Llegir el TBO amb l’ull tapat va ser idea del doctor Alfonso Castanera. Abans que aquest oftalmòleg m’operés a la Creu Roja de l’ull dret, que tinc pràcticament cec, el doctor Alfonso Castanera em va receptar un exercici formidable: llegir el TBO amb l’ull esquerre tapat per forçar la visió de l’ull dret. Potser a imitació dels invents del TBO, invents tan meravellosos com impossibles, a aquest oculista se li va ocórrer aquest exercici oftalmològic, genial per a una criatura. Es podia fer a casa, no calia anar cada dia a la consulta, no s’hi perdia res i s’hi podia guanyar alguna cosa.
Llegir el TBO no m’era possible. Però, setmana rere setmana, vaig anar besllumant, això sí, a poc a poc, les formes més aviat rodones i amables dels personatges de la Família Ulises sortides de la ploma de Marino Benejam, al costat de les formes més aviat allargassades, com del Greco, dels personatges del genial Josep Coll, amb les seves històries de l’absurd, lluny de les històries costumistes dels ulises, com en dèiem a casa. No podia llegir les històries d’humor naïf d’una família urbana i arquetípica d’aquells primers anys cinquanta. En canvi, com que els personatges de Josep Coll es presentaven en un format tan peculiar, no feia falta llegir gaire res en aquelles vinyetes on a penes hi havia lletres. Les figures sortides de la ploma de Coll parlaven per elles mateixes.
Alguna vegada vaig fer trampa. Era una nena de sis anys a la qual el pare havia ensenyat a llegir des de molt petita i en tenia una fam còsmica. Procurant que la mare no em veiés, i no era fàcil, perquè em vigilava, amb molta cura aixecava una mica l’esparadrap que cobria el cotó fluix que em tapava l’ull bo… i llegia. No ho vaig fer gaire. Potser perquè tot i tenir tan poca edat havia comprès que fent trampa no avançaria en la visió. Esforçant-m’hi molt, i tot al llarg d’un curs, finalment vaig aconseguir veure els perfils dels personatges del TBO com dins una nebulosa. La resta, imaginació.
