Foto: Andrew Neel



Parlar de la vida sense parlar de la mort la nega en tot el seu valor, en tot el seu sentit. La consciència de la mort, de lluny o de prop, ens responsabilitza i ens esperona a cuidar de nosaltres mateixos i del que ens ha estat donat: la vida, la possibilitat de ser aquí i d’esprémer cada part del camí, i fins i tot cada entrebanc, així:

“I jo intentava que es posara content i ell fingia que ho aconseguia. Llavors els notava. Notava que els seus besos li pujaven a la boca i ell havia de fer força per mastegar-se’ls i engolir-se’ls. Havia de concentrar-se en la narració que li feia per no deixar-se vèncer per la temptació de clavar la pota i intentar besar-me.”

Travessar el canal de part, el coll de l’úter de la mare, és la primera lluita per l’existència. Obrim els ulls al món, ens enlluernem, ens amorrem al pit amb fruïció i, des d’aquells instants primerencs ens aferrem a una vida que, tot i que encara no en som conscients, voldrem que duri anys. Quan, sent nadons, empenyem amb el crani contra uns músculs tan poderosos, ja hem entès, des d’algun racó molt íntim, que podríem morir en l’intent però que l’objectiu s’ho val.

Malgrat això, quan escrivim per a nens i per a joves, molts autors ens plantegem quins són els temes permesos i quins els temes tabús. Sovint, porucs, ens responem a nosaltres mateixos que parlar de la mort a uns lectors que ens semblen tendres és un error, que podríem espantar-los, que no cal que hi pensin encara.

La realitat és que la mort hi és, la mort s’esdevé i tots, sense excepció, la tenim a tocar. De debò preferim que, si perden algú o si emmalalteixen, els més joves no entenguin del tot què està passant? No hauríem de prioritzar que sàpiguen que la vida que atresoren i les vides que els envolten són finites, sovint breus, i que l’han de gaudir a fons? No hauríem de desitjar preparar-los per a una vida que ve amb tantes llums com ombres, per abraçar-la tal com sigui?

El Joanjo Garcia –ja ens constava– és un valent. No és la primera vegada que expressa amb mestratge als joves un tema tan vital com la mort; ara hi torna, encara més fort, per parlar-nos d’un suïcidi adolescent amb Els adeus del Jaguar (Premi Ciutat d’Alzira Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil): “La veritat és que quan vaig presentar la novel·la al premi tenia poques esperances de guanyar-lo perquè esperava que el descartaren perquè té –això vull pensar– una lectura adulta. De fet, mentre l’escrivia també dubtava si cap editorial se’n faria càrrec. Però a mesura que m’informava sobre el tema més m’encoratjava contribuir a generar debat. Cal trencar el tabú sobre el suïcidi i la salut mental en general. Ens hi van vides. Hem d’acabar amb la inacció”. Efectivament, malgrat les etiquetes i la brevetat, es tracta d’una novel·la necessària que no només admet sinó que també reclama la lectura dels adults.

Per al Joanjo, com per a molts de nosaltres, l’escriptura no és només una recerca artística de bellesa o per al gaudi dels lectors, sinó també el canal que hem trobat per aportar el nostre granet de sorra a la lluita per un món millor. L’autor ens diu: “No entenc la literatura des de cap altra concepció que no siga la del combat. Però també hem de ser conscients que el nostre impacte és molt limitat. Ara bé, no per això hem de perdre l’esperança. Com a divertiment que escriguen altres, però que sàpiguen que no hi ha literatura innocent”. Això sí, i és de summa importància, una cosa és lluitar i una altra, anar de llest: “En algun moment vaig deixar de llegir a propòsit del suïcidi perquè m’espantava que la novel·la tinguera el tuf alliçonador que desprenen algunes obres juvenils”.

En resum, Els adeus del Jaguar no és només una novel·la polida i intel·ligent, ferma i contundent, com totes les del Joanjo Garcia, sinó que a més és valenta, colpidora, tendra, apassionada, sensible i molt elegant: el suïcidi d’un jove, contemplat des de l’amor fresc i romàntic dels qui el van conèixer, amb l’honestedat i el respecte d’un autor madur que defuig el dramatisme i que aposta per la vida, mostri la cara que mostri.

Foto: Kike Taberner


Els adeus del jaguar


© Joanjo Garcia
© Editorial Bromera, 2021

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix