El filòleg Joan Coromines va néixer a Barcelona el 21 de març del 1905 i va morir a Pineda de Mar el 2 de gener de 1997. El recordem amb un text seu dedicat a Josep Pla i amb el documental Paraules i fets, que repassa la trajectòria de Coromines.

Joan Coromines al documental Personatges.


Quan ens encarem amb la personalitat de Josep Pla, i ho fem amb la reflexió i amb la reverència degudes a una gran figura, ens sobta certa dificultat amb què topem en definir i argumentar per què trobem gran l’escriptor i excel·lent el seu català i el seu estil, un llenguatge que àdhuc podríem qualificar de gris si ens consentissin de despullar aquest mot de tot regust de mediocritat i usar-lo solament en el sentit de l’absència de tota aresta cantelluda i de qualsevol to llampant. I em sembla que (d’acord amb la fórmula, tan aplicable en aquest cas, segons la qual «l’estil és l’home») podríem trobar una arrel comuna a la grandesa de l’escriptor i a l’excel·lència del llenguatge i estil, en la insubornable, incommensurable, sinceritat de l’un i de l’altre, sinceritat que transposada a coses de llengua es tradueix: naturalitat.

L’home sincer i fort és ell mateix, és ELL: si és un escriptor en prosa els seus escrits s’alçaran rebels i rebecs a tota imitació conscient, a tota disciplina d’escola, a tot enfarfec de rebusca, a qualsevol mena de posa o de postura. En una literatura i en un estil com els nostres on han fet tant d’estrall el preciosisme, la submissió a unes fórmules d’escola o de cenacle, el calc o la reminiscència del que han dit tal o tal persona il·lustre, o bé, en personalitats ja més altes, la voluntat o la pruïja d’educar, la manera d’aquest escriptor on tot s’escola amb força gran però natural i despreocupada és ja una poderosa virtut.

Però tot això no defineix o raona encara prou una excel·lència. Com en altres grans escriptors nats, naturals i fecunds com ell, un Balzac, un Gógol o un Arxipreste d’Hita -com ell grans forces de la natura-, un voldria però és molt més difícil de dir el que són que el que no són. Però la comparació ajuda. Si la fem amb altres grans escriptors catalans, amb uns hi ha oposició absoluta, quasi diametral: això és el que existeix entre la prosa d’ell i la de Josep Carner o la de Carles Riba; no hi ha en comú sinó la robustesa, com no n’hi ha més amb un altre prosista de l’Empordà Petit, a part d’aquesta afinitat ambiental i geogràfica: Víctor Català. És evident que la recerca del mot original o saborós és ben estranya al credo d’En Pla: ni la llima ni l’alambí ni el picot no són les seves eines, el ribot que allisa grops ho és. L’oposició en el fons no és menys certa que en la forma: la truculència i l’aura poètica plauen a Caterina Albert però no a Josep Pla. En un mot, ell no és home que faci experimentació literària amb la seva obra, o que es proposi d’aclimatar-hi en el nostre paisatge literari el contingut o el tarannà de tal o tal món literari humanista, modern o revolucionari, sinó de donar eixida al que ell porta a dins, i quan això es fa amb força i sense vulgaritat, no hi ha res que interessi tant. No diu mai mots, com a mots, ni es preocupa massa de dir aquestes o aqueixes paraules o frases, però diu sempre coses, aquella mena de llenya literària que ens escalfa, interessa i força, si no a pensar, que en termes superlatius i emfàtics, no tothom i en tot moment n’és capaç, almenys a agitar profitosament la nostra matèria cerebral.

Amb altres escriptors catalans i forasters, hi ha molta més afinitat, per bé que en cap dels qui se’m presenten no hi veig un agermanament possible. Almenys en la forma lingüística o estilística ens acostem molt més a un Sagarra, Pous i Pagès, N. Oller, P. Coromines, Russinyol, i fins Guimerà. Però si tots ells són gent que avorreixi o esconjuri el grop lingüístic o estilístic, si amb molts d’ells l’aparien l’anadura «fluvial» de la seva producció i amb altres la desinclinació a tot purisme (de nou un tret comú a la forma i al fons), com especialment un Oller o un Russinyol, de tots ells el separa algun tret essencial que trobem en cada un i poc o gens en ell: de Guimerà i fins de Sagarra l’allunya l’estre poètic, de Russinyol la jeia essencialment humorística, en Coromines hi ha sempre en el fons el plec moralístic i l’actitud del pensador, Oller i Pous són sempre fonamentalment un novel·lista i un home de teatre amb els rictus que això ha fet contraure a tot el que ens han llegat. Personalitat única, doncs, en la nostra literatura.

Amb algun escriptor estranger trobaríem analogia? Segurament, o almenys és fàcil que, en el món literari francès que tant va gronxar lo en els temps de la seva formació i en les literatures anglo-saxones, hi hauria ací i allà, colpidores semblances. Amb Rabelais una irreverència incontenible per tot el que no és autèntic, per molta que sigui l’autoritat o erudició de què estigui dotat, mesclada amb gran respecte per a la força genuïna i el saber robust; amb Montaigne una qualitat. molt especifica de sentit comú d’alt nivell i de bona companyia. Amb un Balzac i un Dickens, ha d’haver-hi retirances molt més intimes i diverses que la producció fecunda, la ploma activíssima, incansable o la vestimenta estilística «a tot portar», i no pas per a les festes, la indulgència més gran per als flacs de la vida rural o provinciana que per a les corrupcions de la gran ciutat: el cas és que pensant-hi sovint no he pogut mai desfer-me d’aquestes dues comparacions. I un judici llegit fa poc i gens divulgat, que per això esmento més llargament, m’ha fet adonar d’una altra fonda semblança. Conta un gran narrador contemporani com un educat treballador portuari d’Odessa s’asseu al costat d’un minyó que llegia un llibre de Dickens —què llegeixes?— i arrencant-l’hi de les mans ell mateix se’l posa a llegir; i passen els quarts i fins hores sense que aquell gegant se’l deixi pendre, fins que cedint a les súpliques apassionades del xicot l’hi torna malhumorat, tot barbotejant porfidiosament síl·labes, smolà!, aixô és «quitrà»: si us cau en els dits un llibre de l’escriptor empordanès, del parisenc o del britànic, podreu desempallegar-vos-en sense acabar-lo, tan poc com si us hi hagués caigut quitrà! De quin secret d’escola, de quina recepta literària se serveixen? Cap recepta ben cert i si secret hi ha no és de bon descobrir, però el cas és que actua i que el llibre us aferra i empunya, hercúliament.


Documental Paraules i fets, dedicat a Joan Coromines:

Comentaris

  1. Icona del comentari de: SABINA a gener 03, 2016 | 00:31
    SABINA gener 03, 2016 | 00:31
    Els homes fan el país i les seves paraules recullen l'essència, les arrels, el passat i la bellesa d'un paisatge i un pensament. Un gran filòleg per a una nació fantàstica!!!!
  2. Icona del comentari de: Anònim a gener 07, 2016 | 13:50
    Anònim gener 07, 2016 | 13:50
    Un espècimen ben pintoresc aquest Coromines i les seves 'opinions'... Per a oblidar.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right
Comparteix

La fe de Messiaen i Puccini, al Palau de la Música

Sortegem una entrada doble per veure tres grans obres dels dos compositors
Comparteix

Grauera

Que ens banyem en esta sort, / que si ens ve la por ballem amb ella
Comparteix

Esbrina

Com quan fèiem l'amor i sempre reies

Passadís

Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià
Vista de l'exposició que el MACBA dedica a l'obra de Teres Lanceta. Foto: Miquel Coll
Comparteix

La Nit i el Dia del MACBA

El museu obre les portes amb activitats especials durant dues jornades