Lina

Voldria que ningú no fes mai l’amor tan sols perquè ella no pot fer-lo

Arxivat a: Conte, Biblioteca

Anaïs Nin va néixer el 21 de febrer del 1903 i va morir el 14 de gener del 1977. La recordem amb el seu conte Lina, traduït per Joan Antoni Cerrato a l’edició d’Ocellons publicada per El Gall Editor.
 

Foto: Elödie LG

 

Lina és una mentidera, i no pot resistir mirar-se al mirall. Posseeix una cara que proclama la seva sensualitat: la llum dels seus ulls, l’avidesa de la seva boca, la provocació del seu esguard. Però en comptes de retre’s al seu erotisme, se’n sent avergonyida. L’estrangula. I tot aquest desig i tota aquesta luxúria es retorcen dins ella i agita un verí d’enveja i gelosia. Sempre que floreix la sensualitat, Lina l’avorreix. Està gelosa de tot, dels amors d’altri. Està gelosa quan veu que les parelles es besen als carrers de París, als cafès, al parc. Les mira amb una estranya mirada de ràbia. Voldria que ningú no fes mai l’amor tan sols perquè ella no pot fer-lo.

Es comprà una camisa de dormir de blonda negra com la meva. Vingué al meu apartament per passar algunes nits amb mi. Digué que s’havia comprat la camisa de dormir per a algun amant, però jo vaig veure que l’etiqueta encara hi penjava. Era digna de mirar pel seu encant; era molsuda i els seus pits guaitaven per una obertura de la brusa blanca. Vaig veure la seva boca salvatge entreoberta, el seu cabell arrissat com una aurèola al voltant del cap. Tots els seus gestos eren descurats i violents, com si una lleona hagués entrat dins la cambra.

Començà dient que detestava els meus amants, Hans i Michel.

—Per què? —vaig fer jo—. Per què?

Les seves raons foren confuses i inadequades. Jo estava trista. Allò significava que hauria de trobar-me amb ells secretament. Com entretindria jo Lina mentre es trobés a París? Què era allò que desitjava?

—Tan sols estar amb tu.

D’aquesta manera ens limitàrem a gaudir d’una mútua companyia. Ens assèiem als cafès, anàvem de compres, ens passejàvem.

M’agradava veure-la arranjada a la nit amb els seus joiells exòtics i la seva cara tan vívida. No havia nascut per a la tranquil·litat de París, per als cafès. El que li anava bé era la selva africana, les orgies, els balls. Però no era un ésser en llibertat que onejava per naturals camins de plaer i desig. Si aquella boca, aquell cos i aquella veu seves eren fets per a la sensualitat, interiorment se sentia inhibida. Entre les seves cames, es trobava empalada al rígid piló del puritanisme. Tota la resta del seu cos estava despresa, provocativa. Semblava com si sempre acabés de deixar el llit d’un amant, o com si estigués a frec de colgar-se amb un altre. Feia ulleres, i mostrava un desassossec increïble; una energia que emanava de tot el seu cos, impaciència, avidesa.

Ho intentà tot per seduir-me. Li agradaven les nostres besades a la boca. Me la retenia, s’excitava a si mateixa i llavors s’allunyava. Esmorzàvem plegades. Estirada damunt el llit, aixecava una cama perquè jo pogués veure el seu sexe, des d’on estava asseguda, al peu del llit. Mentre es vestia, deixava caure la seva camisa, fingint que no m’havia sentit entrar, i romania despullada per un instant, i després es cobria.

Les nits que Hans venia a veure’m sempre passava alguna cosa. Ella havia de dormir a la cambra superior a la meva. Al matí següent, es desvetllava, emmalaltida de gelosia. Em feia besar-la als llavis repetides vegades fins que ens excitàvem, després s’aturava. Li agradaven aquelles besades sense clímax.

Sortírem juntes i jo admirava la dona que cantava al petit cafè. Lina s’engatava i estava furiosa amb mi.

—Si fos home, et mataria —confessà.

Jo m’empipava. Aleshores ella plorava i deia:

—No m’abandonis. Si m’abandones, estic perduda.

Al mateix temps es rebel·là contra el lesbianisme, dient que era repugnant, i no permeté res llevat de les besades. Les seves escenes m’estaven afartant.

Quan Hans la va veure, digué:

—El problema de Lina és que és un home.

Em vaig dir a mi mateixa que intentaria i aconseguiria de rompre la seva resistència d’una manera o de l’altra. Mai no he estat gaire hàbil provant de seduir la gent que se’m resisteix. Vull que ho vulguin, que mostrin anhel.

Quan Hans i jo érem al dormitori a la nit, teníem por de fer renou i de despertar-la. No volia ferir-la, però detestava les seves escenes de frustració i la seva gelosia dissimulada.

—Què vols, Lina, què vols?

—Vull que no tinguis amants. Detesto de veure’t amb homes.

—Per què detestes els homes?

—Tenen una cosa que jo no tinc. Vull tenir un penis per fer l’amor amb tu.

—N’hi ha d’altres, de maneres de fer l’amor entre dones.

—Però no el tindré pas, no el tindré pas.

Llavors un dia li vaig dir:

—Per què no véns amb mi a visitar Michel? Vull que vegis el seu cau d’explorador.

Michel m’havia confiat:

—Porta-la, que l’he d’hipnotitzar. Ja ho veuràs.

Ella acceptà. Pujàrem al seu apartament. Ell havia cremat encens, però era un encens desconegut per a mi.

Lina es posà extremadament nerviosa en veure el lloc. L’ambient eròtic la molestava. S’assegué al sofà cobert de pell. Semblava un bell animal que ben bé valia la pena de capturar. Vaig poder veure de quina manera Michel intentava dominar-la. L’encens ens feia adormissar, i Lina volgué obrir la finestra. Però Michel s’aixecà, i s’assegué entre nosaltres dues. Començà a parlar-li.

La seva veu era suau i captivadora. Contava històries sobre els seus viatges. Em vaig adonar que Lina estava escoltant, que havia deixat de moure’s convulsivament, de fumar febrosament, que estava reclinada, somiant amb les seves interminables històries. Tenia els ulls entreoberts. Després aferrà el son.

—Què has fet, Michel? —jo em sentia força adormissada també.

Ell somrigué.

—He cremat un encens del Japó que provoca que un s’adormi. És afrodisíac, però no és perillós —ell somreia maliciosament, i jo me’n vaig riure.

Lina no estava adormida del tot. Havia encreuat les cames; Michel s’hi posà al damunt i provà d’obrir-les suaument amb les mans, però continuaven ben closes.

Aleshores ficà el genoll entre les seves cuixes i les va dividir. M’excitava veure Lina, tan freturosa i oberta. Vaig començar a acaronar-la, a despullar-la. Ella sabia el que estava fent, però hi trobava plaer. Mantingué la boca amorrada a la meva i els ulls tancats, mentre permetia que Michel i jo la despulléssim per complet.

Els seus pits esponerosos cobriren la cara de Michel. Ell li mossegà els mugrons. Ella es deixà besar els pits, i també que els acaronés. Tenia les natges rodones, meravellosament fermes. Michel continuà fent pressió per mantenir separades les seves cames, mossegant la tendra carn fins que ella començà a gemegar. Acabaria amb el sol contacte del penis, i Michel la va posseir i llavors volgué posseir-me a mi. Lina s’incorporà, obrí els ulls i ens observà vacil·lant per un moment; després agafà el penis de Michel, arrencant-me’l, i ja no permetria que em posseís més. Se’m llançà després al damunt plena de fúria sexual, acaronant-me amb la boca i les mans. Michel la posseí una altra vegada, ara per darrere.

Quan sortírem al carrer, Lina i jo, agafades de la cintura, ella fingí no recordar-se de res d’allò que havia ocorregut. Jo no en vaig fer cap menció. L’endemà, se n’anà de París.

 






Ocellons

© Hereus d’Anaïs Nin
© El Gall Editor, 2015
 

Nou comentari

Foto: Universitat de Barcelona
Schubert i Txaikovski al Paranimf
L'Orquestra de la UB ofereix el concert inaugural del Cicle de Música a la Universitat
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...