Foto: Montecruz Foto
I si. Què passaria? Això. I és clar, llavors vindria allò altre.
Agafes amb tots els dits l’escombra. T’aferres als dos metres vermells de ratlles. Comences arran de l’entrada. T’entretens just davant de la porta de fusta, allà on les pors entren sense trucar. I vigila que t’has deixat el cantó, aquella engruna de pa: la ferida petita que se t’insinua de tant en tant.
I continues pel passadís. Sense voler fas algun cop a la paret perquè no tens gaire destresa recollint allò que no vols ser. I et dius, ai, els veïns que es queixaran. Però tothom calla. Només sents com una vegada i una altra les teves mans, tossudes, intenten fer net.
Al menjador t’acotes tota per arribar al fons del fons de sota el sofà. Ja ho saps de fa temps: els fantasmes s’arrauleixen de dia i tot d’una –no cal que sigui fosc– surten i s’obren com llençols immensos. I tu que t’espantes tan ràpid et dius que aquesta vegada no te la jugaràs.
El vidre és vidre, la taula és taula i el terra és terra. Cada cosa té el seu nom. Tu també. Surts de casa, tanques la porta. Tires al contenidor la bossa plena de condicionals. Ara tens les mans buides. Treu-te la pols dels ulls, et dius. Allò serà si ha de ser.
1
0
