Koleka Putuma: «Cal alliberar les dones de l’experiència de viure amb por»

«Seguim vivint en condicions d’"apartheid"», assegura la poeta

Arxivat a: Biblioteca
Foto: Javier de Agustín

Els versos de la poeta Koleka Putuma, que reflecteixen l’experiència d’una dona negra i queer en la Sud-àfrica contemporània, han revolucionat l’escena política i cultural d’aquest país. En parlo amb ella al Centre de Cultura Contemporània Conde Duque de Madrid, on ha viatjat per presentar l’adaptació escènica del seu segon poemari Hullo, Bu-bye, Cuko, Come-in, que, seguint la línia que va estrenar en la seva primera obra, vehicula denuncia colonial i activisme queer a través d’un procés de desaprenentatge de sabers imposats. En aquest segon poemari la jove poeta replanteja el paper que han adoptat les artistes i activistes queer en la història de Sud-àfrica, elaborant una mena de contra-cànon. L’objectiu és assenyalar la violència simbòlica que implica ser “esborrades dels arxius”, així com el blanqueig sistemàtic que occident exerceix sobre la resta del planeta.

Putuma parla des de la realitat social que descansa a l’altra cara de la moneda, en el revers del relat oficial. Ens descobreix un país que, trenta anys després de la fi del sistema de segregació racial apartheid, segueix mantenint un dels índexs de delictes d’odi més alts del planeta. “La constitució i el sistema legal declaren que els sistemes apartheid han estat abolits, però la realitat social és que seguim vivint en condicions d’apartheid. En la manera com la gent malviu, en la desigualtat i la pobresa i, sense un canvi tangible i significant, se’m fa difícil parlar de postapartheid com ho fa el govern”.

La trajectòria poètica de Putuma va començar quan, en un festival de poesia escènica, va recitar un poema on atacava la devoció que occident sent per Nelson Mandela, desmentint la idea que Sud-àfrica és un país unit i harmònic. Una intervenció que va fer que part del públic, de classe benestant i d’ascendència europea, abandonés la sala. Tanmateix, la controvèrsia que acompanya la seva producció poètica no rau tan sols en el contingut, sinó també en la forma. L’autora, que escriu en anglès, “interfereix” el text amb paraules en les seves llengües maternes, el xhosa i el zulú. Es tracta de paraules que fan referència al context i la cultura en què s’inscriuen els poemes, la Sud-àfrica del suburbi. De resultes d’aquestes “interferències” el lector veu frustrada, en part, la seva lectura i comprensió del poemari, quelcom que evidencia la distància cultural que el separa de la realitat que la veu poètica narra.

Així i tot, i contràriament al que es podria esperar d’uns versos escrits a partir d’aquest principi d’intraduïbilitat, han omplert les pancartes de nombroses protestes feministes i s’han traduït a més de nou idiomes. Aquesta rebuda l’ha fet entrar a la llista de Forbes Àfrica de “30 menors de 30”. Li pregunto si se sent pressionada, des que ocupa aquest lloc. “Saps què? Em sembla que sentiria pressió inclús si no fos en aquesta llista! Em pressiono molt a mi mateixa en general, així que la cosa no canvia gaire”, contesta rient. “És estrany. D’una banda em sento profundament agraïda: ser en aquesta llista fa que tothom et prengui més seriosament, i suposo que estic fent quelcom que em fa mereixedora de ser-hi. D’altra banda, però, em sembla molt pervers. Vivim en una societat que ens diu que hem d’arribar a algun lloc i arribar-hi de pressa, abans dels trenta. És més, una vegada en tenim trenta, què hem de fer, on hem d’anar a partir d’ara? Les dones, especialment, som víctimes d’aquesta dialèctica”.

“No parles de feminisme en cap moment i, malgrat tot, els teus versos han estat protagonistes de nombroses manifestacions feministes. Què significa, per a tu, el feminisme?”, li demano. “Vol dir llibertat. Sento dir que no em plantejo accions massa grandiloqüents sinó, senzillament, el dret a ser, a existir. Es tracta d’alliberar les dones dels micromasclismes del dia a dia, de l’experiència de viure amb por. Fa poc vaig fer servir Twitter per preguntar a les dones sud-africanes què farien si no hi hagués cap home a la Terra durant vint-i-quatre hores. Saps què va respondre, la majoria? Caminar. Moltes d’elles tan sols volien caminar, moure’s per la ciutat sense la necessitat de mirar i vigilar per la cua de l’ull. Sud-àfrica es vanagloria de ser un país tolerant i just, però la realitat és ben diferent. Els col·lectius minoritaris veiem la nostra identitat, i la nostra existència, amenaçades constantment.”

Ja al pati, la façana de l’antiga caserna de la guàrdia militar d’elit, reconvertida en centre cultural, es troba ocupada per un cartell que promociona una futura exposició, Desobediencias y resistencias. O potser preveu la repercussió de les paraules, organitzades, irrompent on no se les espera.

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...