Promesa fulgurant de l’art català de principis del segle XX i creador bandejat poc temps després per la burgesia que l’havia enaltit, el pintor, escultor i gravador Ismael Smith és una de les figures més queer, genuïnes i excepcionals del nostre patrimoni artístic. A la novel·la Les altures (Editorial Empúries), Sebastià Portell interpreta la seva trajectòria —de la Barcelona de 1886 a la Nova York de 1972— amb un joc de veus que encarnen les tensions i els clarobscurs que Smith va capturar en la seva producció artística.

Després de les seves dues primeres novel·les, El dia que va morir David Bowie i Ariel i els cossos, Sebastià Portell s’atreveix amb el retrat coral d’una vida travessada per la incomprensió i per les nocions d’èxit i de fracàs en el món de l’art. Us n’oferim un fragment i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 10 de novembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com *

Llibre Les altures, Sebastià Portell
Foto: Catorze

Va ser un dijous. El dijous era el dia que el repartidor de la compra per catàleg recorria els carrers amples i enjardinats d’Irvington, cosa que havia fet durant els últims quinze anys. Es presentava allà tot i les queixes de les minyones, que sempre que Peggy volia comprar alguna cosa els faltava temps per oferir-se a baixar elles mateixes a la ciutat. Eren joves i ella sabia com els encisava estar-se una bona estona al tren, tot vorejant el riu, i anar a passar el dia a Manhattan. Els agradava interpretar, ni que fos per un espai de temps que no arribava a les dues hores, el paper de la noia misteriosa del vagó de darrere. I a qui no, per l’amor de Déu? Tot i tenir-les ben alliçonades en aquest sentit, Peggy estava segura que allà les esperava algú. Homenots. Mascles que l’únic que buscaven era pit i cuixa, i ves a saber quines barbaritats els devien dir, quines proposicions deshonestes els devien fer, quan les veien passar amb aquelles faldilles tan curtes d’una cantonada de Washington Square a l’altra. No feia tants anys que ella també havia estat jove, però ni tan sols aquelles ganes encomanadisses de veure món que tenien les minyones no la podien fer renunciar al plaer i a la comoditat de la compra per catàleg. La Lucy i la Mary Alice podien esperar a anar a ciutat per les ocasions més especials: el dia de permís, funerals, una emergència. La resta, a Irvington. Les tenien per a això.

Era, doncs, un dijous; no més tard de les dotze del migdia. Peggy va sentir els lladrucs de Daisy segona, la seva gosseta d’aigües. Això la va sobtar, perquè Daisy segona només lladrava a les hores que estava acostumada a sortir a passejar i quan tocava donar-li menjar. Peggy es trobava enmig de la sala amb una gerra de llimonada amb sucre a la mà, perquè Sally Moore li havia dit que això ajudava a eliminar líquids, com menjar carxofes o api tallat en rodanxes primes. Va acostar-se a la finestra de la cuina per saber de què es tractava i aquell cop, en comptes de plorar davant l’anunci clavat a la gespa del difunt i encantador senyor Tanenbaum —el senyor Tanenbaum i la seva honradesa era tan humil, el senyor Tanenbaum —, Peggy va veure que algú havia aparcat un cotxe a l’altra banda del carrer.

Era una dona gran, d’edat indefinida. Tenia la pell més aviat fosca i els cabells blancs, recollits en un monyo al clatell. Una senyora de fer feines, potser? La minyona d’algun veí nou? Peggy ho va descartar a l’instant: duia unes joies daurades i ampul·loses, detectables fins i tot des dels vint metres que les separaven en aquell moment. A més, entre els lladrucs incessants de Daisy segona, Peggy es va adonar que la senyora donava ordres a un xofer.

Li va faltar temps per sortir a saludar-la.

—Oh, bon dia —va deixar anar fingint cortesia, encara amb el pitxer a la mà. Va sonar més com una pregunta que com una salutació— Vostè deu venir de la immobiliària, oi? Des que ens va deixar el senyor Tanenbaum que no s’ha presentat ningú, en aquesta casa, i ja ens tenien una mica amoïnats…

—Disculpi —va fer la forastera, amb un accent curiós—, però nosaltres no venim de cap immobiliària. La meva família i jo ens acabem de traslladar aquí. Des d’avui som els seus veïns de davant.

—Viuran a casa del senyor Tanenbaum? —no va poder evitar de preguntar Peggy, horroritzada.

—De fet, la casa del senyor Tanenbaum ara és casa nostra.

Quina gosadia! Daisy, lligada a la caseta, no parava de bordar. Ho feia amb una ràbia que Peggy només va entendre alguns anys després.

—Entri a casa, si vol —es va afanyar a dir, amb veu impostada— Això ho haurem de celebrar!

La dona es va mirar Peggy de dalt a baix i va dirigir una ullada de gairell al xofer.

—De fet, nosaltres —va començar, com excusant-se, però ja era massa tard: Peggy havia decidit que aquell seria el principi d’una llarga i fructuosa amistat i la tenia
agafada per la part alta del braç.


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Llibre Les altures

Les altures

© Sebastià Portell, 2022
© d’aquesta edició: Edicions 62, S.A., Editorial Empúries

Pots comprar Les altures a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa