La Flama i el Canigó

Llauraran les paraules perquè d’altres les entomin, les masteguin, les facin seves

Foto: love K. Photo


Els dos bessons han arribat al regne dels humans durant la nit més curta de l’any, de bracet amb l’estiu. Després del plor inicial, ràpidament s’han aferrat al pit, i la mare ha plorat d’emoció mentre murmurava, en veu baixíssima, per no molestar-los: «Això és que tenen ganes de créixer».

Els avis els han contemplat amarats de baveta, els han balbucejat sons incomprensibles, s’han barallat per amanyagar-los entre els braços, i al cap de poca estona han corregut a agafar els mòbils per retratar-los del dret i del revés. «Oh, ara obren els ulls! Quedaran preciosos, a les fotos!» I la mare hi ha afegit: «Això és que volen veure món».

Els cosins s’han sorprès de les mans tan ben fetes dels bessons, dels minúsculs dits perfiladíssims. I la mare ha sentenciat: «Són per palpar la vida». I els padrins han fet broma en veure com les dues criatures bellugaven les cames amb energia per estrenar. I la mare: «Tenen pressa per recórrer vells camins i noves rutes».

Perquè els bessons no trigaran a créixer, a mirar i a tocar, a caminar. No trigaran a agafar l’herència de tots els que els han precedit, a aprendre’n la parla i els gestos, a estimar-ne les llegendes i les derrotes, a entonar les melodies antigues, a enfilar-se als cims dels turons i a perdre’s pels boscos on es cull la molsa quan arriba Nadal.

Els dos bessons, que es diran Flama i Canigó —perquè la mare està convençuda que això és un conte, i els noms han d’anar carregats de simbologia—, seran el crit d’un poble que se sap poble pels mots que escup, encara que hi hagi qui el vulgui mut, qui el vulgui quiet i dòcil, que no toqui i que no faci, assimilat, que s’apagui a poc a poc i sense molestar. Que no en restin ni les cendres.

Els dos bessons faran cançons amb les paraules que han heretat de Mossèn Cinto, i de March, i de Llull, i de Ferrater, i de Pere Quart, i també de la peixatera del mercat, i del veí malcarat de la plaça, i del vellet que els donarà llaminadures perquè ell ja no en pot menjar, amb les no-dents que gasta. I les cantaran, les cançons, a banda i banda dels Pirineus, i un vespre rúfol a Manacor, i una matinada fresca a Benimaclet, i en una sobretaula a Morella o a Fraga, i en una festa major a Manresa, Sabadell o Tàrrega, i mentre visitin Argelers o la Maternitat d’Elna, i seran paraules que ressonaran a Ciutadella barrejades de pomada o a Pego, entre disfresses estrambòtiques, o qui sap a quins altres racons de la nostra pàtria estranya.

Seran la Flama i el Canigó també quan els avis, i els padrins, i els cosins i la mare no hi siguin. Hauran heretat l’esperança i llauraran les paraules perquè d’altres les entomin, les masteguin, les facin seves, i sàpiguen que d’una muntanya del nord en surt la guspira d’un poble que s’estén molt cap al sud, i que travessa el mar, i que enraona. Enraona i existeix. I reneix quan arriba Sant Joan.
 

Comentaris

    Anònim Juny 23, 2017 9:23 pm
    Gràcies, Roc.
    Anònim Juny 23, 2017 5:00 pm
    Be, be i súper be. Et desperta els sentiments .!!!!
    montserrat daunis pijoan Juny 24, 2016 11:06 am
    Un conte preciós que m'ha posat els pels de punta de sentiments ¡¡¡

Nou comentari

Detall d'una de les xemeneies del terrat del Palau Güell. Foto: Diputació de Barcelona
El treball dels artistes i artesans
El Palau Güell programa una nova edició del seu cicle de conferències
Més entrades...