Vinyetes dominicals de Flash Gordon, d’Alex Raymond, del març del 1934. King Features Syndicate
L’oferta dels còmics als mercats més estructurats i madurs –com ara França, els Estats Units o el Japó– és, en estricta definició cursi, polièdrica. No es limita a un gènere, ni a una edat, ni a un format. No pateix etiquetes simplicadores. Els consumidors de manga japonesos no són infants o infantils. Els superherois Marvel o DC no són l’únic aliment dels lectors de vinyetes nord-americans. La línia clara no s’aguanta a França només sobre els àlbums tradicionals de paper. Hi ha una demanda eclèctica i heterodoxa que fa anys que va rebentar les costures de la classificació superficial.
Un dels mercats més vigorosos en totes aquestes societats és el d’originals i el de quaderns d’època. La demanda d’aquests tresors pateix convulsions estacionals i sovint unes contradiccions que despisten el curiós que s’hi acosta des d’uns altres indrets. Els aficionats francesos, per exemple, paguen quantitats desmesurades pels seus autors contemporanis en comparació amb el que estan disposats a oferir per un gran clàssic nord-americà dels anys trenta o quaranta. Els compradors nord-americans paguen moltíssim més per un exemplar mític –el número u de Superman o el de Batman, per exemple– que per un dibuix d’un mestre de l’edat daurada dels còmics. Al Japó de vegades una signatura estratègica fa estralls.
Hi ha uns quants especialistes internacionals que coneixen tots aquests fervors i que articulen una xarxa especulativa atenta a cada subhasta. Aquests individus són capaços de fer pujar fins a l’estratosfera el preu dels dibuixos d’un autor en un moment determinat perquè, simplement, en controlen l’oferta. Els seus moviments expliquen jugades sorprenents. Perquè el mercat dels còmics es mou pels mateixos paràmetres i dins la mateixa lògica, sovint sincera de vegades tramposa, de tots els altres productes, incloent-hi la pintura a l’oli o els diamants.
Contra aquesta lògica especulativa, hi ha autors que han decidit no vendre cap original i no permetre la comercialització sota qualsevol format o producte de les seves creacions. És el cas de Bill Watterson, per exemple, que fa anys va deixar de dibuixar una de les sèries més populars del planeta –Calvin & Hobbes– i que va decidir que cap especulador en trauria profit. O el de la Fundació Hergé, que controla la majoria dels originals del pare de Tintin. Això explica que una portada original d’un quadern d’aquest personatge pugui superar el milió d’euros en una subhasta o que l’única pàgina dominical de Calvin que s’ha venut públicament –regal de Watterson a un amic– superés també els 200.000 dòlars.
Aquestes xifres s’empetiteixen quan un dels 300 exemplars –atenció, no originals– supervivents del número u de Superman aflora i surt a la pugna. Fa 65 anys el primer tebeo del personatge volador es va vendre per 10 centaus. Pel darrer, ben conservat, es van pagar més de dos milions de dòlars. En la darrera subhasta d’Heritage –amb una pàgina web que el lector curiós pot consultar per marejar-se amb els preus que s’han arribat a pagar per originals i quaderns antics– un dels personatges aventurers clàssics, Flash Gordon, va batre tots els rècords. Per una plana dominical traçada per Alex Raymond –una bona pàgina, tot s’ha de dir– algú va pagar 215.000 dòlars.
Aquest és el gran negoci que mou passions i comptes corrents. Darrere cada gran venda sempre hi ha el rumor especulatiu sobre la identitat del comprador, que sol mantenir-se en l’anonimat per evitar mals i enveges. Cantants estelars de rock, senadors digníssims, directors i productors de Hollywood… Les fílies i els capritxos dels poderosos rebenten els mercats i frustren els apassionats d’economia més modesta. Els profans se’n fan creus. I qui pensi en bombolles només ha de tenir en compte que els preus en aquest mercat no han deixat de pujar en els darrers cinquanta anys. Aquests, sí.
I a Catalunya? El mercat català en viu al marge. Es paga poc per una gran col·lecció sencera de tebeos formidables dels anys quaranta –com ara El Guerrero del Antifaz de l’inefable Gago o El Jinete Fantasma del superdotat Ambrós. Mai més de 5.000 euros. Per tota la col·lecció. I es paga molt poc també per un original. Sigui el que sigui. Per tot un quadern del mateix Jinete Fantasma, no més de 2.000 euros. El mercat i l’especulació de la historieta en aquest país és magre i prim. Com el sou dels nostres millors creadors actuals. Alguns amb prou feines sobreviuen i només alenen quan es fan valdre al mercart nord-americà o francès. Resignem-nos-hi. En això, també, la grandària sí que importa.
