Avui el Mas Marroch de Vilablareix ha acollit la presentació de la flamant cervesa de Damm, anomenada Duet, fruit de la col·laboració amb els germans Roca. Un duet que compta amb un bon trio, vaja. Joan, Josep i Jordi Roca –presentadors a qui no els calen presentacions– han estat els encarregats de posar en context aquesta col·laboració que s’ha allargat durant gairebé dos anys amb els mestres cervesers de la Damm. L’acte ha estat concorregudíssim, cosa que no impressionarà a la distingida cúpula del Mas Marroch, acostumada a tenir la panxa plena de gent amb ganes d’assemblar-s’hi. Això hem fet els convidats privilegiats que, després de la teoria, hem passat a la pràctica als jardins que envolten la cúpula: un maridatge de tot allò que a dins han lligat conceptualment amb la cervesa en qüestió i una desfilada de platets exquisits del Celler de Can Roca. I és que estar bocabadats és una bona de començar a obrir boca.
Però tornem a l’inici, quan només escoltàvem. L’acte ha obert amb una apreciació evident, però molt valuosa: la Duet és una cervesa gastronòmica. Gastronòmica no només perquè ha estat elaborada juntament amb els reconeguts cuiners, sinó també pel seu lligam amb l’acidesa. Es veu que quan d’una cervesa en destaca aquest atribut, es converteix en gastronòmica. Una mica com passa amb els llibres, que quan sobresurten les virtuts lingüístiques, retòriques, poètiques, notes al paladar lector, esdevenen llibres “literaris”. És evident que no tots els llibres que es publiquen tenen pretensions literàries (tot i que estaria bé), de la mateixa manera que no totes les cerveses que es produeixen tenen vocació gastronòmica. Però aquesta sí, meridianament.
Aclarit això dins el meu cap –allà tothom ho tenia coll avall – han començat a aparèixer un seguit d’adjectius que, francament, en sec costava associar a una cervesa: la Duet –deien– és àgil, és radiant i lluminosa. I jo que ja m’imaginava bevent-la a les fosques i l’espectacle pirotècnic dins la boca. Amb els verbs, però, m’han convençut: “Llisca al paladar” o “té una entrada explosiva”. Ara bé, la millor frase de la vetllada –després de la que hem triat pel títol– ha estat: “La Duet fa patinatge sobre la llengua”.
Però siguem prosaics, la Duet és una sour ale –aneu a la birrapèdia i ho trobareu– elaborada a base de malt d’ordi i raïm garnatxa blanca de la comarca de la Terra Alta, dos components que s’empelten directament amb els cultius i paratges de la nostra terra i de la cultura de les begudes del Mediterrani. Ens expliquen que l’estil sour no és una invenció moderna, que ve de lluny, de quan a les cerveses hi campaven bacteris i llevats salvatges que fermentaven espontàniament, sense control de la temperatura ni del procés fermentatiu. Aquesta festa llibertària aportava notes agres i àcides a aquelles cerveses antigues. Les iaies de la Duet eren unes bombes aromàtiques. Diuen que els nets tenen més coses dels avis que dels pares, oi? Doncs això m’ha semblat a mi.
Ha plogut molt des d’aquelles cerveses ancestrals, avui aquell procés és molt més controlable, tot i que han precisat que per qüestions de volum de producció i pel flirteig amb el raïm –a cada collita diferent– potser farà que hi hagi petites variacions en les remeses. La Duet té l’esperit d’aquelles cerveses, tan plenes de vida, i el cervell d’una productora contemporània. Hi suma precisió –tota la possible tenint en compte que estem davant d’un producte viu– i la nova visió, acollidora i encuriosida, d’una societat que frueix amb la vinificació del seu vocabulari.
La nota divertida del matí l’ha posada en Jordi Roca, explicant la seva aportació fallida amb aquesta cervesa que es beu com un vi. El nom que no va poder ser, però que hauria estat prou bé. La Duet s’hauria pogut dir “Virra”. Pas mal!
