Vaig conèixer en Lluís Miñarro a Farrera, un poble petitíssim del Pirineu on hi ha el Centre d’Art i Natura, que aquest 2020 ha guanyat el Premi Nacional de Cultura, i que té tot el que cal per estar-hi bé: l’espectacle dels arbres i del cel, el so d’un mussol o de les fulles sobre el silenci i la tranquil·litat de l’anar fent. El vaig trobar al carrer i em va preguntar: tu saps a quina casa venen mandarines? Ni idea, no soc d’aquí. Al cap d’uns dies vaig saber que és director de cinema i que té una petita borda, sense electricitat, on s’hi va confinar i on ha après a viure sol i amb poc. En Lluís Miñarro (Barcelona, 1949) venia d’un món boig, de presses i pressions: el de la publicitat. El va abandonar per pujar al tren del cinema independent. Premiat arreu del món, descobridor i impulsor de figures com Albert Serra i Isabel Coixet, ha estat productor de moltíssimes pel·lícules, però també ha dirigit les seves: des de FamilyStrip, on un pintor el retrata al costat dels pares mentre expliquen el camí de les seves vides, fins a Stella Cadente, una crítica al poder, i Love Me Not, que mostra el poder destructiu de l’amor cec i sord. Avui parlo amb un home que somriu.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
Foto: Oscar F. Orengo
A què s’assembla fer pel·lícules?
A somiar: quan estàs dormint passes d’una situació a una altra perquè l’espai temps és diferent que a la realitat. Aquesta nit he somiat que estava a València i després a un país àrab. Amb les decisions que prenem als somnis, els llocs que focalitzem, les relacions que tenim, estem construint el nostre proper futur. Per això el cine és tan màgic, perquè és com els somnis: una projecció de la ment.
L’Antònia Vicens em deia que escrivia perquè creia que amb les paraules podria caminar sobre el mar i escapar de la vida que l’esperava. A tu de què t’ha salvat el cine?
De la tristesa que es vivia quan era petit, en plena dictadura. Sortia de casa i la meva mare em deia: “No parlis en català a l’autobús, que està prohibit”. Tot era: no, no, no. El meu coneixement de la sexualitat era precari: sabia el que sabia per comentaris. Ningú explicava res. Tot era prohibit.
Al cine trobaves el sí.
Pensa que tot era gris: els autobusos eren grisos, les bústies de correus eren platejades. No hi havia color al carrer. Vaig estar molts anys reprimint-me. A vegades penso que el meu comportament homosexual té a veure amb això.
Ah, sí? Amb què?
Amb no seguir la dinàmica que manava el sistema. Hi havia una llei de vagos y maleantes: si eres homosexual podies anar a la presó.
La teva manera d’estimar ha estat una manera d’enfrontar-te a la realitat?
Sí. No n’he agafat cap bandera, ha estat una rebel·lió íntima.
Què és per a tu l’amor?
L’amor és perdonar. Perquè totes les persones fem coses que, per la manera de dir-les o de viure-les, poden ser una agressió a l’altre. Ho vaig veure un dia que vaig fer un curs en què un indi nord-americà ens va fer una prova: caminar amb les sabates d’un altre. Encara m’emociona: quan vaig posar els peus en unes sabates que no eren les meves, vaig notar que la planta d’una persona desconeguda era completament diferent de la meva. I vaig comprendre la fragilitat de tots nosaltres. Tots som únics i tots som el mateix: persones. Però vaig notar que aquella persona caminava amb una inseguretat diferent de la meva.
Perquè cada inseguretat és diferent.
Una de les proves per saber si estimes una persona és que la perdones. Sobrepasses el dolor, perquè en el fons a qui li fa mal això? Qui pateix el dolor? L’ego: pensar que jo soc diferent dels altres, que n’estic separat. Som com aquest gos, com aquesta planta: tots formem part del mateix. A part de creure’ns els reis del món, ens creiem diferents del que tenim davant i tots som un mirall de l’altre. El que et passa a tu també em passa a mi.
Però hi ha una tendència a inflar l’individu.
Ens han adoctrinat així. Per això crec que l’experiència de viure passa per desaprendre el que ens han ensenyat.
De què t’has hagut de desvestir?
He viatjat onze vegades a l’Índia i he seguit el budisme, perquè és una filosofia que em dona pau: quan medites connectes amb el buit, no amb el soroll, i a través del silenci es desenganxen coses.
Com quina?
Aspectes de la teva personalitat. El problema d’ara és que estem perdent el pensament màgic, només pertanyem al que és terrenal. És una de les greus absències. Ens basem en problema-remei, problema-remei. Problema: vacuna. En comptes de mirar d’una manera holística què li està passant al planeta, hem emmalaltit l’aigua i l’aire. És un fracàs com a civilització que l’aire que respirem i l’aigua que bevem estiguin contaminats. Ens estem autoenverinant.
Quan et veia a Farrera pensava: mira, es pot viure amb poc.
Amb menys cases i menys cotxes, tens menys problemes i més temps. És un proverbi xinès: és més lliure qui menys té. Quin és el regal que tenim de viure en aquest planeta des de la perspectiva humana? El temps. D’això te n’adones quan et fas gran, tens una frontera i penses: “Potser em queden vint, trenta anys de vida”. I comences a no voler estar amb tothom perquè sí, a procurar relacionar-te amb qui aprecies. A triar: què puc veure? Aquesta pel·lícula de Hollywood no m’interessa, perquè ja sé què em dirà, i serà pitjor del que em va dir una mateixa pel·lícula fa quaranta anys.
Ets més amo del teu temps?
Del teu dia a dia. A Farrera em passa més que a Barcelona, perquè el ritme d’aquí t’empeny a omplir-te d’activitats i acabes sent un fantasma que fa, fa, fa, i acaba esgotat. Quan ets a Farrera, sense llum, es fa de nit a les cinc de la tarda, contemples el foc, sense adonar-te’n passen dues hores i vius una altra dimensió: escoltes el silenci, mires el teu gos, veus si està cansat o no. Dins la calma veus més coses.
És allò que dèiem dels sentits, que a la natura sembla que es despertin: els ulls miren més, com que hi ha silenci escoltes més els sons petits. És una mena de sensualitat.
I quan acabava el dia m’entristia veure que s’havia acabat: ostres, ja ha desaparegut el sol, soparé i me n’aniré a dormir. I aniran passant uns quants o molts més dies i desapareixeré. I llavors penso: no estic gaudint al cent per cent d’aquest planeta, quan podria ser un jardí per a tots.
És un miracle.
Ho és. Una planta que creies morta tot d’una veus que s’ha orientat cap a la llum del sol. Hi ha llum i ombra, s’ha d’acceptar, però també hem de posar la voluntat a tendir al més correcte, ja no parlo de bo o dolent.
I com saps què és correcte?
Per una sensació interior. Però és fàcil: fer mal a l’altre és fer-te mal a tu mateix. El budisme parteix que no hi ha res, ni déu, que tot és una projecció de la nostra ment. La nostra conversa és una creació de la ment, però en el fons no existeix res.
Què és el que més t’espanta del món d’avui?
La sensació d’estar perduts, de no tenir horitzó: “he de viure amb qui no vull viure perquè tenim fills”, “treballo tantes hores quan no voldria treballar aquí”. Per tenir llibertat està molt bé tenir la sensació que cada dia és nou, però el problema d’ara és que, a nivell col·lectiu, l’horitzó és la deseperança, i això és tremendo, perquè la desesperació es contagia com un virus. I es tradueix en la manca d’objectius, de prosperar.
Com veus el tema de la pandèmia?
Anar tots tapats amb la mascareta és un senyal que tots podem infectar l’altre, que tots som perillosos. Soc un perill. Fer-te una abraçada és un perill. I això és un molt mal senyal de cap on caminem ara. Estem fent un món de control i de desconfiança. Ens coneixem i fins i tot hauria de desconfiar de tu: una periodista que ve a fer-me una entrevista. Separar-me de l’altre: això és el pitjor que ens està passant.
Ja no és només la distància dels dos metres, sinó aquesta.
Si vivim amb por vivim com esclaus, perdem tota la personalitat. El pitjor que li pot passar a una persona és perdre els seus ideals i creences: estàs mort en vida. Si no tens il·lusió de poder fer una cosa, si no pots projectar que un dia vols viatjar i conèixer aquell país i aquella gent, què et queda? Treballar, menjar i dormir. Això no és vida.
L’apatia?
Sí, el dia que perds la curiositat, mors. Estem plens de morts vivents, i hi ha una tendència a crear-ne: gent apàtica, sense il·lusió ni ideals. La vida és més important que les tragèdies individuals. Aquest planeta ofereix moltíssima bellesa. Procuro rodejar-me fins i tot d’objectes que em transmeten bellesa.
Envoltar-te de coses belles pot ser una persona, un gat, un ram de flors.
És una forma de fer-te bé. Perquè quan compres un objecte, penso que fins i tot té una ànima, i que si era per a tu, t’estava esperant.
Amb el pas del temps saps detectar on hi ha bellesa i on hi ha lletjor?
Sí. La intuïció és qui té la raó, però no li fem cas. És com un altre jo que t’està parlant fluixet. Estem desconnectats. Per això vinga a prendre somnífers, pastilles, dependències, quan un bany d’aigua calenta o una camamilla podrien fer el mateix efecte.
Confinant-te a Farrera, vas estar cara a cara amb tu mateix.
M’ha servit moltíssim: he relativitzat el que feia aquí. He produït quaranta pel·lícules, per què n’he de fer cinquanta? M’agrada molt el que faig, la meva professió, la gent interessantíssima que conec arreu del món, tot això m’estimula: però per què el neguit d’haver de fer aquesta sí i aquesta també? Moltes vegades és perquè m’agrada, per la intuïció i per ajudar els altres, però ara penso: ostres, Lluís, potser és el moment de dedicar el teu temps al teu projecte, no als dels altres.
Antònia Vicens parlava que sembla que hagis de publicar cada any per existir. Sembla que si no treus una pel·lícula no existeixes.
La indústria t’hi obliga. Tu perquè fas un altre tipus d’entrevista, però l’última pregunta de molts periodistes seria: quin és el teu proper projecte? Sempre has d’estar preparant algo, no pots dir: no sé què faré demà.
Que xula aquesta resposta.
Sí, però ja veuràs com ningú te la diu, perquè no tenir res a fer es veu com un problema, quan a vegades és la solució als teus problemes. Ara estic la meitat del temps a Barcelona, perquè tinc una empresa i dues pel·lícules que estan circulant, i durant uns anys sé que ha de ser així, perquè és fruit de les meves decisions anteriors i un n’ha de ser responsable, però ho alterno: una setmana aquí i una altra a Farrera, que és connectar amb una altra realitat: el soroll del vent, com cau la neu.
La publicitat era córrer.
Ara puc perdre el temps.
I què guanyes?
Sensibilitat, perquè puc observar més i millor. Si tens el cap atapeït, et passen moltes coses per alt. I la vida contínuament t’està mostrant coses: a la primavera veus el creixement espectacular d’una fulla d’enciam i dius: però si ahir era així i mira-la. O com canvia el color del cel: cada matí i cada tarda és diferent.
Vas impulsar Albert Serra, Isabel Coixet, Marc Recha, José Luis Guerín. Per què val la pena ser generós?
En el cinema no té sentit ser egoista. Ho firma el director i hi posen la cara els actors, però és una orquestra: com a mínim hi ha trenta persones. És una experiència molt intensa, sobretot quan n’ets el director: durant les tres o quatre setmanes de rodatge, no existeix res més que això. Hi ha un nivell de concentració tan gran que també és estimulant. Si traspasses la frontera dels egoismes, narcisismes i arrogàncies, veus la manera de fer dels altres. I a mi m’ha servit per aprendre coses d’ells. Més que un agitador cultural em veig com un facilitador d’idees, de somnis, com ho poden ser les pel·lícules.
Amb Isabel Coixet i l’actor Andrew McCarthy en una pausa d’un rodatge.
Quina relació tens amb els diners?
Són per circular, han de venir d’aquí a allà, són per generar coses no per emmagatzemar. Sempre ho he vist així. No és una obsessió.
A FamilyStrip veiem els teus pares. Tu que ets molt d’imatges, quina me’n diries que se t’hagi quedat d’ells?
La de l’amor. I et diré una imatge molt simple que ells explicaven a la pel·lícula: cada dia, quan després de dinar el meu pare sortia a treballar, la meva mare anava a la finestra i fins que el meu pare no tombava la cantonada es deien adeu amb la mà. I això cada dia, cada dia, cada dia. I jo ho veia des de la taula o l’habitació. Això mostra la capacitat de voler-se entendre i la unió. Els meus pares m’han ensenyat la unió. La prova és que el meu pare es va morir un matí esmorzant: es va quedar com un ocellet a la taula, i la meva mare va marxar sis mesos després, però ja ho va dir: ara la meva vida no té sentit. Era com si li haguessin arrencat la meitat d’ella. Aquesta fusió me la van ensenyar ells.
Lluís Miñarro amb 5 anys ballant amb la seva germana Glòria, davant dels seus pares, que també ballen.
Com veus la mort?
No és dolenta, només perdem la identitat: l’ego es dilueix. Tenia un gos d’atura que es deia Sort i tenia 13 anys. Vaig arribar de la feina i m’estava esperant: va aixecar el cap, em va mirar i es va morir. Vaig agafar un llençol per embolicar-lo i vaig veure que pesava moltíssim, era com una pedra: era mort, algo havia marxat d’allà. Aquella mirada que m’havia dit adeu va marxar, i vaig creure en l’ànima. Vaig veure que el que jo agafava era matèria inerta, que l’esperit era en un altre lloc. Allò no era en Sort, era un mort.
A Love Me Not diuen: “Solo quiero besar tus labios”. Em feia pensar que l’atracció és una de les forces més poderoses que hi ha.
I que pot ser equivocada. Manuel Forcano, a l’entrevista que li vas fer, deia que el desig és com un imant. I vaig pensar: l’enamorament és cec i sord, perquè et diuen: vigila!, però no escoltes res, només te n’adones quan s’ha acabat. El desig és una força molt potent, per això en totes les cultures s’ha intentat col·lapsar la sexualitat. És una energia, una entrega absoluta. És una experiència molt interessant d’experimentar i molt dolorosa, perquè s’acaba, és totalment efímera. I una altra cosa és l’amor, que té més a veure amb la devoció i l’estabilitat, que és el que els meus pares em van transmetre.
Donant instruccions a l’actor Francesc Orella al rodatge de la pel·lícula «Love Me Not».
A Love Me Not tothom estima la persona equivocada.
Sí, i a més, hi ha una voluntat obsessiva perquè l’altre et correspongui. Un dels actors recita uns versos d’Oscar Wilde: “Tus labios rojos como las rosas rojas de Arabia, tu piel blanca como el marfil”, però està completament tapat: no veu res del que està projectant. I Salomé viu l’amor com un caprici, perquè en no obtenir el seu objecte de desig, el destrossa. El desig pot arribar a la destrucció. Per això està bé la meditació: perquè els humans ens podem convertir en bèsties.
A Stella Cadente es diu “La ambición es una trampa, antes era más feliz”. Ho creus?
Sí, perquè ho he viscut. He portat una línia de cinema “para cines apagados“, que m’han dit, és a dir, per a cinemes petits, no per a masses. Per a un altre registre que no és el 90% del cinema que es fa. Per què? Primer, perquè estimo el cinema i vull defensar aquesta parcel·la; i segon, perquè com que no la vol ningú i no posava en qüestió els altres, me l’han deixat fer, perquè si no, aquest món és molt traïdor. He tingut possibilitats: quan em van donar la palma d’Or de Canes amb una coproducció –Espanya només n’ha rebut dos–, se’m va obrir el camí cap a l’èxit, però vaig veure de seguida que seria com pactar amb el dimoni.
Palma d’Or Cannes 2010 amb el director Apichatpong Weerasethakul.
Quin era el verí?
La necessitat imperiosa d’anar cada vegada més amunt.
És una droga?
Que em podria autodestruir. Perquè caus a les concessions: “Jo t’ajudo a fer això i tu m’ajudes a fer allò”. Vull mantenir la meva independència i la meva llibertat personal. Vull fer el que sento, no vull donar a ningú un sobre perquè em donin una subvenció.
Té mèrit això. La tendència és voler que et vegi més i més gent, quan que et vegin tanta gent no vol dir que siguis més.
És ridícul. Potser d’aquí a tres-cents anys Picasso serà dues línies a Wikipèdia: pintor español que nació tal y conocido por esto y por lo otro. I el dia que ja no estiguem aquí, què importa això? Què representa dins d’aquesta dimensió d’estels, galàxies, planetes, ser famós o que et coneguin? Deixar tanta energia per una mica de vanitat? Em sembla totalment ridícul. He resistit, discret, fent el que m’agrada o el que crec que s’ha de fer perquè ha d’existir ni que sigui per a 4.000 espectadors. Però la cultura cada vegada és més estàndard i menys agosarada.
Al rodatge a Mèxic de la pel·lícula «Love Me Not» (2019).
A Stella Cadente diu: “Pobre, este árbol no puede crecer más”. Catalunya és un lloc on no pots creixer? On estàs fet per ser petit?
A Catalunya estem a disposició del que passi a Madrid, per això som l’arbre que no pot créixer. Aquí hi ha una capacitat de creació que, amb els recursos que generem, segur que ja es podrien tirar endavant, però estem supeditats a una màquina que s’ho emporta tot i a més et castiga. El govern d’aquí pacta amb qui l’està castigant, amb el dominador: és una relació sadomasoquista total, la de Catalunya amb Espanya. I l’administració va anar a sac sense tenir en compte quina havia sigut la meva tasca: he estat fent d’ambaixador del cinema català i espanyol al món, les pel·lícules que he fet han tingut més de 120 premis internacionals, han estat al MoMA, però això per a ells no és res.
Et valoren més a fora que aquí?
Sí. Em diuen: per què no te’n vas a França a fer-ho? A França ja n’hi ha set o vuit que ho fan, és aquí on té gràcia fer-ho, on hi ha la carència. Penso en Stella Cadente, que diuen: “Hasta el oro tiene que mezclarse para poder brillar“. En aquest planeta no hi ha res que no es corrompi: poses una llavor, creix la planta i es podreix. I un cos, també. Tot acaba podrint-se, i això és el magma perquè surti algo nou. Ens podrim al final d’un procés que ha de ser brillantíssim.
Per acabar, no et preguntaré què faràs demà, sinó et diré el títol d’aquesta secció, La ventura de viure. Un dia que anàvem en cotxe pel Pirineu em vas dir que la vida et va presentant les coses.
Veig la vida com un viatge, com si anessis en tren i per la finestra vas veient coses diferents. Què és el cinema? El que passa entre fotograma i fotograma. En cadascun et vas trobant passatgers, tu n’ets una, n’hi ha de més permanents, com el meu gos i gat, però tot passa, i més val no agafar-se gaire al passat. Perquè potser mires per la finestra i: “Oh, no sabia que allà hi havia una muntanya”.
El tren el pots portar tu i tot.
Ser-ne el conductor? Si fas de conductor potser has de portar tres-cents passatgers, i no en tinc la capacitat. Això seria un líder. Jo no m’hi veig, em veig més com un passatger de coses passatgeres.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
5
0
