A La vida que aprenc (Arcàdia) el periodista Carles Capdevila va aplegar articles que parlen de la memòria íntima, la bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions. En aquest vídeo, amb il·lustracions de Marta Bellvehí, l’autor llegeix un dels articles del llibre, sobre el primer dia d’escola de la seva filla.


Ell té 33 anys. Ella aviat en farà tres. Els trenta anys d’experiència que els separen marquen les diferències. Ell ha d’inspirar seguretat, serenor, maduresa. Ella encara té dret a estar nerviosa, insegura, tremolosa. És lògic que ella, pobreta, tingui por davant del que no coneix. És natural que ell, tot un adult, sàpiga que no s’acaba el món, només perquè avui la nena comença el curs i estrena escola.

Ell li ha explicat tot. Que estrenarà una motxilla nova, i unes tisores, i una bata. Que el pati és tan maco, que la mestra l’estimarà molt, que jugarà i farà amics, que aprendrà tantes coses, que un dia anirà a piscina i un altre farà música. Que hi ha dos tobogans, que la mare l’anirà a recollir a la porta i aniran a berenar juntes, i tornaran a casa i llegiran el conte de les tres bessones…

Ella ho ha entès tot. Està mentalitzada. Repeteix les frases que li diu el pare, posa cara de nena il·lusionada i fins i tot arriba a dir: “Papa, quan tu te’n vagis no ploraré”. Ella ha intuït que calia tranquil·litzar-lo, donar-li seguretat, perquè deixés de repetir-li cada cinc minuts que s’ho passaria tan i tan bé.

Ell s’ha aixecat nerviós, amb el cor encongit. Ella, també. Ell li repeteix, d’esma, per pura rutina, que s’ho passarà molt bé, que quina sort que avui comença l’escola. Ella repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà.

Camí de l’escola deixen de parlar-se. I no per voluntat pròpia, sinó per incapacitat física; tots dos tenen un nus a la gola. Llavors ell li diu que ja hi són, que allò ja és la porta on cada dia es diran adeu, li assenyala la nova mestra, els nous companys, li fa una abraçada i li diu que tot anirà tan bé, i que jugui i que faci amics i dibuixi, i que la mare ja la recollirà a la tarda. Ella, la insegura, la nerviosa, la tremolosa, intenta dir que sí, però no ho aconsegueix. I es posa a plorar com mai.

Ell, el madur, el serè, el protector, li fa un petó, l’abraça, li diu adeu, es gira i, en el moment de trepitjar la vorera del carrer, també es posa a plorar com mai.

Els separen trenta anys d’experiència, però els uneix una mateixa por i tristesa davant del primer adeu.







La vida que aprenc



© Carles Capdevila
© Arcàdia, 2017

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Mercè Carner a abril 05, 2017 | 22:22
    Mercè Carner abril 05, 2017 | 22:22
    Molt tendre!!!!
  2. Icona del comentari de: Cristina Simon i Mencion a abril 05, 2017 | 23:29
    Cristina Simon i Mencion abril 05, 2017 | 23:29
    Molt emotiu Carles. Planer, senzill, dolç. És un primer pas a ser ells mateixos, alhora que aquest ens esqueixa un bri del nostre cor. Sortosament per plantar un nou arbre, que un dia serà preciós...
  3. Icona del comentari de: Imma Vila a abril 06, 2017 | 09:34
    Imma Vila abril 06, 2017 | 09:34
    Ultimament estic ploranera... La Primavera que tan t'agradava...aquells temps en que sorties de l'Escola fent olor a guix i Pa amb Xocolata...Temps en que al creuar els carrers, les mans volien mans... Quin escrit tan bonic i tan sentit Carles, comprare el teu llibre per Sant Jordi. Sort i una abraçada de Llagrimes contingudes...
  4. Icona del comentari de: Alicia Spini a abril 06, 2017 | 17:52
    Alicia Spini abril 06, 2017 | 17:52
    Déu meu, com costa deixar anar els fills ..... Vaig plorar la primera vegada que vaig trobar aquest escrit teu, i m'ho fas fer una altra....... Gràcies per la teva sensibilitat.
  5. Icona del comentari de: AnònimMar Muñoz a abril 06, 2017 | 19:55
    AnònimMar Muñoz abril 06, 2017 | 19:55
    La narración es dolça, real i divertida !
  6. Icona del comentari de: Anònim ??? a abril 06, 2017 | 22:48
    Anònim ??? abril 06, 2017 | 22:48
    Un record molt tendre i real.
  7. Icona del comentari de: Anònim Pilar a abril 06, 2017 | 22:56
    Anònim Pilar abril 06, 2017 | 22:56
    Recordar-ho al cap dels anys són uns records molt preciosos i tendres,
  8. Icona del comentari de: Conxi2014 a juny 08, 2017 | 20:43
    Conxi2014 juny 08, 2017 | 20:43
    Molt senzill, tendre i emotiu. Gràcies
  9. Icona del comentari de: Marga Grau a setembre 12, 2018 | 09:17
    Marga Grau setembre 12, 2018 | 09:17
    Quina sort! tots els escrits que ens has deixat, Carles!

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix