Els homes

Si a Tu no ets una mare com les altres, Angelika Schrobsdorff novel·lava la vida de la seva progenitora, a Els homes ens parla de la seva història, i en concret de la seva relació amb el sexe masculí. A través d’un alter ego anomenat Eveline, Schrobsdorff dibuixa la pròpia obsessió per la seducció. L’edició inicial del 1961, censurada, va provocar un escàndol polític i moral. Ara La Campana en pública el text íntegre en català, amb traducció d’Albert Vitó i Anna Puente. En llegim 14 fragments.

Foto: Catorze

1. Quan tenia catorze anys, la mare sovint em deia que semblava més petita del que em pertocava per edat. I no només físicament.
Aquest comentari m’ofenia de mala manera, sobretot quan el deixava anar davant d’altres persones. Tot i això, semblava que ella ho trobava bo, i que fins i tot n’estava orgullosa. No va ser fins molt més tard que vaig entendre el perquè: li feia por el que pogués passar quan cresqués.

2. Eren somnis infantils en què jo seguia apareixent com una nena: duia vestits preciosos, mitges de seda i joies cares, però el meu cos continuava sent tal com me’l mostrava el mirall. Les meves fantasies estaven mancades de qualsevol contingut eròtic: aquell aspecte se’m presentava embolcallat en una boira espessíssima que m’impedia travessar-la. Confesso que intentava caure bé al capità de corbeta, despertar-li interès i presentar-me davant seu tan bufona com pogués, però tot això ho feia de manera inconscient, sense cap objectiu ni propòsit.

3. Em vaig quedar petrificada. Em va agafar a coll. Li devia semblar una ploma, perquè no li va caldre fer cap mena d’esforç. Llavors em va prémer amb força contra ell i em va fer un petó. Vaig notar els seus llavis entreoberts i la seva llengua humida i suau que lliscava sobre la meva boca tancada. Va ser com una descàrrega elèctrica, tan dura, tan dolorosa, tan inesperada… Era la primera vegada que un home em feia un petó. M’hauria agradat tornar-l’hi, però no sabia com es feia.

4. Em vaig quedar amb un pam de nas. M’hauria agradat molt que em fes un petó de veritat. A Sofia havia anat al cinema alguna vegada i havia llegit tots els llibres bons de la meva mare, i també els que no eren tan bons. Se m’havien escapat moltes coses, però tenia claríssim que el petó representava un esdeveniment més transcendental que el que acabava de viure. Volia que em fessin petons, no perquè ho desitgés, sinó perquè era una cosa que em tocava per edat, tal com és costum que una noia de setze anys comenci a dur vestits més llargs.

5. –Eveline –va dir [la mare] amb una veu inesperadament tranquil·la–. Considero que en Boris és una persona decent, però és un home, i tu ja ets tota una doneta, si més no físicament, i…
–¿I què? –la vaig incitar jo, perquè semblava que volgués afegir alguna cosa.
–Que podria passar alguna cosa que no hauria de passar sota cap concepte.
–¿Què podria passar? –vaig preguntar, encuriosida.
La mare va posar els ulls en blanc, com sempre que em donava per un cas perdut.
–És que encara ets una nena –va afirmar.
–Molt bé, però… ¿em podries dir d’una vegada què podria passar?
–T’acabo de dir que encara ets una nena, i les criatures han de continuar sent criatures.

6. Tot va passar de manera inesperada. Amb un crit sord, fora del normal, en Boris se’m va abraonar. Amb una mà em va agafar el canell i em va doblegar el braç enlaire, per damunt del cap. Amb l’altra mà, em va obrir la part superior del vestit fins a la cintura. Em va enfonsar les dents als llavis fins que vaig notar el gust fastigosament metàl·lic de la sang. Amb els genolls va intentar separar-me les cames. Havia embogit.
Vaig quedar petrificada, presa de la por. Al cap d’uns segons, vaig començar a resistir-me. El pànic em va proporcionar una força que no sabia que tenia. Vaig clavar cops, coces, mossegades i esgarrapades. Mai no m’havia hagut d’enfrontar a un home que hagués perdut el seny, envaït per la passió. En Boris tenia més força que jo. Em va grapejar l’entrecuix.

7. Vaig posar punt final als dubtes d’en Bojan saltant-li al coll amb decisió i arrambant-m’hi tant com vaig poder. Vaig percebre la seva cara d’incredulitat, el rubor a les galtes, i vaig tancar els ulls de seguida. Vaig inclinar el cap enrere i li vaig oferir els meus llavis. Va passar una estona abans que el cadet reunís el valor suficient, cosa que em va permetre imaginar que qui tenia davant era en Boris. Quan els nostres llavis es van tocar, vaig petonejar-lo tal com en Boris m’havia ensenyat.

8. Per a mi, l’arribada dels britànics i dels americans va ser tota una sensació. No feia res més que contemplar-los. Des de lluny, per descomptat, i amb una emoció intensa dins el pit. M’impressionava tot, d’ells: els uniformes elegants dels oficials, el fet que no duguessin botes altes, sinó botins, els seus moviments desimbolts, la indiferència amb què llançaven les cigarretes a mig fumar…
Se m’havia ficat entre cella i cella coneixe’n algun.

9. A partir d’aquell moment, vaig anar passant de soldat en soldat. Em deien que ballava com una experta, que tenia uns ulls preciosos, que el meu somriure era encisador. Van aconseguir que em sentís irresistible. Vaig pregar perquè aquella festa no s’acabés mai.

10.
–Mama, no tens ni idea del que se sent quan s’està enamorada!
–És clar, Eveline. Això només ho saps tu.
Vaig sospirar, em vaig estirar al llit i em vaig arraulir.
–¿Vols saber com em sento? –vaig preguntar.
–Per l’amor de Déu, no! Després de totes les teves demostracions, m’ho puc imaginar perfectament.
–Segur que no ho saps. Ningú ho pot saber.

11. En Julian va venir a veure’m l’endemà a les cinc. Malgrat que ja no tenia febre, em vaig quedar al llit. Havia comprovat que allà estava més maca. Vaig dir a la mare que encara passava dels trenta-set graus de febre. Ella no ho va comprovar amb el termòmetre i jo el vaig amagar de seguida. Era evident que no em creia, però ho va dissimular a la perfecció. A dos quarts de cinc es va arreglar per sortir al carrer.
–Sort que no ets una mare com les altres –li vaig dir amb afecte.
–M’he fixat en el teu Julian i m’agrada.

12. Em sentia adulta. Vaig començar a pintar-me els llavis, a depilarme les celles, a maquillar-me la cara i a arreglar-me les ungles. Em vaig fer la permanent i vaig portar els vestits de la mare a una modista barata perquè els arreglés al meu gust. Amb tota la llibertat, li agafava les sabates, les bosses de mà, la roba interior de seda i el perfum, és a dir, tot el que ella guardava amb tanta cura. Em vaig convertir en una persona diferent. Em vaig tornar egoista, descarada i extremament implacable.
Va ser alguna cosa que duia a dins, com una libèl·lula refulgent, llampant, inquieta. Alguna cosa que no es podia atrapar, que no es podia conservar i, sobretot, que no es podia sotmetre. Amb tot, els homes volien atrapar-ho, conservar-ho i sotmetre-ho. I van començar a perdre els papers.

13. En Jack es va convertir en el successor d’en Henderson. S’ocupava de buscar-me llocs on dormir i procurar-me begudes, tabac i diversió. En general estava molt satisfeta amb ell. Només de tant en tant, quan ens fèiem petons (cosa que passava cada dos per tres), ell perdia les maneres i intentava treure’m el vestit. Aviat vaig trobar el truc per evitar-ho: l’amenaçava de deixar-lo de seguida si no entrava en raó. Però l’efecte d’aquesta amenaça només durava una setmana.

14. La mare se’m va quedar mirant amb la mateixa desolació que quan li vaig dir que en Julian era jueu i que per això l’havia deixat.
Després d’un silenci molt llarg, va dir:
–És el que sempre havia suposat.
–¿El què?
–Les teves relacions amb homes. Sempre et passaran coses terribles. Ho portes a la sang.