Lionel Shriver viu a l’ombra de l’èxit des de ‘Tenemos que hablar de Kevin’. Foto: Walnut Whippet
L’obesitat i la dieta no són temes gens llaminers. Però l’autora nord-americana Lionel Shriver se sent atreta pels reptes complicats. Per això ha escrit Germà gran (L’Altra en català i Anagrama en castellà), una novel·la sobre el sobrepès i les seves conseqüències. Sobre la relació que tenim amb els aliments, amb els parents, amb el propi cos, amb les expectatives vitals, amb l’èxit i amb el fracàs.
“He passat menys temps pensant en el meu marit que pensant en el dinar”, diu la narradora a la primera pàgina del llibre. I, poc o molt, tots els lectors amb aparell digestiu s’hi senten identificats.
El germà de Lionel Shriver va morir el 2009 per complicacions derivades de l’obesitat mòrbida: “Es va menjar a si mateix fins a la mort”. Quan li preguntes si la gestació de la novel·la ha estat més dolorosa per aquest motiu, l’autora respon: “Ara semblaré un monstre, però no. La dificultat d’aquest llibre no ha estat emocional, sinó tècnica. És difícil parlar del menjar i del règim afegint-hi coses que no s’hagin dit abans. Perdre pes és avorrit. Les dietes són avorrides de fer i avorrides de llegir. Em vaig proposar l’objectiu de mantenir els lectors entretinguts malgrat l’avorriment que el tema porta incorporat.”
“L’obsessió que tenim amb el menjar és neuròtica –diu l’escriptora, que surt a córrer quilòmetres cada nit i només fa un àpat al dia–. Culturalment, hem substituït el sexe pel menjar. Si mires les graelles televisives americanes i britàniques, només hi veus anuncis de fast food, programes de cuina i programes per perdre pes.” Aquesta neurosi va a més, segons Shriver. I els desequilibris alimentaris solen anar acompanyats de fracassos personals en un sentit més ampli.
Lionel Shriver va obtenir un reconeixement que fins llavors havia passat de llarg a partir de Tenemos que hablar de Kevin (Anagrama), la seva vuitena novel·la, que va rebre el premi Orange del 2005 i va seduir/horroritzar lectors de mig món. Jo mateixa, de tant en tant, encara en veig escenes. No precisament agradables. La dels ulls, per exemple (i ja callo). Shriver admet que prefereix crear personatges que “costen d’estimar”. Ens els acosta amb la seva “mirada cruel i objectiva”, per dir-ho en paraules de l’editor Jordi Herralde.
A Germà gran –el primer títol de Shriver que es tradueix al català– no hi ha assassins en sèrie que esgarrifen el personal, però el llibre ha topat amb el rebuig d’un sector de lectors potencials: els que tenen maldecaps amb la bàscula. “La gent amb problemes seriosos d’obesitat no vol llegir la novel·la –reconeix Shriver, decebuda–. Tenen por de llegir-la, temen ser jutjats. I mira que jo intento ser comprensiva i empàtica. Però com que no estic grassa, pensen que no sé què és estar gras i que no puc escriure en nom seu.” O, senzillament, no els ve de gust abocar-se a una lectura que els recordaria a cada línia el seu drama dietètic.
Ben mirat, Germà gran és un llibre sobre la satisfacció. “La satisfacció no és satisfactòria –afirma l’escriptora–. Mentre volem una cosa estem plens d’apetit, plens de desig, però tenir-la ens mata el plaer. Tenir fam professional és positiu, però quan ja has arribat on volies, aleshores què? Jo sóc afortunada perquè cada cop que acabo un llibre n’he de començar un de nou, i mai és fàcil”. I, amb la dificultat com a estímul, escriu novel·les absorbents que et fan oblidar l’hora de dinar.
