Un homenatge

El 2020 es commemora el centenari del naixement de Ray Bradbury, de qui The New York Times va dir que havia estat “l’escriptor que més havia contribuït a situar la ciència-ficció moderna al centre de la literatura”. L’editorial Apostroph homenatja l’autor de l’emblemàtica novel·la distòpica Fahrenheit 451 amb Paper cremat, un recull de deu contes –gènere que Bradbury va cultivar àmpliament– escrits per Sílvia Broome, Anna Carreras, Víctor García Tur, Andrea Jofre, Salvador Macip, Inés Macpherson, Ramon Mas, Jordi Masó, Pep Prieto i Carme Torras que es publicarà el proper mes d’abril. Us n’avancem un dels relats, titulat Un homenatge, escrit per Andrea Jofre.

A fora era de nit. Veia el cel a través d’una finestra, una mena d’ull de bou que mirava a dins i a fora. Al compartiment només n’hi havia un, petit, instal·lat com si en un viatge com el nostre voler veure el cel fos un caprici. Potser sí, ben mirat; era tot negre, des de dins, llis i fosc tota l’estona, sense cap alteració. Aixafant bé la galta contra el vidre arribava a veure altres ulls de bou com el meu, tots en fila, com bestioles tornant al formiguer o una línia de processionària com les dels llibres de ciències naturals de l’escola. Això, cap a la dreta; a l’esquerra, negra nit.

Tenia el cos entumit per les hores de son i de no moure’m. Hores, dies, setmanes, tant se val; abans de marxar no m’havia interessat saber quant dormiria i ara, allà dins, no hi havia res que me’n donés cap pista, podia ser l’hora d’esmorzar o la de les notícies. A casa tenia els quaderns del pare plens de notes i càlculs, de dades sobre el trajecte, la durada, les condicions, diagrames i gràfics. Ell ho feia amb tot i era la seva manera de pair el que vivia: reduir-ho a xifres i estadístiques durant prou temps perquè se li filtrés pels porus i acabés sent una part d’ell. Per si de cas, m’havia dit un dia, i m’havia donat les llibretes ficades dins d’una capsa vella de llauna que no vaig arribar a obrir mai.

—Has triat o t’ha tocat? —vaig sentir la veu com a través d’un líquid espès, com si tot el que tenia a dins les orelles encara mandregés i s’hagués posat en marxa de cop i volta amb el bot que m’havia fet tot el cos—. Has triat, segur, en fas tota la pinta.

Era un noi. Seia amb les cames penjant a la part de dalt d’on havíem dormit. No ens havíem vist en embarcar. Pel que sabia havíem de ser uns dos-cents, en total, però no ens havíem creuat en cap moment. Tots els passatgers havíem seguit un camí diferent entre saletes i cortines opaques. Ara devíem ser tots en un moment semblant, desvetllant-nos i mirant per l’ull de bou sense saber en quin moment del viatge ens trobàvem exactament.

—A tu t’ha tocat? —vaig dir amb la veu enrogallada com el so d’una màquina vella. Va fer que sí amb el cap mentre saltava a terra.

—És una mica hipòcrita, si ho penses, no trobes? —Va fer un parell de passes distret—. Ho podrien haver fet allà, si passa cada dia. Però no els agraden els morts. Matar sí, però morts, ui, no! —Les meves orelles van rebre ara net i clar el seu to sorneguer—. I tu? Trobo que fas bona cara.

—He dormit bé —no vaig saber dir una altra cosa.

—Ha! I estàs de bon humor —va mirar-me divertit.

—Fa gaire que t’has despertat?

—A veure… —Va aixecar el canell esquerre nu a l’altura dels ulls i se’l va mirar concentrat—. Nah, no ho crec.

El compartiment era petit i tenia les parets encoixinades. Tres per tres, devia fer, amb els caus on havíem dormit a una cantonada i una porta a una paret que s’havia d’obrir automàticament quan arribéssim. No hi havia res més, ni menjar ni un trist tamboret collat a terra. En dèiem compartiment, però era més aviat un contenidor i no hi podíem fer res més que dormir o estar desperts.

—A més d’hipòcrita és cruel —va dir el noi.

—Per què, cruel? —vaig mirar-me’l.

—Mira, vaig fer el que vaig fer i m’han de castigar, d’acord. M’han de treure de circulació i m’he de morir i tot el que vulguis, però així? —Gesticulava amb els braços com si espantés papallones—. A més, és caríssim. Sabies que el nostre trajecte el pagueu vosaltres?

—Qui som nosaltres?

—Els que veniu perquè voleu. Has triat venir, oi? Doncs amb una part del dineral que pagues tu pel viatge paguen el que costa desfer-se de mi. Has d’estar content, fas una funció social.

El dia que vaig signar el contracte amb la companyia duia els estalvis dels pares a la butxaca. Tu sí que podràs, m’havia dit la mare amb veu de cerimònia quan em va donar el feix de bitllets embolicat. Va dir-me quants diners hi havia i que si estalviava això i allò durant un temps, arribaria a pagar el viatge sense problema, que el pare feia nits que s’ho mirava amb la calculadora i els quaderns amunt i avall, i que estaven contents per mi, que era com complir un somni.

—De veritat, que fas bona cara —va dir-me el noi. Estirava i arronsava els braços i cames prims per desentumir-se el cos fent una dansa grotesca—. Mira que si s’han equivocat…

—No s’han equivocat —vaig frenar-lo—, el que passa és que encara no es nota gaire.

—I no hi havia res a fer? És que mira, no sembles malalt i, d’acord, després de l’Incident tot plegat va anar una mica enrere, però ja fa molt de temps, d’això. Cada dia surten medicines noves i tractaments per coses que abans no tenien solució. Tu no mires les notícies?

—Que creus que no hi he pensat? Em moriré, creu-me, no hi ha res a fer.

—Cony, ens morirem tots. Només dic que fas prou bona cara i que segur que hauries durat força temps més, allà.

M’havia costat escollir el moment. L’entenia, el noi; al principi havia decidit que aguantaria, que viuria amb un cos que se m’aniria espatllant fins que ja no pogués més i llavors faria el cop de cap. Al contracte no hi havíem especificat cap data; quan el vaig signar era un bitllet obert. Després, durant setmanes, vaig passar les nits voltant i girant els llençols del llit amb un neguit que sentia com una nosa sota les costelles. No dormia pensant que em llevaria al matí i potser aquell dia alguna part del cos ja no em seguiria, que em moria a poc a poc i m’ho mirava sense fer-hi res. Esgotat de les nits i de mi, vaig canviar de parer i vaig decidir-me a marxar.

—I per què t’han de treure de circulació, a tu? —vaig preguntar-li per passar l’estona.

—És que vaig ser molt dolent. —Amb prou feines el vaig sentir.

—Home, ja m’ho pensava que havies fet alguna cosa greu, no series pas aquí. Vas… matar algú?

—Hmmm —va fer que sí amb el cap—, però n’estic penedit i no m’agrada parlar-ne —va dir sec i mirant a terra. Semblava una criatura.

—Perdona, no volia…

—No passa res. —Encara mirava a terra.

—Però si dius que n’estàs penedit, les noves lleis no podien fer que…

—Però a veure, tu a quin món vius? —va interrompre’m amb els ulls rodons com prunes—. La mort es paga amb mort, i ens envien a morir a un lloc mort, no fos cas que ens n’escapéssim.

Un lloc mort. Ja no s’hi podia viure. La Terra s’havia convertit en un cementiri per als que encara hi vivien abans de l’Incident. Les cròniques parlaven d’ells com d’herois de la Vida Nova, del sacrifici que havien fet. Però el noi tenia raó, la mort es paga amb mort i els que havien matat casa nostra ara només eren restes acumulades en una enorme fossa comuna. Casa nostra era buida, morta. La panxa de la gran mare no havia sobreviscut als seus fills.

—Trobo que morir-se costa molt. —El noi mirava a fora, on el cel seguia llis—. No parlo només de diners, eh, que això segur que ho saps. És tota aquesta estona, el que és cruel de veritat. Quant creus que deu faltar?

—No sé on som, però suposo que no gaire —no en tenia ni idea—; potser els de l’altra banda ja veuen la Terra i tot.

—Que bé! —Va forçar un somriure que li va deixar la cara deformada—. Que bé, que bé, quina merda!

Havia après gairebé tot el que sabia sobre l’Incident a classe d’història. L’amenaça, el sorteig, la fugida i la gran mort. I la Vida Nova, que érem nosaltres, els humans nascuts lluny de casa, amb les mateixes virtuts i vicis, però amb més temps. Això alguns, a mi no me n’havia tocat pas gaire, de temps, i el que tenia ara el passava tancat en un contenidor encoixinat amb un homicida penedit una mica poca-solta. Hauria de ser una cosa més solemne, tot plegat, com el que havia imaginat que podia haver passat abans de l’Incident: persones reunides en pregària, o drets en formació mirant al cel, conscients de la importància i la transcendència històrica del moment, del seu sacrifici. Però vivint el que vivia en aquell viatge vaig pensar que els que s’havien quedat a la Terra, sabent que es moririen, devien haver decidit seguir sent ells, intentant acabar el brodat d’un coixí nou abans del cataclisme o buidant els cubells de la brossa al contenidor de recollida malgrat que ja no els tornaria a omplir ningú.

Vam sentir un murmuri apagat, com una versió humana del xarboteig de l’aigua quan bull. Els dos vam fer silenci parant l’orella amb els colls estirats. Eren els altres, segur, i les seves converses que es filtraven per les parets que ens tenien aïllats. Què devien parlar, ells, mentrestant? Potser s’explicaven la vida, o resaven. O potser miraven al seu voltant i es penedien d’haver volgut emprendre el viatge i, tan bon punt se’n penedien, s’hi resignaven i s’ho confessaven entre ells, atrapats de dos en dos.

—I com et dius? —vaig voler imitar el que havia inventat que feien els altres.

—Uf, vols dir que cal? —va dir el noi estranyat.

—No ho sé. Ostres, és que potser ets l’última persona que veuré mai, m’agradaria poder-te dir d’alguna manera.

—Mmm… —Va inclinar el cap—. Sempre he pensat que m’hauria volgut dir Doug, que em quedava bé a la cara. Doug, no trobes que m’està bé? —I va somriure cofoi com a la foto d’un bateig.

—Doug, doncs. Jo em dic…

—Xxxxxxt —em va tallar—, no ho vull saber, com et dius. Inventa’t un nom, fes com jo. O no, espera, espera, espera. Me’l puc inventar? —L’expressió se li va inundar d’una il·lusió infantil estranya—. És que quan t’he vist he pensat que tenies una cara de Raymond que no es podia suportar —va riure fort amb la boca oberta i em va fer riure a mi.

—Raymond, eh? No em sembla pas malament. A més, pensa-hi, podria ser el meu nom de veritat i no ho sabries mai —vaig acabar en veu baixa, com fent una confidència.

—Ooooh, m’encanta, m’encanta! —Si en lloc d’un noi hagués estat un gos, hauria començat a remenar la cua—. Fet, doncs. Jo, Doug, i tu, Raymond. Ara som dues persones noves, veus?

—Home, noves, no, de la resta no ha canviat res. Som on som i anem on anem, no?

—Bbbffff —va bufar—, però tens raó, si tu no fossis tu i jo no fos jo, cap dels dos no hauríem de ser aquí. Això sí que seria una veritable injustícia! —Havia alçat el puny amb una afectació postissa i va tornar a riure fort, i jo amb ell.

A les oficines de la companyia, quan em vaig decidir a posar data a l’execució del contracte, m’ho havien tornat a explicar per sobre. Ja ho sabia com anava, tot era als fulletons que m’havien entregat i havia vist els reportatges dels canals de documentals. El son, despertar-se, arribar i acabar. Però no havia omplert mentalment aquestes fases, no havia imaginat què passaria mentrestant. Només havia pensat en els pares, en com d’orgullosos es van sentir en veure que havia aconseguit fer el que ells no. Era el somni de tots, poder tornar a casa, ho havia sentit tota la vida. Em sonava a dins del cap amb la veu de la meva mare, com una oració apresa i recitada. El pare va morir-se poc després que jo contractés el viatge. Tenia el mateix que jo, una merda d’herència. Va omplir set de les seves llibretes amb anotacions i extractes d’estudis sobre la malaltia. Llibres, revistes mèdiques, històries personals d’altres malalts, tot el que trobava publicat. Copiava paràgrafs sencers amb la seva lletra neta i a cada paraula es feia a la idea de com se li desfeia el cos, de com era viure amb allò i de com seria morir-se’n. No ho vaig llegir, tampoc; l’havia vist i no em va caldre.

Vam passar una estona en silenci. En Doug mirava a un infinit que no es veia a través de les parets i jo buscava a l’ull de bou algun canvi al cel de fora. Continuava sent negre i llis com una taca de tinta. A aquella hora, la que fos, el buit que veia a l’exterior l’hagués vist també qualsevol que m’hagués volgut mirar a l’estómac.

—Escolta, Raymond, per què vas decidir venir? —ho va dir sense mirar-me.

—Per la malaltia, ja t’ho he dit. Perquè em moro.

—Sí, sí, això ja ho sé. Però per què vas decidir morir-te així, vull dir, fer el viatge? T’hauries pogut morir allà. Entenc que no volguessis patir i tot això, però hi ha maneres més… vull dir menys… no?

—El somni de tots és poder tornar a casa —vaig moure els llavis jo, però vaig sentir la meva mare.

—Ja hi som.

—Què vols dir, ja hi som?

—Tornar a casa és una altra cosa, home! Casa és on tens uns mitjons bruts en un racó o saps a quin armari són els gots. Quina casa ha de ser un lloc on no es pot ni viure?

—Però la Terra és casa nostra i és un honor poder-hi tornar.

—És un honor poder-hi tornar —feia una ganyota que deformava les paraules—. Propaganda! Raymond, perdona, eh, és que no ho entenc. Que jo hi vaig obligat, que em maten. Em ma-ten! Que no tornes a casa, la Terra ja no és casa de ningú!

—Ja m’entens, no és una casa-casa —em notava el reg de la sang formiguejant a les mandíbules i escalant-me les galtes—, és on vam néixer. No tu i jo; nosaltres, els humans.

Així que ho havia dit, havien surat fins a dalt de tot en una sopa de memòria les lletres blanques de la coberta d’un dels llibres que m’havien fet aprendre a l’escola. Nosaltres, els humans era la nostra història, la d’abans de l’Incident i la de la Vida Nova. En Doug va mirar-me directe als ulls.

—És una tonteria, Raymond —semblava un altre—, tot això de tornar a casa és una tonteria. Jo no en tinc pas cap, de casa, no he tingut mai un lloc on poder tornar. Tio, de veritat, a la Terra?

—És… —No sabia ben bé què era.

—Què és, va —em va punxar.

—És… —La respiració passava lenta, en Doug em foradava amb els seus ulls rodons i jo no aconseguia que les paraules sortissin del cap que em bullia—. És un homenatge.

Va quedar callat amb la cara quieta. A través de les parets ens va arribar una onada de so indefinit feta de la veu dels altres, com si de cop algú hagués apujat el volum del murmuri que feia estona que sentíem de fons. Potser era que arribàvem, que finalment la Terra havia trencat l’infinit que es veia des de l’altra banda de la nau que ens transportava.

—Ara sí que deu faltar poc —vaig dir-li sense saber ben bé si havia de ser un descans o una amenaça.

—S’han esverat de cop, eh? I nosaltres aquí, que no es veu res. És que ni per anar-me a morir m’ha tocat una entrada bona! —En Doug tornava a tenir el seu aire desmanegat—. Què es deuen estar dient?

—Qui, els altres?

—Sí, els altres com nosaltres.

—Ves a saber.

—Jo crec que els que són com tu se n’estan penedint.

—D’haver vingut?

—Clar —va obrir les mans—, els que són com jo no poden ni penedir-se’n. De fet crec que els que són com tu se’n penedeixen de fa estona, però intentaven no adonar-se’n i ara ja és tan de veritat que no ho poden dissimular. —Vaig notar-me a l’estómac el caure d’una pilota petita—. Raymond, tu te’n penedeixes?

—No ho sé, no hi he pensat… —Sí que hi havia pensat—. Tant se val, en realitat, oi? No serviria pas de gran cosa a hores d’ara.

—Tampoc servirà de res això que dius. Un homenatge a qui? Ningú no t’ho agrairà, Raymond. La Terra no et perdonarà, ni a tu ni a tots nosaltres. No ho veus que ni ens vol ni ens sap? La gent que s’hi va quedar és tota morta de fa segles i els vius que ens han ficat aquí dins seguiran vius i a la seva. No serveix de res, Raymond. De res.

Tot al nostre voltant va posar-se a tremolar. També nosaltres, mentre fèiem força amb les cames per no perdre l’equilibri. Els fulletons de la companyia en parlaven, de les turbulències en travessar l’atmosfera, i vaig imaginar el pare encorbat sobre una llibreta anotant en algun ordre lògic els ingredients d’aquell núvol de gas. L’exterior de la nau era un incendi. Els llums del compartiment van apagar-se i la claror groga de fora ens il·luminava com ho fa una llar de foc.

—No em vull morir —va dir fluix en Doug com un prec—. Jo no em vull morir, Raymond. —La nau va fer una sacsejada forta i les nostres veus, les de tots nosaltres, van respondre des de cada compartiment amb un udol desafinat. El noi va anar per terra i una força que no es veia no el deixava aixecar.

—Allà —vaig assenyalar els caus on havíem dormit a l’inici del trajecte—. Fiquem-nos allà. —I vaig ajudar-lo a posar els dos peus a terra i ens hi vam acostar a passes lentes i llargues amb els braços estesos per no perdre l’equilibri. Vam tornar a ser on érem al principi, quan ni jo era en Raymond ni ell era en Doug, estirats en aquella mena de llitera, ell a la càpsula de dalt i jo a la de baix.

—Hahaha! —el vaig sentir que reia per sobre el soroll vibrant que ens envoltava—. Som cadascun en un taüt! Raymond, que ho veus? Aterrarem a un cementiri ficats en un taüt!

No sé si va dir res més, després. Les seves paraules se’m van fondre a l’interior de les orelles saturades de soroll, de xiulets aguts, d’una boira greu i sorda, i d’una cortina de vibracions metàl·liques que em seguia el cos per la llera que li dibuixaven els ossos. La temperatura del compartiment augmentava i ficat allà dins tot jo vaig començar a suar. Em notava les mans fredes, la panxa buida i un pes al cos que no sabia calcular. Vaig tancar fort els ulls com ho havia fet per amagar-me dels monstres de quan era petit, de tot allò que si jo no veia, tampoc no em podia veure. Arribava la meva hora, el moment que havia triat i esperat. Aquell somni que havia après i cregut que era el de tots i que ara, vivint-lo, dubtava que fos el meu i que pogués ser el de ningú altre.

El son, despertar-se, arribar i acabar. Els estalvis i la il·lusió sentimental dels pares. Aquell noi que somiava a dir-se Doug en lloc de tornar a casa. La Terra i l’homenatge. A qui el feia, l’homenatge? Tot s’agitava al meu voltant. La nau farcida de tots nosaltres feia un cos convulsionat que resistia aquell últim tram de viatge, la ranera del final inevitable que havíem de viure en arribar. A qui el feia, l’homenatge?

Vaig veure la Terra a dins del cap, xopa del silenci nebulós d’un erm devastat i tòxic. Vaig veure amb els ulls tancats com l’Incident esborrava en pocs segons generacions senceres, com desapareixia tot el que havien estat i tot el que havien tingut la pretensió de ser. Les seves idees, els seus secrets, les paraules amb què feien l’amor i amb les que es ferien. No n’havia quedat res, en aquella casa buida. I tanmateix, les veia, aquelles gents. O les volia veure i pensar amb una memòria que no era meva, com aquell nom que no era meu, ni aquell lloc, ni aquell somni de tornar-hi.

Vaig sentir un fort impacte. La gravetat va eixamplar-me el buit de l’estómac i em va encastar el cos a les vores del meu cau. Tota la nau va deixar de tremolar i una llum esgrogueïda va omplir l’ull de bou a la paret del compartiment.

—Raymond? —vaig sentir que deia fluix des de la llitera de dalt.

—Sí. Soc aquí, Doug.

—Estàs bé? Tinc l’estómac una mica marejat.

—Sí, jo també, una mica.

—Falta gaire perquè s’obri la porta?

—Segur que no, és automàtica. Deu estar programada amb uns segons de respecte després de l’aterratge.

—Jo no em vull morir, Raymond.

—Jo tampoc, en realitat, Doug.

Paper cremat, 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury

© de l’obra: Els seus autors.
© de l’edició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU.