Algunes tenen llum i les ales els dringuen en volar. Tot el que descobria d’ella em fascinava!!! Era una germana molt especial.
Crec que, amb altres paraules, era el mateix que deien els metges.
Els caps de setmana, el pare em va proposar explorar la natura del nostre entorn i explicar-la-hi a la nostra fada. Encara era abril quan vam fer la nostra primera sortida. Vam portar-li branques de cirerer, plenes de petites flors blanques amb les quals fer-se camisoles per anar a dormir. Cada mes li explicava les descobertes més importants que ella hauria de conèixer un cop pogués volar.
–Abril, si comences a volar al mes de maig, vés a prop dels camps de cereals, de blat i ordi, semblen pintats de verd intens i amb l’aire onegen. I et podràs fer un suau vestit de badabadocs vermells, que conviden a ballar encara que plogui.
–Al juny, fes-te amiga de l’herba de Sant Joan, que segons la llegenda floreix la nit més curta de l’any. T’explicarà secrets màgics per compartir davant la claror d’una foguera.
–Quan arribi juliol, busca espígol i fes-hi tombarelles al damunt… Quedaràs suspesa en el seu aroma, un dels que més enamora l’ànima.
–Quan el sol s’acosta de valent, arriba el calorós mes d’agost. Mulla’t els peus en rierols i fonts i, si algú t’empipa, esquitxa’l… Li agradarà!
–Al setembre, si vols aprendre més del que ja saps, apropa’t a les oliveres, les àvies del camp; fa molts anys que són entre nosaltres i coneixen un munt d’històries. Asseguda a les seves branques pots menjar móres i fruites del bosc, i pintar-te els llavis en mossegar-les per després repartir petons de colors.
–L’octubre ja comença a ser fredolic i els arbres, que ja ho saben, el cobreixen amb capes i capes de mil fulles de colors que ja parlen de tardor. Rogenques, ataronjades, marrons… La dansa dels arbres i la catifa de fulles al bosc ens recorda que la natura es transforma constantment.
–Magranes, carbasses i castanyes acompanyen cada any el mes de novembre. Tasta–les, t’agradaran. Les castanyes ben calentes fan passar el fred de cop.
–I així arriba desembre, el mes que s’ha quedat per ell el darrer dia de l’any. La majoria l’acomiadem amb la dolçor del raïm i desitjant-nos sort per tornar a començar. El boix grèvol pinta de vermell aquest darrer mes.
–Gener, mandrós i fred, comença amb festes, regals i algun refredat. Olora eucaliptus i respira tranquil·lament, pensant en tot el que ens queda per endavant. Mentre respires, deixa la ment en blanc, blanc de lluna, blanc d’escuma.
–I sense que ens n’adonem arriba un mes curt i divertit: el febrer ve disfressat i porta més llum. La mare diu que febrer és groc com la flor de la mimosa que busca el sol i ens acarona.
A mitjan març el pare i jo vam portar-li unes branques d’ametller amb flors rosades on dormir la migdiada. I a la mare, un pom de flors silvestres de mil tonalitats encara per inventar.
A finals de març, l’Abril semblava més menuda, com una cuca de llum, de molta llum que ens il·luminava a tots els que érem al seu voltant. El seu cor ja estava molt delicat. El seu cor era un pètal de badabadoc amb ganes de trobar el verd intens dels sembrats.
Crec que, amb altres paraules, era el mateix que deien els metges.
L’Abril va escollir el seu mes per volar. Havia fet una volta sencera pels dotze mesos de l’any. Per mi i pels pares va ser un temps etern i fugaç a la vegada. El temps necessari per fer el mateix viatge que el sol fa cada any al voltant de la terra. Diu la mare que ningú sap quants viatges de sol farem. Diu el pare que, a la natura, cada arbre, planta o flor sap quan és el seu temps d’arribada i el seu temps de comiat.
La natura forma part d’un cercle infinit que no es cansa de rodar, on tot recomença. Cada any porta una primavera, sempre serà així, sempre ha estat així. Cada any, l’hivern s’escapa de la tardor acalorada de tant d’estiu, i el dia persegueix la nit i la nit persegueix el dia.
Abril, ara que ja sabem on trobar-te, cada mes et portarem poemes per desitjar-te bona nit.
–Nit, nit, negra nit, quan tanco els ulls, jo soc la nit.
***
En Sergi és un metge de gest amable. Coneix la importància de mesurar bé les paraules que utilitza perquè sap que poden allunyar o bé ser el refugi necessari des d’on planejar el nou tram de camí que toca fer. També sap que les paraules han de ser senzilles, perquè s’han inventat per ser enteses. Aquesta és la seva reflexió:
Quan un nen està malalt, tota la família emmalalteix i els germans sovint viuen el procés amb major soledat, ja que el nen malalt sol requerir tota la dedicació dels pares.
No és infreqüent que, amb bona intenció, vulguem protegir els germans separant-los o aïllant-los de la malaltia del seu germà, com el Pep, que va trigar molts i molts dies a veure l’Abril. Ens oblidem que els nens, igual que els adults, necessiten fer el mateix procés d’elaboració de pèrdues i d’ajust d’expectatives quan hi ha una situació tan poc esperada com és la malaltia greu o la mort d’un germà.
Hi fan front de manera diferent però pateixen igual que els adults. Se n’adonen o com a mínim ho perceben tot. A més a més els nens en general tenen una especial capacitat per expressar-se i per llegir el llenguatge no verbal dels adults i, tal com està descrit, el llenguatge no verbal sovint té més impacte que el verbal. Això i el fet que els nens no fan diferències entre germà sa i germà malalt fa que la relació sovint sigui pura i molt intensa. Cal acompanyar-los en aquest procés i donar resposta a les seves preguntes i pors per evitar el que passa si no ho fem així: que la imaginació els pot fer patir molt més que la realitat.
Contínuament estem exposats, adults i nens, a la mort de persones que estan lluny, de les quals molts són infants; i, paradoxalment, no estem educats per afrontar-ho quan toca de prop i molt menys preparats per la mort d’un nen. Ni tan sols disposem dels recursos necessaris per acompanyar bé pares i germans en una situació tan dura com aquesta. Potser no entenem que, encara que ens generi molt patiment, no per això els nens deixen de morir-se.
La natura ens confronta constantment amb la mort, però cal poder-la mirar i també és una oportunitat per parlar de la mort amb els nens. Els animals, els arbres, les estacions, el dia i la nit…, en definitiva, tots els cicles de la vida (i la mort) als quals els nens sempre presten una mirada atenta.
Hi ha persones que viuen molts anys i d’altres que en viuen pocs, fins i tot dies, poques hores o minuts, però cal acompanyar i facilitar que aquest temps curt pugui omplir-se de vida. Cantar una cançó o explicar un conte, poder estar un temps a casa, poder fer un petó, acomiadar-se, regalar un peluix o fer un dibuix… Fets que poden donar sentit a una vida tan curta i fer que sigui tan intensa com una de molt llarga.
Acomiadar-se d’un germà o germana és possible i hem de fomentar que els nens puguin elaborar aquesta gran pèrdua incloent-los en el procés i oferint-los que hi participin.
Els contes i les explicacions “màgiques” els poden ajudar, i és imprescindible que estiguin acompanyats durant el procés i que hi participin en la mesura que ells decideixin. És necessari preguntar-los per com se senten i donar-los espai perquè preguntin. No tindrem totes les respostes, però els infants ho entenen si es reconeix el fet i s’intenta buscar les respostes junts.
El Pep s’adona de tot. Qui sap si fins i tot ho percep abans que els professionals, inclús abans que els metges, els quals intenten explicar-ho de la manera més senzilla i compassiva possible, però, com ell ens relata, ho fan “amb altres paraules”. Cal apropar-nos als nens i continuar descobrint com ajudar-los a afrontar la mort i les pèrdues en general, simplement perquè forma part de la vida. Cal que els nens també puguin viure la mort per poder viure millor.
Sergi Navarro, metge pediatre
La poesia del cuidar
© del text, Carme Casas.
© de les il·lustracions, Anna Morales.
© Ediciones Hades, 2018.
4
0
