Quico Vilaró (Barcelona, 1962) s’estrena com a novel·lista publicant el llibre Objectes perduts amb Pagès Editors. Hi trobem la història del Mateu, un executiu brillant que dirigeix la promoció exterior de Barcelona. D’un dia per l’altre i sense saber per què, l’aparten del seu càrrec i el desterren a l’Oficina d’Objectes Perduts, un lloc rònec i fosc on acaben rebotats tots els ximples i inadaptats que no volen enlloc. Allà s’enamorarà d’una enigmàtica noia brasilera que fuig d’uns traficants que l’exploten, i anirà descobrint la força de la mà negra que el vol eliminar. Per defensar-se no li quedarà més remei que mobilitzar la colla d’arreplegats de l’Oficina d’Objectes Perduts i formar l’exèrcit més matusser i esbojarrat de la història. Un batalló d’inútils i desheretats que compten amb un poder molt especial: la força que tenen els tristos. Us oferim l’inici d’aquesta novel·la que combina suspens amb humor, crims amb tendresa i que està poblada d’uns personatges de qui te’n voldries fer amic.
Foto: Catorze
La força que tenim dintre
Hi ha gent que té vides tristes, encara que de vegades riguin i cantin i ballin. Potser ells no se n’adonin. Potser siguin els altres, els que els veuen des de fora, els que pensin “coi! quina vida més trista!”, i ells vagin tirant, i visquin un dia, i un altre, i es pensin que la vida és així, tan trista, i que no s’hi pot fer res.
És curiós veure com s’hi aferren i lluiten amb les ungles, amb les dents, per continuar vivint aquella vida, encara que tu diguis “i per què no ho deixen estar?” Però ells, tossuts, creuen que no, que ja els està bé, que poden veure el sol cada dia i sentir la seva escalfor agradable, sobretot aquells matins d’hivern, freds, que el cel està net i brillant, i que amb això ja en tenen prou. Que a la nit surt la lluna, tan blanca, i que si estiren la mà la poden agafar i menjar-se-la, perquè té gust de formatge i durant una estona els treu aquell dolor agut, aquella buidor angoixant, que sempre senten a la panxa, no saben ben bé per què.
També podria ser que no pensessin res de tot això i que simplement anessin fent perquè tenen una força a dintre que els obliga a viure encara que sigui aquella merda de vida, perquè és la que tenen i no saben si en tindran cap més. I aquesta força que tenim dintre, quan ja no la sents, malament, malament…
Un dia vaig notar que aquesta força que dic s’apagava al meu interior, que em marxava per un trau que m’havia obert una punyalada a la panxa, que s’esvaïa.
Però hi vaig posar les mans desesperadament i vaig pessigar-me la ferida amb les ungles per tancar-la, agafant les vores de pell separades de la carn ben fort, fent-me mal, perquè havia decidit que no volia deixar escapar la força, no em volia deixar endur per la mort, pel dolor. Volia continuar viu, encara que fos vivint una vida d’aquelles tristes que té tanta gent.
I vaig lluitar. Vaig lluitar tant que em vaig convertir en un paio important.
Objectes perduts
© Quicó Vilaró Casalinas
© Pagès Editors, 2020
21
0
