Irène

Quan va entrar a la facultat de dret, la seva mare pesava el mateix que un dels seus pinzells

Arxivat a: Biblioteca
El meticulós inspector Verhoeven ha aconseguit la vida perfecta. Malgrat que el seu físic no li ha fet les coses fàcils, per fi s’ha guanyat el respecte dels seus col·legues i està feliçment casat amb la meravellosa Irène, amb qui espera un primer fill. Però s’enfronta a un assassinat salvatge i sap que aquest cas no serà com cap altre. 

Us convidem a tastar les primeres pàgines del llibre «Irène» de Pierre Lemaitre –guanyador del Premi Goncourt amb «Ens veurem allà dalt»–, traduït per Albert Pejó i editat per Bromera, i en sortegem tres exemplars.



DILLUNS, 7 D’ABRIL DEL 2003

–Alice… –va dir mentre es mirava el que qualsevol altra persona, tret d’ell, hauria considerat una noieta.

Havia pronunciat el seu nom com un gest de reconeixement, però no havia obtingut ni la més mínima resposta. A continuació, va abaixar els ulls cap a les notes escrites a rajaploma per Armand durant el primer interrogatori: Alice Vandenbosch, 24 anys. Va intentar imaginar-se quin aspecte hauria de tenir una Alice Vandenbosch de 24 anys. Hauria de ser una noia jove de cara allargada, amb els cabells de color castany clar i una mirada transparent. Va aixecar els ulls i el que va veure li va semblar incongruent. Aquella noia no s’assemblava a ella mateixa: uns cabells que havien estat rossos enganxats al crani, amb unes llargues arrels fosques, una pal·lidesa malaltissa, un gran hematoma violaci al pòmul esquerre, un fil de sang seca molt petit a la comissura dels llavis… I pel que fa als ulls, espantats i fugissers. No conservava cap tret humà excepte la por, una por terrible que li seguia provocant tremolors, com si hagués sortit al carrer sense abric un dia de nevada. Aguantava el gotet de cafè amb les dues mans, com si fos la supervivent d’un naufragi.
 
Normalment, la simple aparició de Camille Verhœven provocava alguna reacció fins i tot entre els més impassibles. Però amb Alice, res. Alice seguia tancada en ella mateixa, dominada per les esgarrifances.
 
Eren dos quarts de nou del matí.
 
Des del mateix moment que havia arribat a la Brigada, feia uns minuts, Camille s’havia sentit cansat. El sopar de la nit anterior s’havia acabat pels volts de la una. Gent que no coneixia, amics d’Irène. Van comentar programes de televisió i van explicar anècdotes que Camille hauria trobat més aviat divertides en una altra situació, si davant seu no hagués tingut una dona que li recordava moltíssim la seva mare. Durant tot el sopar va fer un esforç per treure’s del cap aquella imatge, però era exactament la mateixa mirada, la mateixa boca i els mateixos cigarrets, encadenats l’un darrere l’altre. Camille s’havia sentit transportat vint anys enrere, a l’època gloriosa en què la seva mare encara sortia del taller, amb una bata tacada de colors, un cigarret als llavis i els cabells esbullats. A l’època en què ell encara anava a mirar com treballava. Una dona forta. Sòlida i concentrada, amb una pinzellada una mica rabiosa. La seva mare tenia una vida interior tan profunda que no semblava que fos conscient de la presència del seu fill. Moments llargs i silenciosos en què Camille adorava la pintura i que aprofitava per observar cada gest de la seva mare, com si fossin la clau d’un misteri que l’afectés personalment. Tot això era abans. Abans que els milers de cigarrets que carbonitzava la seva mare li declaressin una guerra oberta, però molt després que li comportessin la hipotròfia fetal que havia marcat el naixement de Camille. Des del seu metre quaranta-cinc definitiu, Camille no sabia, en aquella època, què odiava més, si aquella mare emmetzinadora que l’havia fabricat com una còpia barata i no tan deforme de Toulouse-Lautrec, aquell pare tranquil i impotent que es mirava la seva dona amb admiració d’home dèbil, o el seu propi reflex al mirall: als setze anys ja era un home, però semblava inacabat. Mentre la seva mare amuntegava teles al seu taller i el seu pare, eternament silenciós, portava la seva farmàcia, Camille aprenia a ser baixet. A mesura que creixia, va deixar d’insistir a aguantar-se de puntetes, es va acostumar a mirar els altres des de baix, va renunciar a arribar a les estanteries sense agafar una cadira i va adequar el seu espai personal a l’altura d’una casa de nines. I aquell home en miniatura observava, sense entendre-les de debò, les teles immenses que la seva mare havia de treure per la porta enrotllades per dur-les a les galeries. A vegades, la seva mare li deia: «Camille, vine’m a veure…». Asseguda damunt el tamboret, li passava la mà pels cabells sense dir res, i Camille sabia que se l’estimava, fins i tot estava convençut que mai estimaria ningú més.
 
Tot això encara era la bona època, pensava Camille durant el sopar, sense deixar d’observar la dona de davant seu, que tenia un riure explosiu, que bevia poc i fumava per quatre. Abans que la seva mare es passés el dia agenollada al peu del llit, amb la galta damunt el cobrellit, en l’única postura que el càncer li concedia una mica d’alleujament. La malaltia l’havia fet caure de genolls. I era la primera vegada que les seves mirades, que s’havien tornat impenetrables mútuament, es creuaven a la mateixa altura. En aquella època, Camille dibuixava molt. Llargues hores passades davant del taller de la seva mare, ara abandonat. Quan per fi es decidia a entrar a la seva habitació, hi trobava el seu pare, que es passava mitja vida de genolls ell també, arraulit contra la seva dona, abraçant-la per les espatlles sense dir res, respirant al mateix ritme que ella. Camille estava sol. Camille dibuixava. Camille deixava passar el temps i esperava.
 
Quan va entrar a la facultat de dret, la seva mare pesava el mateix que un dels seus pinzells. Quan Camille tornava a casa, es trobava el seu pare embolcallat en l’espès silenci del dolor. I tot això havia durat molt. Camille inclinava el seu cos de nen etern damunt dels textos legals mentre esperava el final.
 
I va arribar un dia qualsevol, al mes de maig. Semblava una trucada anònima. El seu pare simplement li havia dit: «Hauries de tornar». I Camille immediatament havia tingut la certesa que a partir d’ara hauria de viure sol amb ell mateix, que ja no hi hauria ningú més.
 
Als quaranta anys, aquell home baixet de rostre allargat i angulós, calb com un ou, ja sabia que això no era cert, ara que Irène havia entrat a la seva vida. Però amb totes aquelles imatges del passat, la vetllada se li havia fet esgotadora.
 
I a sobre, li costava digerir la caça.
 
Aproximadament a la mateixa hora que Camille portava a Irène la safata amb l’esmorzar, una patrulla de barri havia recollit Alice al Boulevard Bonne-Nouvelle.
 
 
Camille va lliscar de la cadira i va entrar al despatx d’Armand, un home prim, amb unes orelles molt grosses i una garreperia antològica.
 
–D’aquí a deu minuts –li va dir Camille–, em véns a dir que han trobat Marco. En molt mal estat.
 
–Trobat…? On? –va preguntar Armand.


–Ni idea. Espavila’t.


Camille va tornar al seu despatx corrent a passos petits.


–Bé –va reprendre mentre s’acostava a Alice–. Tornarem a començar pel principi, tranquil·lament.
 
Estava dret davant de la noia, i les seves mirades es trobaven pràcticament a la mateixa altura. Va semblar que Alice sortia del seu ensopiment. Se’l va mirar com si el veiés per primer cop, i devia sentir, amb més contundència que mai, l’absurditat del món en adonar-se que després d’haver rebut una pallissa que li havia remogut l’estómac dues hores abans, de cop i volta es trobava a la Brigada Criminal davant d’un home que feia un metre quaranta-cinc que li proposava tornar a començar de zero, com si ella no hagués començat ja de zero.
 
Camille es va situar darrere de la seva taula i va agafar maquinalment un llapis d’entre la desena que contenia un pot de pasta de vidre, regal d’Irène. I va aixecar els ulls cap a Alice. En realitat, Alice no era gens lletja. Més aviat era bonica. Uns trets delicats i poc definits que la negligència de les nits passades en blanc ja havien fet malbé en part. Una pietà. Semblava una antiguitat falsa.
 
–Quant fa que treballes per Santeny? –li va preguntar mentre esbossava el seu perfil d’un sol traç en un quadern.
 
–Jo no treballo per a ell!
 
–Bé, diguem que fa uns dos anys. Tu treballes per a ell i ell et passa la mercaderia, oi?
 
–No.
 
–I tu creus que hi ha una mica d’amor, en tota aquesta història? És així com ho veus?
 
La noia se’l va mirar. Camille li va somriure i a continuació es va tornar a concentrar en el dibuix. Hi va haver un llarg silenci. Camille va recordar una frase que deia la seva mare: «Dins el cos del model hi batega sempre el cor de l’artista».
 
Amb quatre cops de llapis, de seguida va aparèixer al bloc una altra Alice, encara més jove que aquella, igual de dolorosa però sense els blaus. Camille va aixecar els ulls cap a la noia i va semblar que prengués una decisió. Alice va veure com arrossegava una cadira fins al seu costat i s’hi enfilava com un nen petit, amb els peus ballant a trenta centímetres de terra.
 
–Puc fumar? –va preguntar Alice.
 
–Santeny s’ha ficat en un bon merder –va dir Camille, com si no hagués sentit res–. Tothom el busca. I tu ho saps millor que ningú –va afegir, assenyalant els blaus–. No és agradable, oi? Valdria més que el trobéssim nosaltres primer, no trobes?
 
Alice semblava hipnotitzada pels peus de Camille, que es balancejaven com un pèndol.
 
–No té prou contactes per sortir-se’n. Li dono dos dies en el millor dels casos. I tu tampoc tens prou contactes, i et trobaran. On és Santeny?
 
Cara d’obstinació, com els nens petits que saben que fan una entremaliadura però que la fan igualment.
 
–Molt bé, d’acord. Et deixaré anar –va dir Camille, com si parlés amb ell mateix–. La pròxima vegada que et vegi, espero que no sigui al fons d’un contenidor.
 
Aquell va ser el moment en què Armand va decidir entrar.
 
–Acaben de trobar Marco. I tenia raó, l’han trobat en molt mal estat.
 
Camille, falsament sorprès, es va mirar Armand.
 
–On?
 
–A casa seva.
 
Camille es va mirar el seu company amb una ganyota d’aflicció. Armand era avar fins i tot amb la imaginació.
 
–Bé. Doncs així ja podem deixar anar la noia –va concloure mentre saltava de la cadira.
 
Una petita alenada de pànic, i a continuació:
 
–És a Rambouillet –va deixar anar Alice en una exhalació.
 
–Ah –va fer Camille amb una veu inexpressiva.
 
–Boulevard Delagrange número 18.
 
–Número 18 –va repetir Camille, com si el fet de repetir aquest número el dispensés de donar-li les gràcies a la noia.
 
Alice, sense permís, es va treure de la butxaca un paquet de cigarrets arrugat i en va encendre un.
 
–Fumar és dolent per a la salut –li va dir Camille.


Si voleu participar en el sorteig, deixeu-nos el vostre correu electrònic en un comentari aquí sota. No publicarem els comentaris per protegir la vostra privacitat.

Ens posarem en contacte amb els guanyadors via mail. 


 




Irène
Pierre Lemaitre

@de la traducció: Albert Pejó
@d’aquesta edició: Edicions Bromera, 2015

Nou comentari