Eva Heyman (13 de febrer de 1931 – 17 d’octubre de 1944) és per a la ciutat abans hongaresa i avui romanesa d’Oradea el que Anna Frank és per a Amsterdam i el món en general. Totes dues eren adolescents jueves, totes dues escrivien un dietari mentre el món anava canviant arran de l’ocupació nazi i totes dues van morir en un camp de concentració. Però si el text de Frank és conegut mundialment, el de Heyman era inèdit fins ara en català. El llibre He viscut tan poc! l’ha publicat Ned Ediciones, l’ha traduït Aurora Ballester. Us n’oferim l’arrencada: l’Eva enceta el dietari el dia que fa 13 anys.
Vicenç Villatoro en diu al pròleg: «El dietari s’atura a les portes mateixes de l’infern. No és la vivència del camp d’extermini. És la crònica del camí que hi porta. El que ve després ho temia i ho imaginava l’Eva, i ho podem imaginar nosaltres, quan ho llegim. Però no ho podia i no ho podem imaginar prou.»
Foto: Yad Vashem
13 de febrer de 1944
Avui faig tretze anys. Vaig néixer un divendres 13, dia de la mala sort. L’Ági és molt supersticiosa, però li fa vergonya confessar-ho. Aquest és el primer aniversari que l’Ági no és amb mi. Ja sé que l’han d’operar, però així i tot hauria pogut baixar. A Várad també hi ha bons metges. És el meu tretzè aniversari i no ha vingut. Ara està contenta perquè l’oncle Béla ha sortit de la presó. L’Ági s’estima molt l’oncle Béla, i jo també me l’estimo. L’àvia diu que no estima tant a ningú més, ni tan sols a mi, però jo no ho crec. Pot ser que quan era petita no m’estimés, però ara sí, sobretot des que li vaig prometre que de gran seré fotògrafa de premsa i em casaré amb un ari anglès. Segons l’avi, quan m’arribi el moment de casar-me tant se me’n donarà que el meu marit sigui ari o jueu i ell fins i tot creu que aleshores la paraula «ari» estarà en desús. Jo no crec que passi això, perquè sempre hi haurà aris i sempre els aniran millor les coses. Fins i tot quan ja no s’enduguin els jueus a Ucraïna per fer treballs forçats —com van fer amb l’oncle Béla i els jueus més rics de Várad— ni hi hagi cap «llei jueva». Però segons l’Ági, després de la guerra segur que ja no n’hi haurà, perquè ella sempre ha dit que els alemanys perdran la guerra. Ja ho va dir aquell estiu, fa dos anys, quan es van emportar l’oncle Béla a Ucraïna. Crec que mai oblidaré aquell dia.
M’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella. Petit diari meu, tu ja havies nascut quan a l’oncle Béla se’l van emportar a Ucraïna, però com que jo encara era una nena no t’ho vaig anotar amb detall. Però ara que —tot va bé si acaba bé— l’oncle ha tornat viu d’Ucraïna i fins i tot ha sortit de la presó de Budapest, un dia d’aquests t’explicaré el que va passar aquell dia. Però hi ha coses que no t’he escrit mai perquè tu, petit diari, encara no existies i jo era massa petita. Com per exemple quan els nazis van deportar la Marta a Polònia. Tampoc oblidaré mai el dia en què els romanesos van marxar d’aquí i jo mirava des de la farmàcia de l’avi com l’almirall Horthy, muntat dalt d’un cavall blanc, va desfilar pel carrer Major. L’Ági es va enfadar molt quan va veure que saludava en Horthy amb la mà, i em va dir que aquell home matava jueus quan va arribar al poder i ella encara era una nena. Llavors jo em vaig picar molt amb l’Ági, no entenia per què deia aquelles coses sobre el governador d’Hongria, que a més a més tenia un nét tan preciós. Però poc després li van voler prendre la farmàcia, a l’avi. Aleshores vaig veure clar que l’Ági havia tingut raó de dir que en Horthy era un vell assassí. Ja ho veus, petit meu, tampoc et vaig escriure que els hongaresos per poc prenen la farmàcia a l’avi. L’avi diu que ho va resoldre l’Ági, però segons l’àvia va ser ell, l’avi, qui els va untar els dits i va aconseguir recuperar-la. Petit diari meu, tu no saps qui és el paladí Szepesváry, aquell que va fer tot això a l’avi, però jo t’ho explicaré. L’oncle Béla va dir que un Popescu o un Ionesco mai farien el que és capaç de fer un paladí hongarès. De tota manera, l’àvia té molta antipatia als romanesos, però l’Ági i l’avi no, però no gosen dir-ho davant d’ella perquè li tenen por. Ho vaig preguntar a l’oncle Béla, però ell diu que no es pot generalitzar i que precisament la generalització és la tragèdia dels jueus; per exemple, quan hi ha algú com l’Emil Adorján, que és la persona més rica de Várad i que té una pila de diners, llavors també m’odien a mi els aris perquè jo sóc jueu, encara que no tingui estalvis.
Jo em gasto tots els diners de la guardiola per comprar regals d’aniversari. També és veritat que em fan regals a mi, fins i tot per Nadal. Aquest Nadal tampoc no va venir l’Ági, ni jo vaig poder anar a Budapest perquè estava malalta. L’Ági em va trucar per telèfon dient-me que no podia deixar sol l’oncle Béla a la presó, però allà no està gens sol, perquè a la presó militar del bulevard Margit número 87 hi ha una bona colla de jueus tancats amb ell. Jo ja li he escrit a la presó i també pel seu aniversari, que és el 8 de gener, i fins i tot li he enviat una foto meva. El pare em va dir que posés com a destinatari: «A l’atenció del pres Béla Zsolt». Però jo hi vaig posar: «A l’atenció del senyor Béla Zsolt». Em va fer por que s’ho prengués malament. L’avi diu que abans agafaven presos els que robaven, mataven o estafaven i que estar a la presó era una gran vergonya, però que ara és un orgull. Per això l’avi se sent orgullós que el seu gendre hagi estat empresonat durant quatre mesos. El senyor Schapira, el professor de francès de l’institut, em va dir a l’hora de pati que després de la guerra l’oncle Béla serà un gran home gràcies a l’empresonament. Però l’oncle Béla ja és un gran home, que ha escrit moltíssims llibres, però a mi no me’ls deixen llegir perquè diuen que no els entendria. I això que llegeixo les novel·les de Mór Jókai i Kálmán Mikszáth3 i fins i tot entenc els contes de Shakespeare. Abans, l’oncle Béla escrivia els editorials d’Az Újság, dels quals no entenia res de debò. També és veritat que aleshores jo encara era molt més petita. Després, a causa de la llei jueva, ell escrivia unes altres coses al mateix diari, però aquells articles ni tan sols provava de llegir-los.
Abans organitzaven una festeta pel meu aniversari, però l’any passat només van venir les meves dues millors amigues: l’Anikó Pajor i la meva cosina Marica Kecskeméti, a més de l’Ági, és clar. L’àvia em va dir que no em permetria fer més festes d’aniversari perquè els aris no diguin que els nens jueus gasten fatxenda. És veritat que a casa nostra només la Mariska, la cuinera, i la Juszti, la meva mainadera, són cristianes. Però elles no diuen aquestes coses. La Mariska sempre servia en cases jueves perquè allà les criades mengen el mateix que els senyors. Em va explicar que a casa dels aris els criats mengen coses diferents, i que ella no ho pot sofrir. I la Juszti adora els jueus. Ja havia estat la mainadera de l’Ági i, a més a més, sempre ha estat amb nosaltres. Jo me l’estimo més que a ningú en el món, fins i tot potser més que a l’Ági. I això que la Juzsti és alemanya, o més ben dit austríaca, i la seva mare viu a Knittelfeld, però ella odia els alemanys, o sigui, Hitler i els seus seguidors, que són els nazis, o més ben dit les SS. Avui la Juszti passarà tot el dia amb nosaltres. Des que la Volksbund no li permet viure en cases de jueus, treballa amb dos nens aris en un mas. Ja ho veus, petit meu, aquest és un altre dia que no puc oblidar, el dia en què la nostra Juszti ens va haver de deixar per ordre de la Volksbund i anar-se’n a la finca dels Poroszlay. L’estiu passat, quan vaig anar a passar uns dies amb ells, el senyor Poroszlay em va tractar bastant bé, però la Juszti sabia que odiava els jueus. La senyora Poroszlay no els odia, perquè és una catòlica molt pietosa, però el senyor Poroszlay també és catòlic i en canvi els odia, encara que no ho demostri davant meu.
Foto: Yad Vashem
Un dia que tenien visites, la Juszti em va treure de la sala perquè tant el notari com el mestre d’escola deien pestes dels jueus, fins i tot davant meu; o sigui que maldijudeaven, que és com en diu l’Ági. Un dia vaig sentir per casualitat que el senyor Poroszlay explicava a la tia Boriska, la seva senyora, que jo ara era una nena preciosa, però que quan fos gran ja em sortirien els trets típics de la meva raça. Jo no crec que sigui així perquè el pare, l’arquitecte Béla Heyman, és exactament com un ari: alt, esvelt i amb els ulls blaus, com els típics aris de les notícies. I al meu pare tan maco d’ulls blaus encara li semblen simpàtics els hongaresos i els aris i hi passa moltes estones a la pastisseria Japport. El pare sembla un ari de debò i és molt ben plantat, però l’Ági no n’estava enamorada i es van divorciar.
Ja ho veus, petit diari meu, aquesta és una de les coses que tu no saps perquè va passar fa nou anys, quan jo encara no en tenia quatre. Però així i tot me’n recordo, tot i que no tan bé com d’aquella tarda en què es van emportar la Marta, quan després d’haver fet una bona excursió en bicicleta va venir a casa nostra a berenar. Demà continuaré explicant-ho, però ara només t’escric el que m’han regalat pel meu tretzè aniversari: l’Ági m’ha regalat un braçalet d’or amb un adornament d’esmalt blau, que a ella li havia regalat en Gyurka Bíró, o més ben dit, la mare d’en Gyurka Bíró, la senyora del doctor Géza Bíró, de Kolozsvár, perquè el pobre Gyurka es va morir de tifus a Ucraïna i el seu germà gran, en Feri Bíró, també va desaparèixer, però la senyora Bíró creu que als seus fills els van capturar els russos i encara són vius. L’Ági em va dir que els hongaresos van ser derrotats a Voronej i que van caure presoners un munt de soldats i també unes quantes unitats de treballs forçats, però el que l’Ági no pot explicar és, que si fos així, per què encara no s’ha acabat la guerra? Cada dia, a les quatre en punt, hi ha una emissió en hongarès des de Rússia, però se sent molt malament per culpa de les interferències que envien des de Budapest. Un dia l’Ági va sentir a la ràdio oficial hongaresa una emissió des de la primera línia de foc a Seredina-Buda, un poble d’Ucraïna. Això va passar quan l’oncle Béla encara era allà, i aleshores l’Ági i els altres van dir que a Rússia a una persona com en Béla Zsolt no l’obligarien a fer treballs d’esclau a 50 graus sota zero, ni li clavarien pallisses ni li farien passar gana, sinó que treballaria en un despatx d’escriptor tal com li correspon. L’Ági plorava desesperadament i l’àvia i la Juszti també.
El curiós és que la mare de l’oncle Béla, que viu a Komárom, també va escoltar aquesta emissió. Va escriure a l’Ági dient-li que no parava de plorar i de confiar que Déu li tornaria el seu fill. No conec la mare de l’oncle Béla, però segons l’Ági és una senyora gran molt maca, intel·ligent i afectuosa. Doncs així és que tinc tres àvies: l’àvia Lujza, o àvia Heyman, que és la mare del pare, l’àvia Rácz i aquesta àvia de Komárom. L’àvia Lujza és bastant estranya i a vegades se’m fa molt antipàtica. L’Ági diu que no està bé del cap, com els Weiszlovits en general. És que de nom de soltera es deia Lujza Weiszlovits. És germana de l’oncle Emil Weiszlovits, amo de l’hotel Park, però no es parlen perquè es van barallar per l’herència. L’oncle Emil fins i tot està barallat amb mi, però jo no tinc la culpa que ells s’haguessin barallat quan jo ni tan sols havia nascut. No crec que tingués sentit que es barallessin, perquè tots dos van heretar més que suficient, però el pare diu que el patrimoni dels Weiszlovits és més valuós que el dels Heyman i que a l’hotel hi ha moltíssimes catifes perses, cobrellits i edredons, i en canvi l’àvia Lujza no té més que parets. El que passa és que entre aquestes parets hi ha un cinema i diverses botigues i pisos. L’Ági i l’oncle Béla reien molt explicant històries de l’oncle Weiszlovits, que totes acaben amb l’oncle fent fora els hostes de l’hotel. Una vegada fins i tot va fer fora el rei romanès i llavors li van tancar l’establiment, però ja no em recordo exactament de com va anar.
L’àvia Rácz em va regalar un abric beix d’entretemps i un vestit de color blau marí. El pare em va regalar un parell de sabates negres de taló baix (és que fins ara només havia tingut sabates planes) i dos parells de mitges (fins ara he portat mitges de punt o mitjons). L’àvia Lujza em va regalar tres pijames, una dotzena de mocadors de colors i llaminadures. I la germana del pare, la tieta Lili, una cadeneta d’or preciosa. Petit diari meu, a partir d’ara portaré penjada d’aquesta cadeneta la clau amb què et tancaré perquè mai ningú pugui conèixer els meus secrets. L’avi em va regalar uns quants discs de gramòfon dels que agraden a l’Ági: «Parlez-moi d’amour», «Je t’attendrai» i uns altres tres, que hi canta la Lucienne Boyer, que l’Ági va veure en persona i diu que és la persona més dolça del món. L’avi me’ls va comprar perquè així m’aprendré les lletres i faré feliç l’Ági, que no dóna cap importància a les meves notes si no trec excel·lent de francès, perquè una fotògrafa de premsa ha de saber llengües. Jo parlo bé l’hongarès i l’alemany, el romanès l’he oblidat, i ja començo a saber francès, també. L’avi adora l’Ági, crec que a ell li és igual que jo sàpiga francès o no, el que a ell li importa és l’institut, però per l’Ági també insisteix que aprengui francès. L’avi només estima l’Ági i si algú li diu que em troba molt bonica, ell sempre contesta que la meva mare encara és més agraciada. La veritat és que l’avi diu unes bestieses tan grosses sobre l’Ági (com que és més guapa que la Greta Garbo) que tothom es riu d’ell. Però en canvi, segons l’àvia jo seré més bonica que l’Ági, que és més aviat maca, però que de gran jo tindré una figura més moderna. Això és perquè faig molt d’esport: natació, patinatge sobre gel, ciclisme i gimnàstica, a més d’aprendre gimnàstica rítmica amb la Klári Weisz, que no m’agrada gens. També em van regalar catorze llibres, a més de taronges i xocolata. La Mariska em va obsequiar amb galetes de gingebre en forma de cor, que porten escrit amb sucre «del meu cor al teu cor», però per avui ja he escrit prou. Petit diari, tu també deus estar cansat.
[…]
30 de març de 1944
El veritable horror encara està per començar. Aquest migdia l’avi ha tornat amb la notícia que estan traient els jueus de les millors cases i que han de marxar amb el que duen posat i ningú els diu on han d’anar a dormir. Tothom acull els altres, però diu l’avi que ja ha passat algunes vegades que al cap d’una estoneta també han tret al carrer la família que havia acollit l’altra, i aleshores ja eren dues les famílies que s’havien quedat sense casa. Només li faltava aquesta, a l’àvia Rácz! Fins ara només cridava l’Ági quan sonava el timbre, i s’arrapava a l’oncle Béla com si el volgués estrangular. Ara l’àvia també es posa a plorar i a cridar que aquesta vegada ens ha tocat a nosaltres quedar-nos sense casa.
Foto: Yad Vashem
«Petit diari meu, tu ets el més feliç perquè no tens sentiments i no saps la desgràcia que ens ha caigut a sobre. És que han entrat els alemanys!»
«Però jo no vull morir, petit Diari meu! Vull viure, encara que sigui l’única! M’amagaré en un soterrani, un graner o en qualsevol forat fins a la fi de la guerra.»
«De tota manera jo sempre ploro quan llegeixo que algú s’ha mort. Jo no em vull morir, si amb prou feines he viscut!»
Vídeo en record d’Eva Heyman:
Fragments inclosos en el llibre
He viscut tan poc!
© hereus d’Eva Heyman
© de la traducció: Aurora Ballester.
© d’aquesta edició: Ned Ediciones, 2016
0
0
