Un home despullat al sol

Si hagués de triar un punt concret del cos per lliurar a l’escalfor com a ofrena, escolliria el penis

Arxivat a: Biblioteca
Us oferim el primer capítol de la novel·la «L’àguila negra» de Joan Carreras, premi Sant Jordi 2014, titulat «Final».

 

Ara mateix és només un home despullat que pren el sol: no gran cosa.

Ja fa una bona estona que s’ha estirat en una gandula que té la lona molt envellida. En aquesta posició es dissimula la flacciditat dels pectorals, a causa de l’edat, i a pesar que els últims anys ha anat tres dies per setmana a la piscina. Però no el preocupa gens perquè ja no hi ha cap senyal de la seva edat que interpreti amb angoixa. Al contrari, acull l’abraçada del sol com la d’un amic. Somriu quan l’astre li traça al tors pinzellades zenitals.
 
Si de cas, a les cames i als peus se li entortolliguen cegues arrels de llum que l’encorden amb l’home que hi ha estirat en una altra gandula, amb la lona igualment envellida, just al seu costat. O sigui que ara mateix és un home despullat que pren al sol al costat d’un altre home despullat.
 
L’home que hi ha estirat al seu costat amb prou feines l’escoltava quan ell li explicava en què consisteix l’anamnesi, amb la naturalitat mèdica que encara sap adoptar. La llum que els lliga s’apagarà quan la mort els separi i se’n vagi per sempre un món que va existir però que ja no té res més a dir-li perquè a l’únic món que existeix en aquest instant exacte del segon dimarts del mes de març de l’any 2013, en aquest poble gairebé desconegut de la costa sud catalana, hi conviu només amb la seva nuesa. Això és tot. Vet aquí Déu.
 
Li han calgut setanta anys per entendre-ho. Li ha calgut despullar-se per tornar a ser qui havia sigut, per comprendre, per fi, que la vida no li ha estat esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement consecutiva. L’únic que compta, al capdavall, és que pugui distingir una línia que doni sentit a la mera successió dels esdeveniments. Que hi hagi hagut harmonia només vol dir que hi ha hagut ordre. Que el sol l’abraci només vol dir que aquest ordre encara continua.
 
Si hagués de triar un punt concret del cos per lliurar a l’escalfor com a ofrena, escolliria el penis, tot i la seva dimensió avergonyida, la seva rendició incondicional, perquè el penis explica millor que cap altra part del seu cos l’actitud de renúncia que li sembla haver guanyat. Agraeix que el sol li entebeeixi l’escrot i li llepi el penis.
 
És un regal magnífic que acull amb gratitud, perquè ha d’agrair que per fi és al lloc on volia ser, i amb amor, amb totes les menes d’amor que ha provat de sentir al llarg de seva vida, aplegades de cop i volta en un amor únic i autèntic, un amor infinit a totes les coses que hi ha al món, a totes les persones que hi han viscut, les que hi viuen i les que hi viuran. Vet aquí Déu, una altra vegada.
 
Li agrada molt que el sol li passi la mà daurada pels testicles, que li agafi el penis amb dits càlids. Amb un gest més clínic que apassionat, s’abaixa la pell del prepuci per descobrir el gland i animar-lo amb les carícies solars. A terra, un dret i l’altre tombat, hi ha encara dos vasos de plàstic, un de vermell i un de blau.

 



L’àguila negra
Joan Carreras
Premi Sant Jordi 2014
Proa, 2015

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...