El poeta Carles Riba va néixer el setembre del 1893 i va morir el 12 de juliol de 1959. Casat amb Clementina Arderiu, també va ser traductor d’autors com Konstandinos Petru Kavafis i Franz Kafka. El recordem llegint-ne un poema.
 

Foto: Zach Frailey


Per a Pompeu Fabra 

Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per poder esdevenir el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l’escomesa viril.
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres;
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
—ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat— per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.
 

         Carles Riba (1893-1959) Elegies de Bierville, IX


Carles Riba recita diversos poemes seus:


Ester Xargay recita Ortiga amb Carles Riba i Clementina Arderiu:


Ester Xargay recita Encens amb Carles Riba:


 

Foto: Institut d’Estudis Catalans

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix