Vaig demanar si seria possible que, en comptes de fer-li l’entrevista davant i darrere de totes les que tenia programades amb altres mitjans, quedar-hi un matí, només ell i jo. Per poder parlar amb temps sobre, per exemple, el pas del temps. Em van respondre que sí. Arribo a l’Hotel Colón, amb la novel·la que acaba de treure, Escac al destí (Univers), sota el braç. Me n’adonaré abans que m’ho digui: soc davant d’un home que no té res a amagar.
Aquesta secció està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
Foto: Quim Arqués
Al llibre de tant en tant surt la paraula intuïció, t’ha servit a la vida?
Saps que no ho he pensat mai? Tinc intuïció…? Home, no. Perquè m’he compromès amb coses i m’he emparellat amb gent amb qui he ficat molt molt la pota. I si tingués aquesta intel·ligència innata, no l’hauria cagat tant. Però és veritat que em deixo endur molt pels sentiments i que és després que els racionalitzo. Amb les cançons m’ha passat sempre: mai parteixen d’un exercici matemàtic racional.
Es perdria alguna cosa si fos així.
I em dic: això que em remou tan endins hi ha motius racionals que ho justifiquin? I després, sí. Suposo que és perquè encara que hagi tingut una vida molt privilegiada, he hagut de superar aspectes fonamentals: he sigut educat en castellà en una família de dretes, he viscut la meva homosexualitat en èpoques difícils. I és per justícia que he pretès ser sempre d’esquerres. Vivia en una zona còmoda d’una burgesia rural en l’època franquista i hi havia uns sentiments que em deien: no pot ser. No m’agrada la zona de confort ni en l’escriptura ni en la música.
Et fa sentir mort estar en una zona de confort?
La paraula és molt forta. Hi ha gent que és molt feliç repetint-se, i pot ser molt creativa. Diuen que sempre fem la mateixa novel·la, la mateixa cançó i la mateixa pintura. Potser sí que és cert. Però trobo que qui es dedica a la cultura ha de tenir l’exigència de posar en dubte no només els altres, sinó també un mateix.
Leonard Cohen en un documental deia que quan feia molts anys que cantava les mateixes cançons, se sentia com un lloro encadenat en una gàbia.
No m’ha passat mai. Perquè hi ha un altre misteri: diferencio molt la part creativa de la interpretativa. He cantat no sé quants milers de vegades Que tinguem sort i sempre he sentit una cosa diferent.
És molt important fer passar els meus sentiments o conviccions. La comunicació és tan pedantment sincera que és com quan parlo amb algú que m’escolta: encara que hagi repetit un argument, parlo per convence’l. Si ara penso que parlo amb tu per vendre, ja l’he cagat. Quan cantava, cada vegada m’emocionava. És un món interior amb una comunicació molt forta.
Has aconseguit despullar-te amb una persona tant com quan escrius o cantes?
A la meva vida personal vaig molt de veritat. Com més gran em faig, més em passa. Hi ha un moment que et dius: amb setanta-dos anys he d’amagar coses tan humanes com la por?
Com més anys tens, per menys bestieses estàs?
Si durant la teva vida has intentat mantenir una certa coherència, i més o menys quasi ho has assolit, quan ets gran dius: he de renunciar a les meves conviccions quan no ho he fet mai ni per diners ni per res? I després hi ha una altra cosa: a mesura que et fas gran pertanys a una part de la societat que està molt marginada, la vellesa.
Que és plena de tabús.
I càstigs, i repressions. Jo ja no tinc pràcticament sexualitat. Puc parlar amb tota franquesa del que és la sexualitat de la gent gran. Però com una societat es pot permetre creure que a partir dels seixanta la gent no té sentiments, no té erotisme, no té res? Però què us heu pensat, imbècils. Hi ha coses que les he de dir: escolteu, sapigueu que la gent d’aquesta edat podem xerrar així, pensar així.
I estimar.
Mare de déu, i tant! I diria que molt bé!
Com estimes ara en diferència de quan tenies vint anys? Perquè amb el pas del temps vas entenent les coses diferent.
L’amor està molt supeditat a l’animal. Som animals per damunt de tot, però no ens hi considerem, i pretenem diluir aquesta animalitat educant-la, controlant-la. Tot això està bé mentre no la contradiguis, perquè si ho fas massa, esdevens un monstre. Som molt esclaus de la sexualitat. Hi ha gent que pot ser molt sexual fins a una edat molt avançada, a mi no em passa. Però és avesar-te a no avergonyir-te’n, al revés: quina tranquil·litat.
No has d’amagar res.
I no només això, sinó que ho entens com una part de la vida i no necessàriament negativa. Als joves que fan molts disbarats perquè tenen ganes de fer l’amor els diria: “T’imagines quin paradís que de cop i volta el desig no et fes fer els disbarats que et fa fer?”. T’ho pots mirar molt fredament i dir: quin és l’amor que t’agradaria? L’amistat amorosa.
Sentir-te còmplice d’algú.
Sí. Quan encara era proactiu en sexe vaig fer una cançó que deia “si un adeu d’amor fos encara amor” on ho explicava. Quan el sexe desapareix, l’amistat amorosa és una substitució molt maca.
És bonic.
És el que penso. Ara inclús puc veure la gent sense desig. Ho veig així i ho explico així, perquè suposo que a altra gent li passa.
Però no es gosa dir.
La cançó Vell és tan bell la vaig fer perquè quan la meva mare va morir, el meu pare va tenir una nòvia meravellosa que es deia Dolors. Un dia vaig entrar a la porta d’un hospital i es feien un petó i quan em van veure, em van demanar perdó com si n’estiguessin avergonyits, i jo tenia cinquanta anys, i els vaig començar a fotre crits: “Per què sou tan carallots? Per favor, estimeu-vos, feu el que vulgueu fer!”
En la teva novel·la apareixen poders com el de l’església. A un cantant, si està a primera línia, també se’l veu com un déu: ho eclipses tot, t’idealitzen. Com t’has sentit amb aquest poder?
Primer deixa’m dir que avui el poder el tenen els oligopolis, els mitjans de comunicació, i els poders econòmics. Quina fe ens venen? La nevera, el cotxe, el iot. I del que em dius: als dinou anys, des del primer dia vaig considerar que jo era un mitjà de comunicació al servei de les idees que defensava. Quan vaig tornar d’estar quatre anys exiliat a París, en comptes de venir com una persona oblidada, que és el que em pensava que passaria, vaig tornar mitificat i mistificat. I això només ho pots suportar amb una profundíssima i militantíssima humilitat. Envoltant-te de gent sana que et donin els paràmetres d’on ets, i fent una feina d’autodestrucció.
Me’n podries donar exemples?
Quan tenia trenta anys i triomfava, em deien: “Tu que ets un músic! Un poeta!” I jo deia: “Perdoni, sé prou música per saber que no soc músic, i conec prou poetes per saber que només soc un lletrista passable”. I em deien: “És una falsa modèstia”. I jo: “No, aquesta modèstia és per salvar-me, perquè si no m’ho dic cada dia i a més n’estic convençut, em destrossareu com a persona”. I després, hi ha un moment físicament crític per als cantants, que és quan tornem sols a casa: imagina’t, comences un concert a les 23.00 al Palau d’Esports de Tortosa, ple de gent, quan fas la cançó del final i fas encendre els llums del públic, veus la gent que et mira enamorada.
Potser hi ha deu mil persones enamorades de tu.
I podries dir: tu i tu i tu, veniu. La realitat no és aquesta, sinó que tornes a Porrera, i estàs gairebé dues hores conduint, i ja són les tres de la nit, i vas sol al cotxe i t’estàs pixant i et fa mal l’esquena i demà potser has de tornar a cantar i a veure si pots descansar sol. Tot això a mi m’anava molt bé, perquè passaves de ser un déu d’aquests mitològics grecs a ser una persona vulgar, normal, amb totes les seves mediocritats. En canvi, sí que soc pedant en la feina comunicativa. He fet cançons i durant quaranta anys hi ha hagut una gent que m’ha alimentat, que m’han seguit fins i tot quan he tingut actituds difícils. Em diuen: “Oh, és que tu has sigut coherent”. Sí, perquè la gent m’ho ha permès.
Al llibre hi ha el bisbe Esbill, que no aconsegueix tot allò a què aspira, i la frustració el corca. Em fa pensar en el món de la cultura, on hi ha tants músics i escriptors que, en no aconseguir el que volen, els creix el ressentiment i l’enveja. Com t’has protegit del verí dels altres?
M’anava prou bé com per entendre-ho.
L’enveja dels altres?
Sí, he entès que cantants amb més talent que jo no funcionaven, i soc capaç d’apreciar que ells feien cançons més bones que les meves en moments determinats. És molt difícil veure que la teva obra te l’admiren els músics, que la gent te l’aplaudeix però que no arribes a aquell llindar, que a Catalunya és molt difícil, perquè som un país petit amb un pastís petitíssim, i això crea aquell ressentiment d’aquell sí i jo no. Però hi ha problemes de mercat, d’etcètera i etcètera. Sempre deia: ai d’aquell que a Catalunya li vagi bé. Perquè provoca tot d’enveges i amb raó, perquè segur que sempre hi ha gent de més valor que no hi arriba. Quin és l’èxit més gran de la literatura a Catalunya? Inventem-nos-ho: Pepito va de cul. Hi haurà molts novel·listes de gran valor que no es podran guanyar la vida com el qui va fer Pepito va de cul.
Però llavors donen les culpes al qui va fer Pepito va de cul.
Clar. Als cantants, com que érem símbols polítics, ens deien: “És que a aquest li dona suport Convergència, els sociates”. M’acusaven de ser el cantant de Convergència, després del PSC. En l’escriptura, igual: al Miquel Martí i Pol, que per a mi és un gran poeta d’idees que les sabia expressar amb paraules senzilles, causava una enveja fantàstica a la gent que tenia molt bona poesia però que era incapaç de comunicar. I al Miquel Martí i Pol se li ha dit de tot: que m’ajudava a fer cançons per vendre llibres, quan ell ja era el primer venedor. Això ho he vist escrit per patums molt importants. El pastís és petit, hi ha gent de talent, però m’has de fer triar entre l’Espriu, el Pere Quart, el Martí i Pol i el Foix? Per favor, no! Cadascú omple un buit.
És la mirada curta.
Però com que hi ha tanta gent que intenta situar-se i li agradaria poder viure de la seva feina, jo estic avergonyit: alguns que m’entrevisten són molt millors escriptors que jo. Tinc ganes de dir-los: perdona. Ara, potser el meu nom comunica, o la gent s’ha avesat a una manera d’expressar meva i les meves novel·les els arriben, o potser tinc una mica de talent: se me’n fot, perquè no ho sé. És bo dir-ho perquè entenguem què està passant. No només som un país petit amb un mercat petit i sense un estat que ens protegeixi, sinó que a més, ja està establert en política: qui ha de rebre sempre és la cultura, quan una gran part de la pervivència política passa a través d’ella. I val més que ho diguem: som un país de capelletes, en què ens mosseguem els uns als altres perquè ens costa molt trobar un espai on viure i poder realitzar la feina de cadascú. I és veritat que contra algú sempre es lluita millor.
A vegades sembla que per estar a primera línia hagis de tenir molts diners, quan hi ha molts artistes reconeguts que les passen canutes. Ser Lluís Llach et fa ric?
Com que em canten L’estaca des de fa trenta o quaranta anys per tot arreu, a Twitter sempre hi ha algun fatxa que em diu: “Anda, con la muerte de la gente te has hecho rico!“. Escolti, la cançó que segurament menys diners m’ha donat és L’estaca, perquè quan la gent corre no paga drets d’autors, i a la meitat dels països on s’ha cantat és impossible cobrar els drets. Hi ha tota aquesta mitologia. Quan vaig entrar al Parlament, van dir que era el més ric, perquè s’havien equivocat de dos zeros, i escolti, tinc patrimoni perquè vaig comprar una casa que ara es veu que val molt, i la vaig comprar perquè allà havia assajat, havia fet els espectacles, però després… deixem-ho córrer. Que visqui de la seva feina en el món de l’escriptura, de la música, hi ha molt poca gent, en aquest aspecte he sigut un gran privilegiat. Per això miro de parlar amb aquesta prudència.
Et pesa ser Lluís Llach, o si poguessis l’engegaries a pastar fang?
Sí, em pesa. He anat al Senegal només per això. Vaig deixar de cantar amb l’esperança que el nom es fes petit, petit, petit fins a desaparèixer. I al cap de cinc anys veia que no passava i me’n vaig anar al Senegal: allà no era ni el Lluís, era el Lís, perquè no ho saben pronunciar.
Què és el que et fa nosa de ser Lluís Llach?
Primer n’he de reconèixer els privilegis, perquè si no, seria una ofensa a molta gent. Home, em pesa molt des que tinc dinou anys: vaig pel carrer i la gent no molesta però em mira, no puc estar mai dins l’anonimat, quan opino la gent em fa cas. Jo voldria fotre un crit i desfogar-me, i em costa molt. Potser per això soc tan sincer en les entrevistes. I després hi ha una altra cosa: íntimament sé que he fet papers que no em pertocaven.
Com quin?
Quan vaig tornar de París mistificat i mitificat, i em van convertir en un símbol polític, no tenia prou pes de formació per suportar-ho. I ho vaig portar amb molta prudència, tancant-me: sense aparèixer enlloc, sense anar mai a les festes, mirant d’assumir aquest pes amb molta responsabilitat, perquè estàvem en el postfranquisme, en la Transició. I vaig fer el No és això, companys, no és això, i els socialistes em deien però ara aquest què fa, vol viure de fer política i protestar?
És estrany sentir que et tracten més com un símbol que com una persona? Com una bandera més que com el Lluís?
Sí. Però també gràcies a això he conegut gent que ha estat molt important a la meva vida. A vegades veus que et venen a veure perquè volen ser amics teus per portar-te sota el braç, i això fot.
Que s’apropin per interès?
A vegades sí. S’apropa gent molt interessant, potser fascinats per alguna cosa que tu els has donat, i tu també t’aprofites d’ells. El que passa és que sí que perds llibertat: no esculls les amistats, sinó que et venen una mica donades perquè tota la gent que coneixes té relació amb la cançó.
I igual que quan coneixes una persona l’has d’anar muntant per saber com és, a tu et deuen haver de desmuntar.
Sí. D’això no en faig una anàlisi personal, sinó que ho visc així. Tota aquesta feina de comunicació i de relació amb la gent té els seus esclavatges però també té els seus aprenentatges fastuosos. Si no hagués estat diputat, no hauria pogut demanar al David Fernàndez la seva samarreta per entrar-hi el primer dia, i potser ell, que era molt fan, no m’hagués gosat mai interpel·lar com a persona, i hòstia, gràcies a això, puc dir que estimo molt el David Fernàndez. O quan el Pep Guardiola em demana un favor, amb gran part de frustració meva perquè pensava que voldria venir a casa meva, i no: volia conèixer el Miquel Martí i Pol. I li vaig presentar i vam quedar amics per a tota la vida, encara que no ens veiem mai, però és un referent. És un privilegi, perquè són persones que ocupen una situació per algunes qualitats que els fan justament o injustament emergir i tu te n’aprofites.
Què cuides de tu en aquest punt de la vida?
La salut. Jo vaig al punt zero, que és la mort.
I és el naixement, al mateix temps.
Sí, vaig del zero al zero. A aquest zero s’hi arriba molt ràpidament, el pots visualitzar si no tens por.
En tens?
No, i si no et fa por, pots fruir fins i tot, eh?
Sí?
Sí, perquè si no fos que la societat ho castiga tant, si hi arribes amb unes certes possibilitats de realització com és el meu cas, ser vell és un poder.
Això és perquè et sents en pau amb tu mateix?
Sí, i perquè quan vaig anar al Senegal vaig veure que allà els vells tenen poder: si una vella arriba a una reunió, els joves s’aixequen per saludar-lo i l’escolten, perquè saben que n’aprendran coses. I també em preparo per tenir la calma de ben morir, que és un ofici preciós que es fa a partir dels seixanta-cinc.
Com et prepares per morir bé?
Primer assumint que la mort és un acte de natura, que les malalties, si pots defugir el dolor, són una cosa que has d’integrar dins teu. Assumint que perds facultats, assumint, quasi amb bon humor, que perds la memòria, que li dius a una amiga: “Escolta, com es diu el nostre amic?”. I el coneixes des que tens vint anys.
Quines altres facultats perds?
Visc amb un quart de tiroides, o quasi sense, i he d’anar amb pastilla. Això em comporta problemes d’expressió. Vaig estar dos dies fent vuit hores d’entrevistes, i avisava, i aquest és el poder: dir-ho. Entendre que formem part d’un univers, i que la nostra mort és quasi un acte de necessitat universal. Acceptem-la com és. Sempre m’he considerat ateu i una de les amenaces dels creients, amb bona fe, és creure que hi ha una altra cosa, l’energia, digue-li com vulguis. Per favor! Saber que quan em mori s’ha acabat, que no hi ha res, és una pau interior! A qui pot espantar el res? Res vol dir res. Aquest és el nostre gran trauma? Per això hem inventat unes quantes religions?
Passant d’un punt zero a l’altre punt zero, no sé si d’alguna manera agafen més força les primeres persones que van confiar en tu, com per exemple l’Espinàs.
Molta. Vaig viure en una època en què a les capelletes hi havia una necessitat tan urgent de salvar coses que hi havia generositat. Nosaltres érem uns carallots que cantàvem, i darrere el Raimon qui hi havia? L’Espriu. Darrere l’Ovidi? L’Estellés. Darrere la Maria del Mar? Un fotimer de gent. Darrere meu? L’Espinàs i la Maria Aurèlia Capmany. Quan vaig començar no havia escrit mai poemes, i me’n van ensenyar. Ho dic a Geografia: “Ser deutor feliç dels qui em són amics”. Aquí només entenem el deute com un problema economicista però reconèixer els qui t’han fet ser com ets et dona un plaer! L’Espinàs és generós, polièdric, maco, té personalitat. A la Maria Aurèlia Capmany jo no li agradava gens, i L’estaca no la sabia acabar, i l’Espinàs em va dir ves amb l’Aurèlia que t’ajudarà. I em tremolaven les cames, tenia dinou anys. Vaig trucar al timbre, va baixar i van aparèixer els seus ulls: “Passa, nen!”. Collons, quina generositat: d’un tio que no t’agrada, però que un amic et diu que li facis cas i el reps a casa teva, i perds hores i dos o tres dies. I no per res, perquè ella no ho va dir mai que m’havia ajudat, ho he dit jo perquè si no, no s’hauria sabut. L’estaca es deia La columna. I ella tenia una tècnica molt maca: no t’escrivia la paraula, te la feia deduir: “Nen, no et sembla que potser hi ha una altra manera de dir-ho?”
I ara entro al lloc que fa més por del món que és el Twitter, i tothom es trinxa amb tothom.
Però trobareu maneres. I hi ha una altra cosa: s’ha de buscar la bona gent, no et desanimiis que es reconeix. Sembla una pedanteria perquè seria pensar que nosaltres som bona gent, però hi ha persones que quan les coneixes dius: sí, ara sí. Un dels grans fracassos meus és haver vist gent extraordinària i dir: me’n vull fer amic! Però el tren passa passa passa, l’endemà cantes a Vilafranca i aquella persona amb qui vas xerrar mitja hora que et va dir tres coses amb què et va tocar tres racons del cervell que estaven tancats ja no la veus més. Soc una persona que miro molt cap endintre. El que més he de dir als meus amics és que acceptin que estic allà.
Ja és un què, a mi a vegades se m’enfaden quan desapareixo.
A mi m’ho suporten, potser perquè soc el Lluís Llach.
Saps estar sol?
És molt difícil ser una mica creatiu sense els teus espais de solitud. La solitud és l’espai amb tu mateix, que no sempre vol dir de confort, en què tens la possibilitat de repensar-te, de preguntar-te si vols pujar a més trens, o si estàs cansat, o què vols fer amb la teva vida. Vaig decidir deixar de cantar en absoluta solitud.
Ah sí?
Home, si ho hagués dit als amics, em maten. Em vaig dir que no volia ser una màquina de tren amb una única direcció. Al disc Món Porrera acabo no cantant, sinó cridant: “Hi ha una altra manera de viure!”
Quan viatjo sola i tinc distància amb el lloc d’on soc és quan penso: puc ser una altra persona.
El que passa és que quan ho expliques t’adones que ens han educat per veure-ho des de la tristesa. Ens han educat per posseir-nos els uns als altres.
No abarateixes el somni és un bon consell per la vida. Te l’has aplicat?
Mare de déu si me l’he aplicat, mil vegades, i molt recentment, perquè han passat coses en aquest país que tot hi convida. Fins i tot els somiadors abarateixen el somni.
T’has permès ser feliç?
Sempre que m’he pogut acostar a la felicitat hi he anat desbocat. L’obligació de l’ésser humà és que la vida li sigui el més profitosa i rendible, des d’un punt de vista de coneixença i d’aventures.
En aquest punt de la vida has après què volen dir les Ítaques?
Que sempre estem viatjant.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
Escac al destí
© Lluís Llach
© Univers, 2020
3
0
