Fut, de Jim Dodge (llibret de culte)

L'escriptor Jim Dodge. Foto: cedida — L’escriptor Jim Dodge. Foto: cedida

Una cosa porta a l’altra i aquell vespre de seguida vam fer comptes i vam dir que per què no. Era dimecres, un dimecres fred, plujós, fosc. Acabàvem de comprovar que una pàgina de la novel·la Fut, de Jim Dodge (Santa Rosa, Califòrnia, 1945), es pot llegir —en veu alta i sense pressa, gaudint-la— en poc menys de dos minuts. Que vol dir que aquesta història de 70 pàgines, traduïda al català per Martí Sales i publicada per Edicions de 1984, es pot llegir sencera en encara no dues hores. Que vol dir que el 2022, un dissabte al migdia que faci bo, podríem fer la Marató Fut davant de Cal Llibreter, que és on vam fer la primera Festa Fut l’1 de desembre (amb whisky, i amb amics, com es fan les coses transcendents).

Aquell vespre érem al fons de la llibreria convocats pel magnetisme d’aquest llibret de culte (no conec ningú que l’hagi llegit i no el recomani amb fervor), que comença amb la mort del pare del protagonista quan aquest encara ha de néixer; i tot seguit, poc abans del tercer aniversari del nano, també mor la mare (no estem fent cap espòiler: són les dues primeres pàgines). I no estem parlant d’un drama, parlem d’una de les aventures petites més grans que llegireu mai, l’aventura de la relació entre un avi i un net únics.

L’avi Jake, noranta-nou anys, metre seixanta calçat amb les botes de cowboy, jugador empedreït, sorrut i de Kentucky, i posseïdor de la recepta per destil·lar Vell Sospir de la Mort (el whisky de la immortalitat), que va donar-li a Nevada City un indi moribund: “Collons, nano, doncs a mi no em sembla que t’hagi fet gaire servei”. I el net, el Menut, que, “com la majoria dels homes amb aquest sobrenom, feia quasi dos metres descalç i pesava un quintar”. Un avi i un net… I una ànega! Una collverd de nou quilos, tota caràcter, que no sap (no pot) volar: la Fut.

En una entrevista antològica de Kiko Amat, inclosa al final del llibre, Dodge explica que fa anys una dona atapascana va dir-li que a la seva cultura les històries “tracten de com et fiques en problemes i com te’n surts”. Això li va encantar. I en aquest sentit, diu, els seus personatges “lluiten per saber com estimar” i “com sobreviure al patiment que l’amor engendra inevitablement”.

Jim Dodge viu amb la seva dona en un ranxo aïllat enmig de boscos californians. Ha fet de llenyataire, de pastor, de jugador professional (pòquer, ruleta, etc.), de consultor mediambiental i de professor d’Escriptura Creativa a la universitat. I fins ara ha escrit tres novel·les (Fut, traduïda al català, i les altres, al castellà; totes espectaculars) i un fotimer de poemes. Les dues disciplines són igual de difícils, diu. I també que el sistema capitalista està fent “una guerra no declarada contra la imaginació”, i que l’escriptura és el seu “petit cop de puny públic contra l’imperi. Especialment si aconsegueix dir la veritat d’una manera bonica”. I vet aquí el moll de l’os.

Aquesta novel·leta està escrita amb tendresa; per això emociona i atrapa. Però també té aventures i juguesques i armes i personatges estrafolaris i històries rocambolesques dins de la història principal (la història d’un nano, orfe amb tres anyets, que no ens trenca el cor: ens l’eixampla). I també hi ha porxos i les converses que es tenen als porxos, fetes de silencis i complicitats. I tot plegat té un puntet màgic i irreal meravellós. I poesia. I obsessions. I filosofia oriental. I amistat. I humor. Sense humor no hi pot haver revolució, i Jim Dodge és un anarquista ecologista magnífic. I un narrador excel·lent.

Kiko Amat va dir: “Si heu de seguir un mestre (o un cogombre), seguiu-lo a ell, posats a fer. És el millor, i escriu com els àngels”. Thomas Pynchon va dir que llegir-lo era “com estar en una festa sense fi on se celebra tot allò que és important de debò”. A Cal Llibreter, aquell vespre fred de desembre, vam dir que llegir Jim Dodge és com estar assegut al seu costat, al porxo, és escoltar un amic poeta que t’explica una història bonica, divertida i tràgica, i gairebé real —tan real com la bona literatura.

No se’n surt intacte, d’aquesta novel·la; se’n surt somrient i agraït —“volant cap amunt com un bon ànec salvatge: una explosió d’aigua i ales”—, i amb la missió de propagar-la.