Foto: Gina Gagliano
Jerusalem, la ciutat tres vegades beneïda per Déu i mil vegades maleïda pels homes, també és objecte de veneració del darrer còmic. Aquell que, per entendre’ns i enllestir-ho ràpid, tothom ha convingut a denominar “novel·la gràfica”. Àrabs i israelians, convivint de manera molt poc equitativa en la vella ciutat santa, han estat abordats per la tinta militant de Joe Sacco a Palestine i, de manera més geogràficament exclusiva, per Guy Delisle a Chroniques de Jerusalem. Sacco i Delisle se situen en un dels fronts de manera volguda. El primer, perquè ha pres opció militant decantada pels perdedors, “encara que els més fràgils no siguin necessàriament bons”. El segon, perquè va decidir traslladar les seves estupefaccions habituals, la seva entrega als vençuts, dins la trinxera on pateixen. L’una i l’altra són dues obres recomanades per honestedat. Necessàries en l’art seqüencial actual. Com a sana contrapartida, contrapès d’atenció obligada, però, convé fixar-se també en els qui odien a l’altre front. Per fer-ho, no hi ha res més efectiu que el “retrat de família” que Boaz Yakin i Nick Bertozzi ofereixen al retaule Jerusalem, una de les novel·les gràfiques que més impacte ha fet entre públic i crítica, com es deia quan Broadway era Broadway, en els darrers anys.
Yakin és guionista i director de cinema. Les solapes dels seus còmics li celebren els encerts dels films Fresh, A price Adove Rubies, Dirty Dancing: Havana Night, Death in Love o Safe. També ha fet de productor a la segona part de la més que inquietant Hostel i a Bombay Beach. Home de tensions i atencions diverses, doncs. Fins i tot contradictòries. Bertozzi, l’il·lustrador, professor de la School of Visual Arts, ha deixat una estela prèvia d’encerts gràfics: The Salon, Houdini: The Handcuff King, Stuffed! o Lewis & Clarck. El seu “emergent”, “nou” o “millor nou” talent va ser reconegut en els primers anys de la dècada passada amb diversos guardons de consideració.
Dos talents creatius nascuts a Nova York han coincidit en una història de jueus. Sense concessions. Sense perdó. Un relat ambiciós que Boaz Yakin ha reconstruït gràcies a la memòria familiar. Una memòria i una família a la qual ret agraïment i homenatge en la darrera pàgina del llibre. Jerusalem recorre uns anys crucials per a la història de Palestina. Des de l’ocupació britànica durant la Segona Guerra Mundial fins als durs enfrontaments del 48 posteriors a la decisió de les Nacions Unides que van migpartir el territori entre àrabs i jueus. Pàgines violentes per a la història del segle XX llegides a través de la història de la família Halaby, que ofereix un dur mosaic de comportaments humans: un pare apàtic i derrotat, una mare alterada permanentment per la cruesa d’un dia a dia duríssim, un fill comunista d’un humanisme desbordat pels fets, dos més entregats cegament a la causa del seu poble i un darrer, Motti, el més petit, audaç i resolt, que busca debades tendresa en un ambient de pobresa radical i lluita per la supervivència.
L’evolució i el patiment de tots els personatges configuren un mosaic inquietant. No hi ha gairebé lloc per a la humanitat a Jerusalem. I si n’apareix un brot, els fets l’arranquen sense pietat. Fins al final, en què, quan s’insinua la llum, queda apagada del tot per una nova i inesperada foscor. La història de Motti Halaby és la història de la derrota convulsa. De l’existència sense sentit total. No hi ha lloc per a l’esperança. No en pot tenir Jerusalem. Ni Israel. En aquest context els palestins són comparses necessàries que es regiraran contra els fets amb la mateixa inconsistència que els jueus. Com en les millors novel·les del realisme més sincer, els personatges de Jerusalem són mala gent perquè no poden ser una altra cosa. I si algú intenta deixar-ho de ser, l’obstinació del mal habitual el deixa en l’evidència més irrebatible. Enmig del vesper i d’una guerra que aparentment va ser i és de religions, no hi ha lloc per a Déu. Només per a cerimònies sagrades absurdes que l’allunyen encara més. Déu no hi és i no l’espera ningú. També l’Holocaust, el gran referent que podia haver justificat la sang i el foc, és un ressò perdut que no mou consciències.
Jerusalem corprèn i destorba les bones ànimes, però explica el món i la terra cremada. Llegir aquesta novel·la destrossarà el lector més càndid, però li donarà les claus necessàries perquè no allotgi cap esperança en la resolució d’un conflicte absurd que no en té. Perquè l’entengui. Els fets de Jerusalem podrien haver passar, de fet van passar, en qualsevol de les nostres localitats en els anys trenta o cinquanta. Llegir-los, ai!, és conèixer-nos. Som també això.
