Foto: Stuart
La vida al far no era gaire animada. Era un far dalt de tot d’un perillós penya-segat. Havia acceptat instal·lar-se allà durant un any. Les ferides sentimentals a vegades necessiten repòs i hi ha mals que no volen soroll. La feina, ja saben, poca cosa. Connectar el llum quan es feia fosc i apagar-lo quan era de dia. Netejar les lents a vegades, contestar la ràdio o rebre els queviures que li arribaven des del continent, i tenir cura de les gallines i els conills i les cabres que pasturaven per l’herba esmolada d’aquell paratge ventós i clar.
Les nits eren particularment ensopides. Però un dia li van regalar un despertador elèctric i a la nit la llumeta verda li feia companyia. Tres mesos després la Direcció General li va regalar un ordinador portàtil. El tenia damunt d’una tauleta i de nit, una llum també verda i una altra de color taronja il·luminaven l’altre costat de la cambra. Poc després una impressora també va aportar una llum blava. I un telèfon mòbil que s’havia de carregar aportava una llum vermella. Al cap de deu mesos la seva habitació era plena de llumetes petites de colors que conformaven una mena d’univers o, en tot cas, una galaxia tendra i protectora. S’havia acostumat a aquelles llums i no podia prescindir-ne.
Però un dia el generador es va espatllar. Només quedava la llum del far que continuava traspassant la nit. Es va despertar i no va veure les llums habituals. Es va llevar i va acostar-se fins a la gran llanterna giratòria del far. No podia dormir sense la seva galàxia habitual. Va mirar a la llunyania la possibilitat d’algun vaixell; com que no hi va veure res, va decidir tancar el gran llum perquè els seus ulls s’acostumessin a la foscor. Al cap d’una hora els estels brillaven i tornaven a donar la calma de tots els cels protectors. Anava a adormir-se quan un gran estrèpit el va desvetllar. El transatlàntic Reina Josefina havia topat contra els esculls i s’enfonsava lentament amb mil ànimes desvagades a bord.
100 contes morals
© Joan Barril
© Ara Llibres, 2017
