Janowitz és un lloc diferent al nostre món, on hi conviuen persones com nosaltres i criatures estranyes. Però Janowitz està en perill. Una sèrie d’anomalies sacseja la vida dels seus habitants, fenòmens que no tenen explicació i que van en augment: pluges sense núvols, rius que no baixen, estàtues cobertes d’herba negra… Una part de la població culpa el govern i la tensió creix, la violència creix.

A Janowitz (Fanbooks), els escriptors Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón basteixen, a quatre mans, una novel·la trepidant on res és el que sembla entre batalles, manifestacions de ciutadans de signe contrari, premonicions d’oracles i forces obscures que intervenen. El destí de Janowitz pot ser a les mans de nou personatges que no saben quin és el seu paper en aquesta tragèdia.

Us en regalem l’inici i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 16 de març, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com *

Foto: Catorze



3
Ziggy



No. No és possible. No pot ser que estigui passant.

No.

No!

NO!!!

S’aixeca d’una revolada i camina amunt i avall, ràpid, com si volgués anar a algun lloc. Les parets de la cambra li impedeixen fer més de tres passes seguides i, al cap d’una estona, s’atipa de caminar en cercles i torna a seure.

Mira la pantalla. No, no s’ha equivocat. Les dades que continua escopint aquella màquina del dimoni només poden voler dir una cosa.

Tecleja una llarga tirallonga d’instruccions i, animada per un bri d’optimisme, espera la resposta. Quan finalment la rep, sent com una onada de ràbia creix dins seu, més forta que la primera. Sembla que l’hagi de rebentar, de partir pel mig.

Havia estat ignorant els senyals. Pensava que eren només coincidències, res important. Però ara té clar que tot pot canviar, tot pot mutar sense control.

És greu.

Ha començat, no hi ha dubte. I, un cop iniciat el procés, potser ja no hi haurà manera d’aturar-lo. Com a mínim, ara no se li acut res que pugui fer-ho.

Les pistes eren clares, hauria d’haver entès que sempre hi ha el risc d’un atac. Sempre.

Torna a aixecar-se i es dirigeix com una bala cap a una de les cantonades. Agafa un coixí, el llança a terra i comença a colpejar-lo una vegada i una altra, i una altra, i una altra, fins que, extenuada, es deixa caure panxa enlaire.

Mira el sostre i inspira profundament. Com se’n sortirà?

Doncs sortint-se’n, de quina altra manera, si no? Ha d’haver-hi alguna solució. Sempre hi ha una porta, en algun lloc, una sortida amagada, tapada, dissimulada. La trobarà. No s’ha rendit mai, així ha arribat fins aquí. Per què ho hauria de fer ara?

S’incorpora a poc a poc. Els engranatges tornen a rodar. La maquinària s’ha posat en marxa dins el seu cap. Un miler de pensaments es trepitgen els uns als altres, opcions que comença a descartar, a prioritzar, a modificar. Una d’elles serà la clau que encaixa en el pany, només ha de treballar-hi, dedicar-hi tanta estona com faci falta. Trobar, un cop més, la quadratura del cercle.

Torna a seure a la tauleta i tecleja frenèticament noves instruccions. Els números se succeeixen com estels fugaços a la pantalla.

N’hi ha d’altres fent el mateix, ho sap, altres com ella, tancades des de fa dies, aïllades de tot. Potser encarant-se al mateix problema, igual de desesperades. A aquestes alçades, segur que més d’una s’ha rendit. Covardes…

No pensa deixar-ho. S’hi juga més coses que uns quants mesos de feina.

S’ho juga tot, ara sí.


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.



Janowitz

© Ricard Ruiz Garzón, Salvador Macip Maresma, 2021.
© d’aquesta edició: Edicions 62, S. A., 2021.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula
Comparteix

La moto

Passeu del meu funeral/ si un bon dia me la foto

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix