Juan Carlos Ortega: «Burlar-se d’algú no és fer humor»

L'humorista diu que «hi ha gent que riu molt i està deprimidíssima i gent que no riu gens i està superfeliç»

Foto: Gemma Ventura

Fa anys que l’escolto i doncs, que l’admiro. Juan Carlos Ortega (Barcelona, 1968) amb un micro en té prou per crear el que vulgui. Per muntar-se pel·lícules on tots els personatges, per diferents que siguin, els fa sol amb la seva veu. Per mostrar, encara que potser ni sigui la seva intenció, com d’absurda és la vanitat o l’amor o les frases amb què ens creiem intel·ligentíssims o qualsevol cosa que ens pugui haver passat avui. Escoltant el Juan Carlos gaudeixo del plaer de veure algú que va a la seva bola i que fa el que vol com vol. Quedo amb ell a casa seva i, entre els violins que aprèn a tocar, em diu de gravar la conversa a l’habitació insonoritzada on fa Las noches de Ortega.

Expliques que de petit a l’escola ho suspenies tot perquè no t’interessava, i només hi anaves a passar el temps. I penso: a quants nens els passa això?

Sí, però aquell avorriment i aquella sensació d’estar desemparat a la llarga m’ha ajudat.

Ah, sí?

Sí, estar sol i tenir temps per pensar em va fer bé. Tots els nens haurien de tenir una època en què se’ls deixés en pau i poguessin anar al seu rotllo.

Ara això és el més difícil del món, perquè se’ls programa el dia sencer.

Als nens els passa una cosa molt xunga: per primer cop a la història de la humanitat se’ls imposa un temps per jugar. Quan tu i jo érem petits no ens deien: “Jugueu a amagar-vos 40 minuts!”. Però com que ara el que els agrada és jugar amb les pantalles, els hi posem un temps: “Més d’una hora a l’ordinador, no!” A mi mai em van dir tens tants minuts per jugar a pistoles. Mai. En canvi, els ho fem a ells. I això em fa pena. I tenen molts deures, és de bojos. Jo no els feia.

Jo tampoc.

Ben fet. Els han de fer, no dic que no, però jo no els vaig fer i mira, això que em vaig estalviar. I després ja em vaig posar al dia i vaig llegir el que m’interessava, però no em donava la gana fer deures.

En un programa teu un personatge deia: “Me imagino que pasa una cosa peor, así lo que me pasa no es tan malo.” És a dir, la imaginació té un poder molt gran: et pot protegir o salvar.

Tots els problemes que puguem tenir són al cap. Si tens una malaltia, d’acord; però la majoria del que ens preocupa ens ho imaginem i, per tant, no existeix.

Parles de dos tipus d’humor: l’emissor i el receptor. Per exemple, la meva germana riu però no fa riure.

Igual que la meva. El sentit de l’humor pot ser actiu o passiu: pots saber fer riure o pots ser qui riu de qui sap fer riure. Però també passa amb la música: hi ha grans compositors i hi ha un munt de gent que no sabria compondre dues notes seguides. O hi ha gent que gaudeix molt llegint llibres meravellosos però no saben escriure res. També hi ha qui no té ni el passiu ni l’actiu.

Desarma més el bon humor que el mal humor?

Sí, l’humor ben fet desarma. Si l’humor està ben fet, ho desactives tot.

Quan truco ma mare i li explico el gran drama del dia, que en veritat és una xorrada, no sé com ho converteix en una caricatura, i me’n ric del problema i penso: espera’t, que volia queixar-me una estona més.

Tens molta sort de tenir una mare així, això és genial. Amb l’humor pots agafar un drama gegant i fer-lo petitíssim.

Veig com et diuen: “Ets un geni!”, però no veig que t’hi recreïs, més aviat vas fent al teu aire. Què és el que no t’agrada de tot aquest teatre?

Sent honest, crec que a tothom li agrada que li diguin coses molt guais, però he tingut sort i vaig començar a rebre aquests elogis fa molt de temps. Per tant, ja no els necessito. Vull dir que si no m’haguessin dit res bo mai, hòstia, m’encantaria que m’ho diguessin. Les persones a qui mai les elogien també entenc que siguin vanitoses, és humà, però en el meu cas, fa tant de temps que rebo missatges bons i exagerats, que ja estic cobert. No és que tingui una humilitat tan gran que em sigui igual, sinó que ja està. Per tant, que em diguin un elogi m’importa un rave. Però no per humilitat, sinó per afartament.

Hi ha qui se’n fa addicte.

Hi ha gent a qui l’elogien molt i encara en vol més, sí. El que val la pena no és tenir el reconeixement de tothom, sinó de la gent que admires, i el tinc. Per tant, ja estic cobert. Com es deia abans: em sento realitzat.

Quan anaves a Madrid al programa del Buenafuente, hi va haver un moment que et va fer mandra agafar el tren fins allà i vas dir: passo, no hi vaig. I pensava: quanta gent estaria boja per sortir-hi i hi aniria caminant si calgués. La teva prioritat no és lluir-te davant la gent sinó anar fent?

La meva prioritat és lluir-me en la peça que faig. Quan gravo en aquesta habitació vull que la persona que ho escolti digui: “Joder, que guai!”. Fer un programa molt bo és el meu únic lluïment. Després, m’és igual. I l’objectiu és aquest: fer-ho bé. Al final, tot passarà i tot s’oblidarà. Si d’aquí un munt d’anys ningú se’n recordarà de la ràdio, imagina’t de nosaltres.

A què t’ajuda pensar en la mort?

Que em sigui igual anar a una tele o no, o que un espectacle hagi sortit bé o malament. És allunyar-te una mica de tu i dir: escolta, un moment, que per res n’hi ha per tant.

L’humor t’ha ajudat a viure?

Jo crec que no. O no ho sé perquè no em puc comparar: no sé com seria si no tingués humor. És millor tenir humor que no tenir-lo, però els humoristes exageren molt la seva feina. Molts diuen: “Oh, m’encanta fer un espectacle i que durant dues hores la gent s’oblidi dels seus problemes”.

Que pretensiós.

Sí: quin poder tinc que aconsegueixo que durant una estona les persones s’oblidin dels seus problemes. La gent no se n’oblida, o se n’oblida tant veient el teu espectacle com parlant amb un amic. No tenim tant de poder: quan he tingut un problema i he anat a veure un espectacle no he oblidat el meu problema, l’he tingut i al mateix temps he vist un espectacle.

També s’associa el riure amb la felicitat, i no té res a veure.

No. Hi ha gent que riu molt i està deprimidíssima i gent que no riu gens i està superfeliç.

Hi ha el personatge que fa de crític i va dient: “Es una serie distópica, valiente“, i al final es veu com no havia entès la sèrie. Està de moda anar d’intel·ligent i ser derrotista?

Sí, si ets pessimista sembles més llest. La gent trista va de més intel·ligent. Però depèn: hi ha gent trista tonta i gent trista intel·ligent. No té res a veure la intel·ligència amb l’alegria.

Em fa molta gràcia la gent que va de llesta: parlo amb aquest vocabulari per semblar que en sé més.

Els hi encanta. Vaig fer un programa criticant aquest perfil de gent, i els qui havia vist parlar com els personatges que parodiava em deien: “Que guai, que guai!”. I pensava: “Com que que guai?” I després no canvien. Vull dir que l’humor no serveix per canviar les persones.

És un mirall.

M’agrada molt l’humor que es fa a la tele: et faria una llista de cent humoristes espanyols molt guais, però em cansa l’humor que matxaca sempre els mateixos.

Potser el límit de l’humor el traspasses quan te’n rius d’algú, o sigui, quan ets cruel. Quan et diuen: “Que mal vestit vas!”, i després: “Era broma”. No és una broma, és un atac.

Totalment. Burlar-se d’algú no és fer humor. I t’enfades et diuen: “És que no tens sentit de l’humor”. Ves-te’n a la merda. A sobre que no li agrada el teu vestit, et diu que no tens sentit de l’humor. Els humoristes són gilipolles moltes vegades.

Per això em fa l’efecte que hi ha l’humor més vulgar o roí, i el que és més elegant, que fa riure tenint respecte per l’altre.

Però aquest ara queda malament. Perquè el que sembla més intel·ligent és fer riure sent cruel. L’humor que faig, com que aparentment és amable, estic segur que molts humoristes deuen pensar que és més light. N’estic convençut. Però m’agrada fer-lo.

Però escoltant-te no em sento incòmode, no hi ha algú que rebi i em faci pena. En canvi mirant Broncano empatitzo amb qui matxaca i no ric, dic: pobre, com es passa.

Clar, però inclús si es riuen d’algú que no et cau bé, diries: “Ostres, no us passeu”. Quan en algun programa se’n foten de l’Ayuso, llavors em cau bé. Perquè surt una noia imitant-la, catalogant-la de tonta. Imagina’t que estàs cada dia veient com algú fa una paròdia de tu, i tens els teus fills al costat mirant-ho. Mira, prou. Una cosa és burlar-se de Hitler, i una altra és això.

Hi ha dianes que són molt fàcils: anem a matxacar aquest polític. En canvi, hi ha temes que en l’humor són intocables.

M’agradaria que els humoristes que, amb raó, són cruels amb Vox també ho fossin amb Bildu.

Parles del hater: vas a un vídeo de Beethoven i hi ha 300.000 m’agrada i 100 no m’agrada. I dius: com pot ser que no t’agradi i que necessitis prémer el botó de no m’agrada?

És intolerable. Jo mai he posat un no m’agrada a res del món, ni tampoc a coses que podrien no agradar-me. Què importa la meva opinió? Veus la novena de Beethoven tocada per la Filharmònica de Berlín: no li posis un no m’agrada.

Què en treus de posar-ho? Una reafirmació del teu gust?

M’agradaria agafar aquestes persones i dir-los: què és el que no t’agrada? Beethoven? La novena simfonia? No t’agrada la Filharmònica de Berlín? Com ho hauries fet tu? Quins canvis hi hauries fet?

Les persones més perilloses són les que es prenen seriosament?

Seguríssim. Aquelles que és impossible que canviïn d’opinió. Són sectes i això és perillosíssím. No és per presumir de soc tan guai que no tinc opinions fermes, però canvio d’opinió moltíssim, em passa des que era petit.

És sa, perquè vol dir que estàs mirant. Inclús avui pots estar d’acord amb un polític i demà amb un altre.

Et poden agradar d’un partit sis coses, de l’altre quatre, de l’altre dos i ja està. Tothom té coses espantoses però alguna de bona.

Això passa amb els amics: que són fanàtics teus. A vegades ho veus: expliques un problema i sense saber-ne res, per estima, et donen la raó en tot.

Exacte. És com aquests amics que et diuen: “M’ha deixat la nòvia”. “Això és que no et mereix”. Doncs potser la tia que t’ha deixat és meravellosa. Això ho fem molt tots.

Sí, jo també ho faig.

Allò de: “Tu vals més que ell”. No ho saps, potser és que l’altra persona no vol estar amb tu, i hi té tot el dret. No la matxaquem. Perquè si la vida t’hagués dut a ser amic de l’altre, ara li estaries dient: “Has fet bé de deixar-la perquè no et convenia”.

Amos Oz deia que els fanàtics no riuen mai d’ells mateixos. És a dir, que una manera de saber si algú és fanàtic és veure que no fa humor d’ell mateix.

Si en una novel·la no hi ha gens d’humor, desconfio. Pots escriure un paràgraf de sis línies en què no n’hi hagi, d’acord. Dotze línies penso: potser alguna broma hauria d’haver caigut. Però si en cinc-centes pàgines no has fet una mínima broma, ves a la merda.

Llavors desconfies també de les persones que no es riuen d’elles mateixes?

Clar. És estrany, eh?

En un programa teu el locutor pregunta a l’oïent: “¿Desde dónde llamas?” I responia: “¡A ti que te importa!”. Pensava: hi ha coses que són absurdes i les donem per normals, i d’altres que donem per normals i són absurdes.

És que si ens parem a pensar-hi, tot és molt estrany i no tenim ni idea de res.

El més estrany és que estiguem vius?

Sí, que existeixi l’univers és raríssim. Què és això? Que mai ho sabrem és evident. Seria més fàcil que un gat entengués un ordinador que nosaltres l’univers sencer.

Llavors si tot és tan absurd, què és l’important?

Einstein estava convençut que mai ho entendríem tot, deia que el cervell humà és petit, però que de tant en tant podem comprendre alguna cosa, i això ja està bé.

Com més gran et fas, més petit et tornes?

Clar, més estrany em sembla tot. I menys il·lusió tinc per saber coses.

Ah, sí?

Sí perquè té a veure amb el temps que et queda. Quan un és nen o adolescent, com que mentalment el temps que queda sembla infinit, fa il·lusió conèixer aquest lloc on hi estaràs sempre. Però després penses per què he de sentir curiositat per això que abandonaré? Almenys a mi em passa: abans tenia moltíssima més il·lusió per la ciència i ara cada cop menys. I no me’n sento orgullós, no m’agrada. Però potser són èpoques.

Què t’agradaria fer?

Soc feliç quan el que estic fent està quedant bé. Aquest és el meu moment.

I no t’has cansat mai de fer el que fas?

No. A veure: sí, a vegades sí. Però el còmput és que m’agrada. A la llarga potser hi ha alguna setmana que dic: buf, quin rotllo. Però després: val, sí. Tampoc sabria quina altra cosa fer.

Hi ha programes en què fas broma de tots aquests eslògans que ens diuen per tot arreu: “Reinventa’t”, “Surt de la zona de confort”, “El poder ens oprimeix!”. Ens estem tornant idiotes.

Que et reinventis t’ho demanen les persones que no s’han inventat mai. “Reinventa’t! Fes coses diferents!”. Qui et diu això li hauries de dir: tu què has fet? Quina cosa has inventat? Perquè per reinventar-se primer t’has inventat, que ja és molt. Jo no demanaria a algú que es reinventés, prou ha fet inventant-se una cosa.

És com dir: “No m’agrada com ets, sigues una altra persona”.

Clar, és que a cap creador que conec li diria: reinventa’t! Tio, has fet una cosa que molt poca gent fa: inventar alguna cosa. I si vols una altra cosa, no li demanis a aquesta persona: busca’t una altra persona que la faci. Jo no demanaria a Beethoven que es reinventés, escoltaria Mozart. Això li passava molt a Serrat, que li deien: “Fa sempre el mateix”, o a Pau Donés: “Totes les seves cançons són iguals”. Però és que és el seu estil. Si vols cançons diferents, tens cent mil cantants diferents. Escolta’n altres, però ell s’ha inventat això: genial.

Que bé, fer sempre el mateix.

S’ha inventat un estil: meravellós.

Llavors sortiria el crític dient: no hi ha una evolució en aquest treball.

I l’evolució del crític quina és? Segur que des de la seva primera crítica fins l’última són totes iguals.

Què me’n diries de la zona de confort?

“Surt de la teva zona de confort!”. Joder, doncs ja que vius un cop a la vida, si has trobat una zona de confort, queda-t’hi. És millor estar bé que malament, no? Total, si et moriràs igual: gaudeix. Imagina’t que veus un gat que està bé, al seu lloc, que li toca el sol, i li dius: “Surt de la teva zona de confort!”. Deixa’l, pobre, no veus que feliç és. Si d’aquí tres anys es morirà, que gaudeixi de la seva zona de confort, que poques n’hi ha a la vida. Donem per fet que aquestes frases són grans veritats i només són xorrades.

Allò que li fa gràcia a una persona et dona pistes de com és?

Totalment. Hi ha tants tipus d’humor com persones.

No sé si quan et dediques a fer riure als altres després necessites just el contrari.

Jo soc seriós, a casa escolto música. No consumeixo humor, em fan gràcia coses que no estan fetes per fer riure. Escolto Onda Cero, La SER i quan es posen transcendentals trec moltes idees. La meva inspiració no són els humoristes, és la gent seriosa.

Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura

Nou comentari