Anàvem a quedar la setmana passada, però era massa just. Ho farem un dia que tinguem temps, vam dir. I avui, en un matí d’hivern suau, entremig de Nadal i Reis, ens trobem. Ivette Nadal (Granollers, 1988) va ser de les primeres entrevistes que vaig fer a Catorze ara fa set anys («L’anorèxia et deixa sense ànima»). Aquesta segona vegada, la conversa tindrà com a nord els poemes, en forma d’aforismes, que ha publicat a Camí del text (Edicions Poncianes).
De què et vols allunyar? A què dius no ara?
El primer llibre que vaig fer, Camí privat, era molt tancat, hi havia molt dolor amorós, sent com era menor d’edat. He vist que hi ha moltes coses que no em feien bé.
Quines?
M’he adonat que de molt jove necessitava una fugida perquè la vida em fos més atractiva. Vaig tenir experiències massa aviat en tots els sentits: música, poesia, amor, sobretot desamors, i em faltava la fortalesa física i emocional per sostenir-ho. Ara dic no a allò per recuperar una identitat molt mal construïda.
La teva?
Inicialment, sí. Amb referents no gaire sans per a la meva personalitat. I això me n’he adonat bastant tard.
D’haver posat persones en un lloc que no tocava?
Sí, que artísticament no tinc cap dubte de la seva vàlua, però que en una edat en què encara estàs creixent, em portaven a un camí destructiu, i, alhora, superintens. I no era prou forta. Ara estic intentant trobar aquest camí del mig, que és més obert i hi han entrat persones molt més guaridores.
L’altre dia en parlava amb el Sebastià Alzamora, de la tendència a la destrucció, que tots, en una mesura o altra, a vegades tenim.
A molta gent els impactava veure’m demacrada, i els semblava superautèntic. Aquesta imatge romàntica dels qui estan al límit hi ha qui la veu com un espectacle, però per a la persona que ho pateix és la vida o la mort.
A vegades sembla que com més al límit, més autèntic.
I ara he anat a l’altre extrem: al de la puresa, de la filosofia, de la bondat. Soc conscient que he de trobar l’entremig. I hi ha qui em diu: ara no fa tanta impressió la teva imatge a l’escenari. I penso: ostres, és que l’autenticitat no hauria de passar per la mala salut.
Què més et sap greu del que veus?
En el món de la música no m’he sentit acompanyada mai pels músics, perquè com que estic en aquell punt que no soc una gran intèrpret, i no soc una melòmana de la veu ni de la guitarra, no se sap ben bé on col·locar-me. I hi ha un gran silenci. El Pascal Comelade o el Manolo García sí que aprecien molt aquesta autenticitat d’anar pels marges i d’aguantar tants anys. Quan vaig treure el primer disc, hi havia tota la generació de noies: quantes hi són? Per què no hi són? Com tracta el sistema la dona? Des de la Nova Cançó que de totes les dones que han intentat fer un projecte musical, no en queda cap. En el sector masculí l’edat et va molt a favor, però si ets dona, no. Jo ja em veig gran, perquè surten noies joves pràcticament amb una nuesa física a l’escenari. I em fa pensar: és perquè no tinc un gran nombre de seguidors que ningú es vol agermanar amb mi? La gent té tot el dret que els agradi més o menys les cançons, però humanament és un món que trobo poc intel·ligent.
Això que dius d’agermanar-te, parles molt dels mestres: el Pascal Comelade, l’Enric Casasses. Dels mestres, igual que s’han de saber agrair, també se n’ha de saber prescindir?
Els mestres eren importants quan era més jove. Em deien: és que casasseja quan recita. No, és que tothom es fixa en algú quan comença. Però sí, saber independitzar-te’n és important. Arriba un moment que dius el millor mestre de la meva vida hauré de ser jo, perquè en el fons estem sols amb nosaltres mateixos i el moment de creació és molt solitari.
Necessites l’aprovació dels altres?
Sí. Moltes vegades he necessitat aprovació, però com que no l’he tingut mai gaire, no he acceptat gaire les crítiques. No m’agrada que els crítics musicals es posin amb els més petits, amb els que realment ho fem per amor a l’art. Jo no puc viure d’això però estic les vint-i-quatre hores pensant-hi. No he decidit buscar una altra feina. És una manera de dialogar amb el món i no m’imagino fent una altra cosa. Soc tossuda amb les crítiques deconstructives pel fet que sempre es valora per una qüestió de quantitat i no d’experimentar.
“La meva primera ferida és inconsolable, i per aquesta raó la resta, també”. On és que comença tot?
Què hi ha abans de l’anorèxia? La primera ferida. I sé quina és: quan era nena mai havia pensat que existís la maldat ni la injustícia de la malaltia mental. No entenia com podia ser que d’un dia per l’altre una persona pogués canviar, i no parlo de mi, sinó de l’ambient on he crescut. I això em va fer voler-me solidaritzar molt amb aquesta persona.
Quin és el primer record que tens de maldat?
Viure de prop l’agressivitat. En el món més poètic, el fet de passar per coses no consentides sent menor d’edat.
I per tant, seria una reacció?
D’aquestes ferides, que per edat no n’era conscient, neix la meva gran ferida: l’anorèxia. Que potser hauria sortit igualment? Pot ser. És una manera de gestionar les emocions. Soc una persona altament sensible, que m’afecten moltíssim les coses, i suposo que és com he reaccionat. Vull dir que no crec que sigui una qüestió de culpa, ni tan sols de les persones que m’han fet molt mal. És prendre consciència de la resposta que prenem.
Però no podem controlar del tot com reaccionem al que ens passa, oi?
No. Però amb els anys, quan ho analitzes fredament, dius: he de trencar els patrons que queden de les primeres ferides.
Escrius: “Anorèxia. És el meu cos tancat a rebre més ferides del món.” És una forma de protecció?
Sí. Era tant a punt de trencar-me que no podia rebre més ferides perquè la gent no s’atrevia a ferir-me més. Era una cuirassa, però molt mal triada.
Aleshores és fer-te mal a tu perquè no te’n facin els altres?
Exacte. És una destrucció, és un suïcidi lent. I a això, amb molt esforç, dic que no.
I ara en quin punt estàs?
És una malaltia que quan dura més de cinc anys es considera crònica, però he fet una millora bastant impensable pels metges. No és tant una qüestió física, d’estètica, que volgués tenir tal cos, i això és una cosa que no entén gaire la gent, sinó d’identitat i de defensa personal.
Ah, sí?
Soc tan fràgil que ni em mireu, ni em toqueu, ni m’estimeu, ni em trenqueu més. No em feu res.
Ni m’estimeu?
No.
Per què?
A nivell de cos, no. El meu cos era el meu vehicle, i era com: no es pot tocar, perquè pot rebre agressivitat, pot rebre maltractament. Va haver-hi un moment que vaig decidir que res passés pel cos: ni l’amor, ni l’estima amb els amics. Intocable. I també m’adono que ho vaig utilitzar molt a nivell artístic. És una manera de presentar-te a l’escenari.
Què vols dir?
Et dona una estètica, un discurs. La malaltia et fa pensar: és que si no estiguessis malalta, aquestes cançons no les hauries pogut fer. Fa tres o quatre anys que estic estable, i m’estic afrontant a la creació sense passar per aquest camí autodestructiu.
La relació amb tu mateixa i amb el món ara és diferent? Hi ha coses que has recuperat?
Sense l’anorèxia no sé qui soc. He tingut la sort, creuem els dits, de sortir-me’n. Però sense la malaltia no sé què sento ni què penso. És bastant angoixant en el sentit de dir: ara quan pujo a l’escenari quina seguretat tinc? Quin tret característic se’m destaca? Què soc sense això? I com que hi ha aquesta veueta a dins que vol que tornis cap allà, és complicat. Però s’ha de triar la vida, la salut, la bona companyia, que l’he canviat molt.
És que és aliment. Estar amb un o amb un altre t’activa unes coses o unes altres. Jo soc una Gemma diferent amb cadascú.
Sí, i està molt bé que diguis la paraula aliment, perquè ara m’estic nodrint de persones molt sanes que em fan pensar molt diferent. Hi ha persones que curen i d’altres que no es paren a pensar si el que fan et destrueix. Això no vol dir que no deixi de tenir vinculacions amb el meu món del principi, quan anava a l’Horiginal, ni dic que la culpa sigui allò, però allà vaig viure molts extrems.
“Busco la bondat més radical”. Per què?
Les meves paraules preferides, des de molt petita, sempre han sigut ànima i bondat. La bondat és una forma de bellesa. I això em ve a través de la lectura del Josep Maria Esquirol.
Em donaries un exemple de bondat?
En l’època del covid vaig passar un procés hipocondríac molt dur, que no podia sortir de casa. I vaig tenir un amic de Barcelona que em venia a buscar. Algú que et doni el seu temps i el seu acompanyament, això em semblava un gest molt bondadós, perquè no ho fa tothom.
És més exigent la bondat que la maldat: a vegades és més esforç fer bé que el mal.
Sí, i tant. De fet, desaparec molts dies del telèfon, i és un silenci que és molt mala senyal, i quan fa tres o quatre dies que no contesto, hi ha gent que em ve a veure i em diu: en cinc minuts has d’estar a la font d’Europa de Granollers, estiguis com estiguis.
“La por és la mare de la moral”, cites Nietzsche.
La por és la mentida. Quan tinc por dic petites mentides: no puc venir a aquest acte perquè em passa tal cosa. I és por de dir: no vinc perquè sento això. Em fa por dir que sento nostàlgia o enyor. És una mentida perquè tens por d’expressar coses que si les escoltessin marxarien corrents. Aquest castigar-me per sentir una cosa em passa molt.
Legitimar els sentiments.
Sí, ara que estic més sana sento coses.
Quines?
Tot. Abans no sentia res, estava anestesiada totalment.
Pels medicaments?
Sí, i perquè al cervell li falten nutrients. De dolor físic en sentia molt, però de dolor emocional, gens. No sentia res, feia les coses com un robot. I ara miro una persona i la puc enyorar. Puc dir: quin moment més bonic. En el proper disc que ara sortirà agafo uns versos de l’Esquirol que diu: “Hi ha més món i hi ha més companyia”. Això m’ha salvat: veure que hi ha un tipus de món que no m’ha anat bé, però que la sort és que n’hi ha d’altres. La vida no és un camí privat.
És tornar a confiar?
Sí, en la gent i en mi.
“El teu encant quasi m’espanta”, escrius. I he pensat que bonic, quan algú t’agrada tant que t’espanta, que et sobrepassa.
Sí, i dius: ostres, és que aquesta persona és tan extraordinària que m’espanta. Que impressionant, que bonic. M’espanta perquè he vist tanta lletjor, tanta cosa negra que ara veig una persona tan bella per dins i per fora, que cuida de tu, que et somriu, que està per tu quan converses, que t’escolta, que és una relació igualitària, això m’espanta.
El Manuel Forcano parlava de la bellesa que et sobrepassa. Però no a tothom li passa això, hi ha gent que no té aquesta fascinació.
No cal buscar fer grans coses, estar amb algú ja és inoblidable. No oblidaré mai el dia que em van dir: no estaràs mai sola. I això m’acompanya sempre. I quan vaig caminant pel carrer sempre em sento acompanyada.
Hi ha paraules que tenen l’efecte d’una mina i, quan te les diuen, sents com exploten dins teu. I d’altres que, just al contrari, et curen.
Sí, el que et diuen o el que no et diuen. Et pot condicionar molt una paraula però també un silenci. En un poema dic: “Quan la paraula no ve, et quedes més o menys esfondrat que quan ve?”. Em fa pensar molt en el Víctor Sunyol, que va ser el meu mestre de català, i tenia una poesia que per a mi era tan elevada. Si t’adorms és la primera cançó que vaig musicar, i ha estat l’únic cop que fer-ho m’ha fet plorar.
“Tu i jo no som més que una sola cosa: no puc fer-te mal sense ferir-me”: cites també Gandhi.
Sí, és tenir la consciència tranquil·la. Sempre penso: si fereixo l’altre, m’estic ferint a mi, perquè em sento culpable, perquè no puc dormir tranquil·la.
“Un fa més fort algú si l’ajuda una mica, però el debilita si l’ajuda molt.” Seria l’autonomia, oi?
Sí, i sense esdevenir narcís, fins aquí de donar-ho tot pels altres: ara toca començar-me a cuidar, a estimar-me, a dir-me coses bones. Això no vol dir deixar d’estar pels altres, però sí dir: ei, i jo què?
“La ferida d’un bon amor no és ferida.” Seria quan hi ha una bona solidesa?
Quan és un bon amor clar que et deixa una marca, però és una bona marca. M’he fet una esgarrinxada, però ha sigut molt bonica l’estona que hem estat junts. I fins i tot aquesta esgarrinxada m’acompanyarà allà on vagi.
© d’aquesta edició: Edicions Siderals, SL
Pots comprar Camí del text a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
17
