La mare de Peter Handke era una dona invisible. Al llarg de la seva vida –que va abastar el període nazi, la guerra i la prosperitat de la postguerra– va fer el possible per mantenir les aparences, però va arribar a una conclusió terrible: “Ja no soc una persona.” No gaire després, es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers.

A Infelicitat perfecta, publicat a la col·lecció L’Accent, de L’Avenç, en la traducció de Marta Pera Cucurell, Handke, tot i que topa amb una “incapacitat d’expressió extrema”, s’asseu a posar per escrit allò que sap, o que creu que sap, sobre la vida i la mort de la seva mare. Aquest llibre auster, escrupolós i profundament commovedor és un dels punts més alts de l’obra de l’escriptor guardonat amb el premi Nobel de Literatura el 2019. Us n’oferim l’inici.

Foto: Catorze


A la secció ALTRES de l’edició dominical del diari Volkszeitung de Caríntia, hi deia: «La nit del dissabte una mestressa de casa de 51 anys d’A. (municipi de G.) es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers».

Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta, i m’agradaria posar fil a l’agulla abans que la necessitat d’escriure sobre ella, que a l’enterrament era tan forta, es torni a convertir en la mudesa estupefacta i apàtica amb què vaig reaccionar a la notícia del suïcidi. Sí, posar fil a l’agulla: perquè la necessitat d’escriure alguna cosa sobre la meva mare, que de vegades es presenta d’una manera tan sobtada, és, d’altra banda, tan indefinida, que em caldrà un gran esforç perquè no em passi el que em sortiria si m’hi posés ara, que seria picar contínuament la mateixa lletra de la màquina d’escriure sobre el paper. Aquesta mena de teràpia de moviment no em faria cap servei, sinó que encara em tornaria més passiu i desmenjat. També me’n podria anar a algun lloc –a més, de camí, de viatge, aquest endormiscament atordit i aquest anar amunt i avall sense fer res no em posarien tan nerviós.

Des de fa un parell de setmanes, també, estic més irritable que de costum; el desordre, el fred i el silenci em deixen sense capacitat de reacció; m’ajupo a collir qualsevol borralló de llana o engruna de pa de terra. De vegades m’estranya que una cosa que tinc a la mà no m’hagi caigut ja fa estona, ja que quan penso en aquest suïcidi em torno insensible de cop. Així i tot, anhelo aquests moments perquè llavors cessa l’atordiment i se m’aclareix el cap. És un horror que em serveix per tornar a estar bé: finalment ja no m’avorreixo, el cos no oposa resistència, no hi ha distàncies fatigoses, el temps passa sense dolor.

El pitjor d’aquests moments seria la simpatia d’una altra persona, amb una mirada o ni que fos amb una paraula. En aquests casos de seguida es mira cap a una altra banda o se l’interromp; perquè un necessita sentir que allò que està vivint és incomprensible i incomunicable: només d’aquesta manera l’horror té sentit i és real. Si te’n parlen, tornes a sentir l’avorriment i, de cop, tot torna a ser superflu. Així i tot, de tant en tant, de manera ben absurda, parlo a la gent del suïcidi de la meva mare, i m’enfado si gosen fer-me’n alguna observació. M’estimaria més que em fessin pensar en una altra cosa i que em prenguessin el pèl amb qualsevol pretext.

Quan pregunten a James Bond, en la seva última pel·lícula, si el seu adversari, que ell acaba de tirar escales avall, és mort, i ell diu «Tant de bo!», per exemple, jo ric amb alleujament. Els acudits sobre la mort i els morts no em fan angúnia; fins i tot els trobo reconfortants.


Infelicitat perfecta


Barcelona, març de 2020
© del text, Peter Handke. Tots els drets reservats i controlats a través de
Suhrkamp Verlag Berlin
© de la traducció, Marta Pera Cucurell
© de l’epíleg, Simona Škrabec
© d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2020

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix