Joe Sacco, periodista

L'autor milita en moltes causes, tantes com històries triades, perquè “el còmic no és un mitjà inflexible i obliga a prendre decisions”

A aquestes altures de la seva bibliografia descobrir Joe Sacco és una temeritat prescindible. Sacco ha irromput en el món del còmic i l’ha sacsejat. De la mateixa manera que Truman Capote va desafiar la intel·ligència dels crítics del nou periodisme amb la “novel·la de no ficció” A sang freda, Joe Sacco, periodista albanès de moviments universals, s’ha tret del tinter el concepte “periodisme gràfic”, una filigrana ambiciosa que no tenia cap precedent almenys catalogat. És cert que els inquiets representants de l’underground nord-americà s’hi van acostar sovint de manera inconscient, però ni amb la mateixa pretensió definida ni amb els mateixos resultats. Joe Sacco és un periodista conscient i confés: “Aquest volum recull la major part de les peces curtes que al llarg dels anys he fet per a revistes, periòdics i llibres antològics. Com a tal, sembla demanar alguna mena de tiroteig preliminar, per fer fugir tots els que arronsarien el nas davant la legitimitat del còmic com a sistema efectiu per exercir el periodisme”, proclama, com a declaració d’intenció prèvia en el pròleg del llibre que ha volgut titular Journalism. I tot això no és cap provocació, sinó la més pura constatació.
 
Aquesta introducció, titulada “Un manifest?”, és la peça necessària que articula i explica tot el treball de Sacco, més enllà dels magnífics pròlegs que acompanyen les versions originals o les traduccions dels seus llibres. “Un manifest?”, a més d’una confessió d’ambicions i limitacions, constitueix una sincera reflexió sobre les pretensions frustrades i els resultats acceptats del seu treball: “Jo, d’entrada, accepto les implicacions del reportatge subjectiu i m’estimo més explicitar-les. Ja que és difícil (però no impossible) distanciar-me d’una narració, en general ja no ho intento. L’efecte que se’n deriva, en termes de periodisme, és alliberador. Ja que sóc un personatge en la meva obra, em concedeixo permís periodístic per mostrar-hi la meva interacció amb els altres”.
 
Les reflexions de Sacco podrien ser compartides per tots els periodistes convencionals en uns moments d’alteració profunda del seu ofici. Objectivitat i equanimitat, dos conceptes sagrats del periodisme anglosaxó, queden descarnats amb la reflexió i el treball del periodista com a artista seqüencial. Sobre l’objectivitat, Joe Sacco n’accepta els condicionants, “si només significa abordar una història sense cap idea preconcebuda”. Tot seguit, aclareix: “Jo, de fet, sóc incapaç de fer-ho” i es decanta, sense remordiments, per “informar amb honestedat sobre els actes i les conductes, siguin quines siguin les meves simpaties”. Pel que fa a l’equanimitat, Sacco la denuncia si és usada “per encobrir la desídia” i reivindica que “el periodista s’entesti a descobrir què passa i contar-ho, sense castrar la veritat en nom de la neutralitat”.
 
Joe Sacco, doncs, milita en una causa, en moltes causes, tantes com històries triades, perquè “el còmic no és un mitjà inflexible i obliga el periodista a prendre decisions”. Les seves decisions, les seves atencions i les seves simpaties, es decanten, sobretot, “per aquells les veus dels quals rarament són escoltades”. Pels patidors. Pels perdedors. Servint aquesta causa, Sacco pren partit pels palestins a Palestina. En la franja de Gaza, i pels bosnians musulmans a Gorazde. Zona segura i a El mediador. Una historia de Sarajevo. Qui hi busqui objectivitat hi trobarà decantació. Però decantació honesta. Un retrat deformat, però retrat al cap i a la fi. Perquè no hi ha càmera –ni llapis ni ordinador– que no deformi. Una decantació amb raons i patiments. Amb contradiccions. Perquè “els bons” que reflecteix Joe Sacco només tenen de “bons” el fet de ser dèbils. I de vegades són més “dolents” que els forts. Les militàncies superficials a què ens tenen acostumats els periodistes pretesament objectius d’aquesta part del món almenys no tenen lloc en l’art seqüencial de Joe Sacco. Gràcies als déus del còmic. La presa de partit desagradarà a alguns. Tant com desagrada la mateixa realitat. Però almenys, com que Joe Sacco decideix intervenir en cada història dibuixant-se sempre com a narrador, l’opció revelarà també les pròpies misèries, perquè el resultat final, malgrat que Sacco mai utilitza el color, no és blanc o negre. Com no ho és tampoc ell mateix.
 
Una alumna avantatjada de penúltim curs de periodisme ha escrit sobre Joe Sacco: “No sóc lectora habitual de còmics i, sincerament, no esperava trobar-me amb un seguit de vinyetes que expliquessin alguna història impossible de contar en aquest format. Però allò que m’he emportat és una trompada al front. Les vinyetes de Sacco m’han emocionat, m’han sorprès i m’han despertat admiració. La precisió en els detalls, la selecció de les escenes més representatives per contar la història i la síntesi en els diàlegs que conten més de deu línies d’un article són elements que m’han deixat totalment impressionada. Sacco crea una altra mena de llenguatge i em sembla una genialitat. Ja tenim les paraules, també el moviment en el vídeo o la instantània en la fotografia, però el dibuix de la realitat és un treball original i dificilíssim”.
  
El dibuix de la realitat, de la pròpia i de l’aliena filtrada per la pròpia, també, és la gran aportació de Joe Sacco. La darrera expressió del periodisme menys asèptic, més personal. En doble tinta: text i dibuix. I si vostès, pacients lectors d’aquestes obvietats, ja havien llegit els seus treballs sobre Palestina, Iraq, Txetxènia o Àfrica, corrin a la primera llibreria a comprar el seu darrer treball, Apuntes de un derrotista, on la ironia i la crueltat rebenten les planes i on es pot constatar, també, que el dibuix de Sacco, habitualment esqueixat i hàbilment deformat, en els orígens, sense domar, brillava encara més.

Joe Sacco/Planeta DeAgostini

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...