L’hora de l’adeu

Ella repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà

A La vida que aprenc (Arcàdia) el periodista Carles Capdevila va aplegar articles que parlen de la memòria íntima, la bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions. En aquest vídeo, amb il·lustracions de Marta Bellvehí, l’autor llegeix un dels articles del llibre, sobre el primer dia d’escola de la seva filla.


Ell té 33 anys. Ella aviat en farà tres. Els trenta anys d’experiència que els separen marquen les diferències. Ell ha d’inspirar seguretat, serenor, maduresa. Ella encara té dret a estar nerviosa, insegura, tremolosa. És lògic que ella, pobreta, tingui por davant del que no coneix. És natural que ell, tot un adult, sàpiga que no s’acaba el món, només perquè avui la nena comença el curs i estrena escola.
 
Ell li ha explicat tot. Que estrenarà una motxilla nova, i unes tisores, i una bata. Que el pati és tan maco, que la mestra l’estimarà molt, que jugarà i farà amics, que aprendrà tantes coses, que un dia anirà a piscina i un altre farà música. Que hi ha dos tobogans, que la mare l’anirà a recollir a la porta i aniran a berenar juntes, i tornaran a casa i llegiran el conte de les tres bessones…
 
Ella ho ha entès tot. Està mentalitzada. Repeteix les frases que li diu el pare, posa cara de nena il·lusionada i fins i tot arriba a dir: “Papa, quan tu te’n vagis no ploraré”. Ella ha intuït que calia tranquil·litzar-lo, donar-li seguretat, perquè deixés de repetir-li cada cinc minuts que s’ho passaria tan i tan bé.
 
Ell s’ha aixecat nerviós, amb el cor encongit. Ella, també. Ell li repeteix, d’esma, per pura rutina, que s’ho passarà molt bé, que quina sort que avui comença l’escola. Ella repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà.
 
Camí de l’escola deixen de parlar-se. I no per voluntat pròpia, sinó per incapacitat física; tots dos tenen un nus a la gola. Llavors ell li diu que ja hi són, que allò ja és la porta on cada dia es diran adeu, li assenyala la nova mestra, els nous companys, li fa una abraçada i li diu que tot anirà tan bé, i que jugui i que faci amics i dibuixi, i que la mare ja la recollirà a la tarda. Ella, la insegura, la nerviosa, la tremolosa, intenta dir que sí, però no ho aconsegueix. I es posa a plorar com mai.
 
Ell, el madur, el serè, el protector, li fa un petó, l’abraça, li diu adeu, es gira i, en el moment de trepitjar la vorera del carrer, també es posa a plorar com mai.
 
Els separen trenta anys d’experiència, però els uneix una mateixa por i tristesa davant del primer adeu.

 







 La vida que aprenc



 © Carles Capdevila
 © Arcàdia, 2017

Comentaris

    Mercè Carner Abril 5, 2017 10:22 pm
    Molt tendre!!!!
    Cristina Simon i Mencion Abril 5, 2017 11:29 pm
    Molt emotiu Carles. Planer, senzill, dolç. És un primer pas a ser ells mateixos, alhora que aquest ens esqueixa un bri del nostre cor. Sortosament per plantar un nou arbre, que un dia serà preciós...
    Imma Vila Abril 6, 2017 9:34 am
    Ultimament estic ploranera... La Primavera que tan t'agradava...aquells temps en que sorties de l'Escola fent olor a guix i Pa amb Xocolata...Temps en que al creuar els carrers, les mans volien mans... Quin escrit tan bonic i tan sentit Carles, comprare el teu llibre per Sant Jordi. Sort i una abraçada de Llagrimes contingudes...
    Alicia Spini Abril 6, 2017 5:52 pm
    Déu meu, com costa deixar anar els fills ..... Vaig plorar la primera vegada que vaig trobar aquest escrit teu, i m'ho fas fer una altra....... Gràcies per la teva sensibilitat.
    AnònimMar Muñoz Abril 6, 2017 7:55 pm
    La narración es dolça, real i divertida !
    Anònim ??? Abril 6, 2017 10:48 pm
    Un record molt tendre i real.
    Anònim Pilar Abril 6, 2017 10:56 pm
    Recordar-ho al cap dels anys són uns records molt preciosos i tendres,
    Conxi2014 Juny 8, 2017 8:43 pm
    Molt senzill, tendre i emotiu. Gràcies
    Marga Grau Setembre 12, 2018 9:17 am
    Quina sort! tots els escrits que ens has deixat, Carles!

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...