Foto: C.S.
Hi ha dos tipus de bibliòfils: els que no confessen mai què amaguen a les seves prestatgeries, no fos cas que algú ho volgués massa, i els que gaudeixen com criatures ensenyant-ho. Els de la segona categoria mai no ensenyen res que puguin perdre, ho sé perquè he conegut uns quants bibliòfils al llarg de la meva vida. Mai cap com Konstantinos Staikos.
Arquitecte de formació, des de poc després de llicenciar-se va especialitzar-se en el disseny i restauració de biblioteques. És autor de la remodelació d’algunes biblioteques antigues, com la del Monestir de Sant Joan a l’illa de Patmos, fundat l’any 1089. També és autor d’alguns llibres sobre la història de les biblioteques antigues a la civilització occidental, des d’Alexandria a la Marciana de Florència. Llegeixo el currículum de Konstantinos Staikos fascinada i sense creure’m que em rebrà ell personalment a la seva biblioteca, per explicar-me’n els secrets. No ha estat pas mèrit meu, sinó de l’Instituto Cervantes, els meus anfitrions grecs, que han fet totes les gestions per a la meva visita. No era fàcil, perquè avui és el divendres abans de les eleccions i el més normal és que la gent marxi fora de la ciutat. El senyor Staikos, però, es veu que no pensa marxar i m’espera.
Arribo tard. Mal començament. Si jo fos ell, potser em repensaria això de dedicar-me temps. Potser no li cauen tan malament com a mi les persones impuntuals. Potser és més bona persona que jo, penso. O potser, ell que és atenenc, entén que la tarda és estranya. Ho és, i molt. Els carrers estan tallats, la plaça Syntagma bull, no puc fer l’entrada a l’hotel perquè els ordinadors no funcionen, a la recepció s’esperen tant com jo cinc membres de Podemos —amb Pablo Iglesias i tot— i al carrer no hi ha ni un taxi. D’aquí dos dies Alexis Tsipras tornarà a guanyar les eleccions com si res no hagués passat en els darrers sis mesos, però això encara no se sap.
De moment, arribo tard a la meva cita amb el bibliòfil més amable que he conegut mai. Hem quedat a la seu vella de la totpoderosa Fundació Onassis, situada en una casa neoclàsica del carrer d’Amalias, al centre d’Atenes. La Fundació ja està tancada i jo entro per la part del darrere travessant portes que s’obren soles amb un brunzit d’insecte. La biblioteca ocupa tota una ala del primer pis des de fa tres anys, quan el senyor Staikos va arribar a un acord amb Anthony Papadimitriou, advocat i un dels primers responsables de la Fundació per designació personal d’Aristotelis Onassis, que era el seu amic. Va ser un tracte profitós per a totes les bandes: la Fundació engrandia el seu fons i s’apuntava el mèrit de permetre que un llegat tan valuós es quedés a Grècia. Staikos assegurava el futur dels seus llibres, és a dir, de l’obra de la seva vida, i al mateix temps la possibilitat no només de romandre-hi aprop, sinó també de mantenir la col·lecció amb dignitat i d’engrandir-la de tant en tant.
El senyor Staikos és un home sense edat. La viquipèdia diu que va néixer el 1943. 72 anys que no es veuen enlloc. Potser perquè va vestit com si vestir-se fos una molèstia, i la deixadesa fa jove. Potser la passió pels llibres esborra les arrugues. El que sembla clar és que les contingències del món no són la preocupació principal del senyor Staikos, que no fa cap referència al meu retard, m’ofereix cafè, aigua, i de seguida va per feina. És un home una mica ensopit. Pensaria que està trist, però de tant en tant riu amb murrieria. Assegut rere la taula i parlant un anglès de dicció lenta, deixa anar un discurs que deu haver repetit un munt de vegades. Em parla dels fons de la biblioteca com si ell no hi tingués res a veure.
500 anys de llibres en grec
La col·lecció està centrada en l’activitat intel·lectual del poble grec des de la caiguda de Constantinoble a l’any 1453 fins a finals del segle XIX, em diu. Llibres impressos en grec a diversos països del món durant el Renaixement —gramàtiques, diccionaris, enciclopèdies, tractats de Filosofia—, literatura neohelènica —poesia, tractats d’història, els primers manuals universitaris—, tractats de teologia de l’esglèsia grega i traduccions al grec d’obres clàssiques. La majoria dels exemplars conservats són únics al món, no se’n coneix l’existència de cap altre a cap biblioteca d’enlloc. Molts provenen de famílies aristocràtiques o de l’alta noblesa de diferents països d’Europa —me n’ensenya els escuts que ho demostren—, alguns van sorgir d’algunes de les imprentes més sofisticades de tots els temps, com les de Venècia o Leipzpig del segle XVI. Hi ha incunables (llibres anteriors al 1500) i també molts manuscrits. Volums il·luminats amb caplletres daurades o molt il·lustrats. Durant una estona, anem d’un cantó a l’altre rere llibres que van sorgint de les prestatgeries i van cruixint a les nostres mans. El senyor Staikos em fa una classe magistral sobre impremptes del món que feien llibres en grec, sobre la biblioteca d’El Escorial —que coneix molt bé— o sobre tipografia grega, en la qual també és especialista.
M’explica que les biblioteques del món antic estaven dividides en dues grans seccions, generalment dos edificis: en un estaven les obres llatines i en l’altra, les gregues. Al mig hi havia un pati. Després, assenyala la sala on som, perque m’adoni que tot està lligat. Dues sales simètriques, separades per una mena de vestíbul. Ell mateix va dissenyar la sala copiant-la dels models clàssics. És autor de cada moble, de cada lleixa. Me’n parla amb una passió que encara el fa més jove. Si continuem així acabaré parlant amb una criatura, penso.
En cada sala hi ha si fa no fa el mateix: prestatgeries, una escala, una taula, alguns quadres. En la sala de la dreta, el seu escriptori de treball. Els llibres més antics en un costat, les obres de consulta, les traduccions… m’ensenya l’ordre de les prestatgeries, que és com ensenyar-me l’ordre del món. A la part baixa hi ha vitrines de vidre on s’exposen els volums més valuosos, els que duen escuts dels propietaris més rics. Els vidres s’obren i els llibres surten a passeig. L’únic element discordant és el piano de Maria Callas, que ocupa l’espai central, negre i mut, amb una foto de la diva al damunt. Li pregunto a Staikos per la seva relació amb Aristòtil Onassis. Em diu que només el va veure tres vegades, quan ell encara era massa jove, i que li va semblar un gran amant de la cultura, però de la pintura més que no pas dels llibres. De tant en tant ens aturem a veure algun quadre —una part de la sala està presidida per un Greco—, però només un moment, com per quedar bé.
Una reivindicació de la cultura pròpia
Ja fa una estona que sóc aquí quan ho entenc: aquesta biblioteca és molt més que el caprici car d’un home amb una dèria. És un monument a la cultura helènica. És una reivindicació: mireu què vam ser capaços de fer, els grecs, mentre el món se’ns girava en contra. Vosaltres potser ens vau aixafar, diverses vegades potser, però la nostra cultura va sobreviure, i aquests llibres ho demostren. Mentre el senyor Staikos corre d’un armari a l’altre buscant volums i més volums, m’adono que no és només l’amor als llibres el que l’ha mogut a dedicar tota la seva vida a aquestes quatre parets. Sobretot és l’amor al seu país. La Grècia que ha deixat la seva petjada sobre tota la cultura universal és dins aquestes pàgines. Per això mateix, la biblioteca pot semblar petita —no arriba als 1500 volums— però és immensa. No és només una biblioteca, és una memòria, un miracle.
Faig preguntes personals al senyor Staikos. No li agraden gaire, potser no se les esperava, i les contesta molt breument. Vull saber si això de col·leccionar llibres li ve de família. Diu que no, que ell ha estat el primer de la seva família a tenir aquests gustos. Li demano si recorda el primer llibre que va comprar. El recorda, diu, però quan el busca no el troba. No em sembla gaire nerviós d’haver-lo perdut. Potser li passa sovint, això de no trobar llibres. Sembla un home distret. M’adono, a més, que els armaris de la biblioteca també són plens de llibres que dormen en horitzontal. N’obre uns quants però el primer de tots no apareix. Tant se val. Passem a una altra cosa.
Digitalització
Les novetats. També n’hi ha, en un lloc com aquest, encara que costi de creure. En la biblioteca treballen entre 8 i 10 persones, depenent de les èpoques. Gràcies als fons de la Fudació Onassis s’ha pogut dur a terme una tasca impressionant, que està gairebé enllestida: la digitalització de tota la col·lecció, llibre per llibre. Estarà disponible a partir d’aquest 1 d’octubre, m’explica el senyor Straikos, orgullós. Just aquell dia celebraran aquí mateix una roda de premsa. Explicarà que ara tot el fons serà consultable en línea, pàgina per pàgina. A més, es podran fer recerques fins ara inèdites en biblioteques d’aquestes característiques: per marques d’impressor, per pàgines d’encapçalament, per iconografies…
Konstantinos Staikos sembla content. No m’estranya. Ara sí que pot dir que ha fet un llegat al món. I, alhora, ara sí que pot estar segur que els seus llibres no patiran cap mal. No caldrà permetre que els toquin altres mans. La biblioteca romandrà tancada, els llibres sans i estalvis, el vindrà a treballar a la seva taula, com cada dia. Internet els oferirà al món, però són seus. Potser ara més que mai. L’home biblioteca té motius per ser feliç.
Foto: C.S.
