Futur

Fer de la teva pell refugi i llar/ dels teus contorns/ l’únic límit possible

Arxivat a: Poesia, Biblioteca

Foto: Rubén


Tot el futur que vull
és que em desperti un raig de sol
i obrir una mica l’ull
i descobrir que encara dorms.
Endevinar-te el somni
a la comissura dels llavis
o al ritme de la respiració.
Contemplar el teu cos
mig deslligat de l’ànima,
absent la raó i les paraules
esdevens essència:
el teu paisatge feréstec
muda en planúria
de tacte suau
i recorregut senzill.
Descendir al teu ventre
des del plec del coll
com caminar un dia d’estiu
i tornar collint pigues dels marges
que et delimiten l’esquena.
Fer de la teva pell refugi i llar
dels teus contorns
l’únic límit possible.
L’únic lloc on viure sempre.
 

Comentaris

    glòria olivella Juny 27, 2017 8:19 pm
    Uau, quina petita gran meravella, Míriam Cano. Gràcies per poder llegir-la.
    César Muñoz Jiménez Juliol 1, 2017 12:47 am
    Gracias Nuria, por compartir poesía sentida, sensible (no sensiblera), que posibilita conectar con lo más profundo del mágico, primer, básico deseo, sentimiento...: el de amar, vivir la sexualidad de la piel, la caricia, el silencio... Buenas noches

Nou comentari