Foto: CCCB



Potser perquè el dia havia començat encapotat, potser perquè la primera foto que vaig veure de l’Orhan Pamuk era en blanc i negre, i malgrat usa sovint termes cromàtics als seus títols, m’ha sobtat que la seva visita al CCCB ens hagi esquitxat de colors: de vermell furiós, de blau meravellós. Tot va començar, però, pel negre.

Ja fa vint-i-cinc anys que aquest escriptor turc, que llavors acabava l’escriptura d’El llibre negre, va començar a gestar al seu interior la seva darrera novel·la, motiu de la seva visita aquesta setmana a casa nostra: La dona pèl-roja (Més Llibres). Al costat d’on ell escrivia ara fa un quart de segle, allà a Istambul, un mestre pouaire i el seu deixeble cavaven la terra amb mètodes tradicionals provant de trobar aigua. Durant el dia treballaven de valent, suaven, i el mestre, des del fons del pou, humiliava i sotmetia l’aprenent, que esperava dalt davant la manovella, a base de crits; al vespre, sopaven a l’aire lliure mirant la televisió i s’explicaven històries, i llavors l’home tractava el jove amb tendresa i amorositat. De dia lluitaven, buscaven la vida i la civilització travessant el negre humit i infinit, el negre irrespirable del llarg forat que ells mateixos obrien i buidaven; de nit es retrobaven al cel del pou i es reconeixien amarats d’un negre nou i fresc que els agombolava. Aquesta relació polaritzada va fer pensar a l’escriptor, que els observava a diari, que semblaven pare i fill.

Segons confessa Orhan Pamuk, ni la submissió ni la tendresa per part del seu pare consten com a records conscients d’infantesa i joventut; hi reconeix, però, en aquella absència de llibertari lletraferit, en la seva manca de tendresa, un bitllet cap a la seva llibertat, una porta a la seva vida d’escriptor i d’artista reeixit. L’autor no explica aquesta obra com un intent de reconciliació amb el seu pare, doncs, sinó com una celebració d’aquesta llibertat trobada gràcies a la mancança. És aquesta distància amb el propi pare, però, la que empeny l’escriptor a fixar-se en el lligam entre el pouaire i el deixeble com a vincle paternofilial i com a centre d’interès literari. Decideix llavors recrear, en l’entorn realista de la recerca d’aigua, una relació entre el pare autoritari propi de la seva tradició amb l’individualisme més occidental del fill.

Abans de fer-ho, però, rellegeix Sófocles i Firdawsí. El primer narra en Èdip Rei la mort d’un pare a mans del seu fill; el segon, en canvi, mostra al Xahnamé la mort d’un fill a mans del pare. Pamuk explica que, en assassinar sent desconeixedors de la relació de sang que els uneix a la víctima, és la ignorància seguida del penediment el que legitima els dos crims. Sòfocles, però, no buscava l’empatia ni el perdó propi del lector modern postfreudià, doncs Èdip era culpable d’haver volgut evitar el seu destí; l’antic dramaturg grec pretenia, segons l’escriptor d’Istambul, satisfer l’espectador en fer que el parricida s’arrenqués els ulls, no per parricida sinó per desobeir al destí. Per la seva banda, en la versió oriental, el poeta persa sí que busca el plor de qui pateix per l’assassí del propi fill, plor que, segons el Premi Nobel, simbolitza la legitimació de l’estat autoritari.

El novel·lista opina que tot escriptor és un profeta ingenu, algú que anuncia sense ser-ne conscient. I, si bé en escriure no podia preveure la temptativa del cop d’estat que va tenir lloc al seu país el 2016, any de publicació de la novel·la en la seva llengua original, sí que pretenia preguntar als seus lectors —més des de l’antropologia i l’experimentació que des del posicionament polític— per què continuen votant pares que aixafen fills.

Personalment tot això, que em sembla força interessant, em segueix sonant a negre, negre sobre blanc. Nit i dia, pare i fill, vell i jove, estat i poble, autoritat i individualitat. I és que he llegit tota La dona pèl-roja, la darrera novel·la de Pamuk, com una pel·lícula en blanc i negre sense grisos, una obra d’art moderna rodada en negatius antics, però on una cabellera llarga i d’un vermell lluent i agosarat trenca esquemes i treu la llengua. Ara sí.

La dona en qüestió, una actriu que dobla l’edat del protagonista —«podria ser la teva mare»—, no és una pèl-roja de debò. En una història en què tots els personatges són titelles del destí, una nova Jocasta ha decidit tenyir-se de vermell, d’un roig que, segons Pamuk, ha representat des de Shakespeare fins a Plath la fúria i la força de caràcter, d’un roig que, però, al país de l’autor, connota també la lleugeresa sexual. Per què, es pregunta l’escriptor, una dona es tenyiria així en un context que la titllaria de fàcil? “Soc diferent”, ens diu ella. “No accepto les vostres normes, no escriureu el meu destí”.

Així com la mare d’Èdip és víctima dels anuncis de l’oracle, aquesta dona pèl-roja porta regnes, mou fils i sacseja els destins de tots els homes implicats. És motiu i motivació dels fets narrats, és fins i tot esperonadora del propi acte creatiu del personatge escriptor. L’autor parla dels clàssics, sí, però al títol la posa a ella, només a ella.

La segona cosa que més m’interessa de totes les que he sentit dir a l’Orhan Pamuk és que, quan treballava al costat del mestre pouaire i el seu deixeble, aquests dos van trucar a la seva porta per demanar-li un got d’aigua. Precisament d’aigua. I no sé. Jo sospito que la gran metàfora de tot plegat està en això. Com si només un got d’aigua pogués prenyar el fons d’un pou i crear vida. Com si l’haguessin convidat a seure-hi ben al fons, que és des d’on, segons Haruki Murakami, millor es veuen les estrelles a la nit; al fons del pou, que és des d’on el mateix Pamuk, qui compara el tub de formigó a uns prismàtics col·locats del revés, escriu un cel petit, rodó, d’un blau meravellós.

Nou comentari

El piano

L’orquestra on tothom hi pot tocar

La UVic ha impulsat un màster per fer arribar l'art a tot arreu

Piano Man

Toca otra vez, viejo perdedor,/ haces que me sienta bien

Viva la vida

Be my mirror, my sword and shield/ My missionaries in a foreign field

Si arribeu

La fragància del cos que no podré estimar

Passadís

Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià
Vista de l'exposició que el MACBA dedica a l'obra de Teres Lanceta. Foto: Miquel Coll

La Nit i el Dia del MACBA

El museu obre les portes amb activitats especials durant dues jornades

Els actors del personatge

14 figures històriques i els intèrprets que els han dut al cinema

Magritte, la màquina de jugar

El CaixaForum Barcelona presenta l'obra del pintor surrealista en una exposició