Gemma Lienas (Barcelona, 1951) és una escriptora increïblement prolífica. La seva carrera literària, que ha compaginat amb diverses responsabilitats editorials, docents i polítiques com a diputada al Parlament de Catalunya, ha tocat tots els pals. Ha publicat prop d’un centenar de llibres, des dels infantils que recordo haver llegit a la col·lecció El vaixell de vapor fa trenta anys, juvenils com els diaris de la Carlota (un d’ells, el lila, menció d’honor de la UNESCO), fins a novel·les per a adults guanyadores de premis com el Ramon Llull i el Sant Joan.

Em trobo amb ella per parlar de la seva última novel·la, La vida privada de Carmina Massot (Univers), on la protagonista afronta la mort mirant al passat. Una història on conviuen la vellesa a la Barcelona de 2019 i un episodi de joventut, el 1956, on es relacionen els nazis, un quadre desaparegut i un personatge misteriós que marcarà per sempre la seva vida.

Gemma Lienas. Foto: Anna Garcia
L’escriptora Gemma Lienas. Foto: Anna Garcia

Encara que hi hagi una mica de trampa, perquè en paral·lel explica un episodi de vida de quan era jove, sorprèn que una protagonista sigui una dona gran.

És fet expressament. La vaig «veure», la Carmina. Vaig pensar que havia d’escriure sobre aquella dona que tenia al cap i vaig pensar que faria una novel·la sobre la pèrdua d’autonomia.

Ella s’hi resisteix molt, a aquesta pèrdua.

I cadascú la viu a la seva manera. Ella d’una, les seves nebodes d’una altra… Sempre és així. Volia mostrar-ho perquè no ho tenim gens resolt, a la nostra societat. Moltes vegades veiem la gent gran com si sempre hagués estat gran, i no: han sigut joves, han tingut amors… Primer havia pensat que patís Alzheimer, però per explicar aquest passat, la malaltia no em funcionava i vaig decidir que s’enfrontés amb la mort, un tema que estava treballant i m’interessava molt.

El vincle que tenim amb les mares, pares, àvies, és tan protagonista que ens desapareix la persona que són en realitat, el retrat que ens en fem és només a partir de la relació que hi tenim.

El vincle fa que tinguem una perspectiva sobre una persona i que en perdem d’altres. D’aquí ve el títol de la novel·la, La vida privada de Carmina Massot. No la vida secreta, sinó que simplement ha tingut una intimitat, la seva vida.

És vida privada, però també una mica secreta.

I té certa part d’aventura, la història del 1956.

Hi inclous personatges històrics però, i ho aclareixes al llibre, els ficciones.

Vaig descobrir el nazi Léon Degrelle i vaig pensar que el vincularia amb la història d’un quadre expoliat pels nazis, Mutilats de guerra, d’Otto Dix. Un altre fet real és que el meu avi tenia una agència de duanes, Gallardo i Massot, que és la que surt. Vaig documentar-me a les drassanes i en vaig trobar una fotografia i, per internet, un rebut que ell mateix havia signat. Vaig pensar que ho havia d’aprofitar perquè volia que la història passés a prop del port, que tingués relació amb una agència de duanes, i vaig decidir que fos la seva. I el meu segon cognom, Massot, és el de la meva mare, que era francesa. Li poso a la Carmina perquè m’interessava que tingués arrels franceses per poder-ho casar amb la història.

En aquesta trama també hi ha un altre personatge, que no direm qui és, que bateges com a Moby Dick.

Volia que tingués un nom literari. Moby Dick fa d’espia, però no és un espia típic. No he pretès que fos una novel·la d’espies. Com vaig fer també a El fil invisible, sempre tinc interès a recuperar personatges oblidats de la història, especialment femenins. Hi surten dues dones que tenia ganes de rescatar, la pintora surrealista Remedios Varo i la científica Rosalind Franklin. La figura que rescato a la història de la Carmina podria haver sigut un personatge de ficció, però m’agrada fer aquest joc.

A banda de la història relacionada amb els nazis, la Carmina explica més coses de la seva vida privada i una mica secreta.

A l’època no era freqüent tenir un amor fora de la norma, que era estar casat per l’església, tenir fills, etcètera. De fet, tota la sexualitat femenina era molt complicada, fins i tot la normativa. En el cas de les dones, no existia, era reproductiva i prou. Els tocoginecòlegs mai parlaven de sexe. Quan era jove, em sorprenia que el meu ginecòleg mai no me’n digués res i una vegada que li vaig preguntar una cosa, va llançar pilotes fora. Eren altres èpoques, teníem el feixisme i una societat molt patriarcal, amb uns estereotips molt marcats. Qualsevol sexualitat no normativa estava molt mal vista, i en les dones, la normativa també. Era un tabú.

La Carmina intenta desfer alguns d’aquests tabús perquè les seves nebodes coneguin la persona que era en realitat.

I ho grava en casset perquè li tremola la mà, que és una cosa que passa molt a la gent gran. Recordo que va arribar un moment que a la meva mare no se li entenia la lletra, i ella ho veia i li sabia molt de greu. Vaig pensar que gravar era una bona solució.

Quan els explica que tenia relacions sexuals plenes de desig o que es masturbava, dubta de si ho ha d’esborrar o no, però finalment decideix que les seves nebodes sàpiguen això sobre ella.

I diu que els joves es pensen que han descobert el sexe, quan és una cosa que s’ha fet tota la vida. Em fa gràcia quan sento parlar de poliamor, perquè penso això ha existit sempre, durant els anys setanta es deia amor lliure. Sempre ha existit.

Potser ara és més part de la conversa pública?

Abans també, t’asseguro que als setanta de l’amor lliure se n’escrivien assajos, se’n feien xerrades… Acabo de treure un altre llibre que es diu Satisfiers, escrit amb set dones més, on cadascuna parla de la seva experiència sexual. Jo he estat molt sincera. La meva vida sempre ha estat orientada a intentar facilitar la vida de les dones i en aquest llibre he intentat explicar com ens han matxacat sempre la sexualitat. Als anys setanta, per exemple, o tenies un orgasme vaginal o no servia. Els clitoridians estaven mal vistos perquè eren infantils, quan la majoria de dones tenen orgasmes gràcies al clítoris.

De fet, els orgasmes vaginals també són per estimulació del clítoris en la penetració.

Exacte. Doncs fixa’t: als anys setanta, uns anys lliures, l’orgasme clitoridià estava molt mal vist. La sexualitat femenina sempre ha estat molt reprimida, han intentat reprimir-nos-la. Una altra cosa és que ho hagin aconseguit, que jo crec que no. És una mica el que mostra la Carmina quan ho explica a les nebodes.

La mort és molt important, en el llibre. La Carmina diu que parlar de la mort és transgressor, que només pensar-hi ja ho és. Sobretot en el nostre context cultural. Durant la pandèmia, la mort ha sigut protagonista en xifres, però no tant en com afecta les persones.

Quan jo era petita la mort no era un tabú. No hi havia tanatoris i la meva àvia es va morir i la vam vetllar a casa. Era el que es feia. Ens hem allunyat de la mort. Quan la meva mare era petita tothom havia vist morir un germà o un cosí sent petits. Això ja no passa perquè s’ha reduït moltíssim la mortalitat infantil, afortunadament. En la nostra cultura la mort s’ha convertit més en una possibilitat que en una realitat, com diu la Carmina. Ningú en parla. El que he descobert, i potser semblarà ingenu però ho he intentat transmetre al llibre, és que si en parles, si t’ho planteges, si ho afrontes, és menys terrorífic.

Perquè te n’ocupes, que és el que fa la Carmina. S’esforça per deixar les coses el màxim d’endreçades per la gent que quedarà.

Quan escrivia el llibre havia estat llegint, i ho continuo fent, sobre la mort. Tinc una bibliografia esplèndida, he llegit molts llibres de metges i metgesses de cures pal·liatives i he après moltes coses. He llegit també el que expliquen persones a qui han donat un diagnòstic dolent, els seus últims temps, molt impactants. També llibres escrits per persones a qui se’ls ha mort algú, com L’any del pensament màgic, de Joan Didion, que és una meravella. Un dels seus pensaments recurrents és «no puc donar les sabates del meu marit perquè si torna, no en tindrà». Sap que és un pensament irracional, però no pot evitar-lo. Tot això em va portar a pensar com moriria el personatge però també com voldria morir jo. Si puc triar, vull saber que em moro i poder dir adeu a tothom qui estimo.

La Carmina parla del càncer i diu que no vol que en diguin mal lleig o llarga malaltia perquè les paraules no maten.

Són els tabús de la llengua, els tòpics com «lluitar contra la malaltia…» o «al final ha perdut la batalla». Home, no és així. Als malalts de càncer els diuen que han de ser optimistes perquè això ajuda, però és una manera de culpabilitzar la gent. Sembla que diguin que si no se’n surten, és responsabilitat seva perquè no han sigut prou positius o no s’hi han esforçat prou. La Carmina lluita contra tot això.

També parla de la infantilització de la gent gran.

El món està muntat per ser jove. La joventut es perd amb els anys, no dura eternament. Però tot està pensat per als joves, encara que igualment ho teniu molt fotut.

Un món per nosaltres i contra nosaltres.

No hi ha manera de trobar casa, teniu feines precàries i mal pagades… I alhora sembla que tothom ha de ser guapo, jove i estupendo per sempre. La gent gran està apartada, fan angúnia, són lletjos perquè ja no són joves, ja no serveixen per a res. I no és veritat, hi ha una expertesa que segur que es podria aprofitar i s’ha de valorar.

A més, a empentes i rodolons, però cada cop vivim més anys.

Això segur, i a més envellim més lentament, que s’ha comprovat científicament. Tenim més vida i més anys de qualitat, però el deteriorament també s’allarga.

Al llibre escrius que la veritable felicitat comença a partir dels seixanta anys.

És una cosa que li faig dir a la Carmina perquè la penso.

Això volia saber, si la Gemma Lienas parlava per boca del personatge.

No tot el que diu la Carmina ho pensa la Gemma Lienas, però això sí. La sensació de felicitat m’ha acompanyat bastant, però com més gran em faig, em sembla més intensa perquè visc molt més al moment. Quan era jove tenia la sensació que tenia poc temps per fer tot el que havia de fer, sempre pensava en el futur. Ara visc al present. He fet moltes coses, si em moro ara, estaré molt contenta de tot el que he pogut fer, de la meva família, la parella, els amics, la vida professional. Visc amb menys ansietat, amb menys preocupació i, per altra banda, soc més capaç de desactivar o relativitzar aquelles coses que em podrien fer sentir tristesa o angoixa.

La vida privada de Carmina Massot

© 2022, Gemma Lienas: pel text.
© 2022, Univers, per aquesta edició.

Pots comprar La vida privada de Carmina Massot a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Jubilat. a maig 18, 2022 | 15:31
    Jubilat. maig 18, 2022 | 15:31
    Benvolguda, vós sabeu la repressió de la sexualitat femenina com a dona; jo, com a home, sé la que hem patit els homes, singularment els de la meva generació, la de l'immediata pstguerra.
  2. Icona del comentari de: Jubilat-II a maig 18, 2022 | 17:57
    Jubilat-II maig 18, 2022 | 17:57
    I també invisibilitzada.

Nou comentari

Comparteix