La màgia d’escriure

Foto: Víctor Camilo

Sempre he dit públicament que l’institut experimental pilot Joanot Martorell, un petit paradís enmig de l’erm educatiu del franquisme, va marcar la meva adolescència i va obrir-me finestres a mons apassionants. Allà vaig prendre consciència de la realitat política, vaig compartir somnis i descobertes i vaig capbussar-me en els llibres de la biblioteca.

Varen ser temps d’utopies, aprenentatges i experiències novedoses. Però entre els molts bons records que hi conservo, a més dels amics i amigues que encara estimo, sempre he volgut agrair públicament el gran favor que em va fer –tal vegada sense ser-ne conscient– un professor de literatura de cognom Vicente. Gràcies a ell, vaig posar a prova el meu desig d’escriure i vaig consolidar la meva vocació d’escriptora. Aquesta és l’ocasió, doncs, de fer-li un petit homenatge.

Jo estudiava sisè de l’antic batxillerat, tenia setze anys, era una gran lectora i aspirava a escriure algun dia. Ell es deia Vicente, era jove i preparava oposicions a Madrid en una època en què els PNN [professor no numerari] boicotejaven les proves i les oposicions s’eternitzaven durant mesos.

El Vicente, del qual tinc un record vague, no va ser-hi presencialment gairebé en tot el curs. Això, però, no va ser obstacle perquè els alumnes aprenguéssim. Precursor de l’ensenyament virtual i actiu, el nostre professor Vicente va aplicar una pedagogia de l’aprenentatge de la llengua i la literatura absolutament participativa, estimulant i meravellosa que incentivava els estudiants a llegir, escriure i analitzar textos, en la mateixa línia didàctica que fomentava en aquells temps l’institut.

El mètode aclapara per la seva senzillesa i eficàcia. Es basava en la sistematització de les tasques de la lectoescriptura i en la llibertat creativa: una redacció setmanal d’una pàgina mínim, escrita a màquina; un resum crític d’una novel·la de lliure elecció cada quinze dies; un comentari d’un text clàssic espanyol, en aquest cas triat pel professor, cada tres setmanes.

Al llarg de vuit mesos, doncs, vaig escriure una redacció setmanal que aviat, per decisió pròpia, es va convertir en un conte i més tard en un relat curt. Amb la periodicitat, constància i exigència d’una col·laboració periodística jo anava engruixint la carpeta del meu professor Vicente, del qual només teníem constància de la seva existència per les notes trimestrals que, confesso, en el meu cas, varen ser molt, molt estimulants.

I què n’he de dir, de les lectures? Per primer cop, es valorava l’entreteniment i la curiositat dels estudiants, per damunt de criteris academicistes. Llegíem els llibres que volíem i podíem fer-ne tota mena de comentaris ferotges i apassionats. Un espai, doncs, per fomentar la tria, la recomanació, el sentit crític i el plaer de la lectura per se, al marge de l’aprenentatge de conceptes literaris teòrics. Recordo que era l’època del boom de la literatura llatinoamericana i del realisme màgic, i que Cortázar, García Márquez, Borges, Torrente Ballester i Vargas Llosa estaven a l’ordre del dia i es barrejaven amb els clàssics de Dostoievski, Tolstoi, Balzac o Flaubert. També fou l’època de la descoberta de Huxley, Orwell i Herman Hesse. És cert que els bons lectors –uns quants– llegíem molt, però també hi havia molts nois i noies que no llegien mai. El mètode Vicente va democratitzar la lectura i va crear lectors entre aquells que MAI no havien acabat un llibre. Unes lectures que varen formar part, per sempre més, de la nostra educació sentimental.

D’altra banda, els comentaris de text de poemes i fragments d’obres teatrals i novel·lístiques sovint necessitaven una contextualització històrica i estilística que trobàvem en el nostre llibre d’història de la literatura espanyola i que incorporàvem al nostre bagatge cultural amb tota naturalitat. Sense memorística ni exàmens, sense el mètode reprovable de l’ensenyament de la literatura d’aquest país, “retenir, vomitar i oblidar”, que han practicat tants estudiants per acabar odiant aquesta matèria.

Jo, en canvi, vaig descobrir que la lectura lliure incentiva l’amor a la lectura, que només s’aprèn a escriure escrivint i que el coneixement de la nostra literatura clàssica és la nostra capacitat de llegir, entendre, comentar i analitzar un text literari.

Aquell any 1973, en acabar el curs, vaig recollir il·lusionada tres immenses carpetes plenes a vessar de la meva feina. Me’n vaig sentir molt orgullosa, i més encara en rebre una matrícula d’honor, l’única del curs.

Cap comentari, cap llapis vermell, cap nota. La meva feina i prou. En revisar la carpeta de les meves redaccions esdevingudes contes, la sorpresa va ser majúscula. Havia escrit un llibre de relats. Més de vint-i-cinc petits relats que conformaven una obra literària. Era màgia, la màgia d’escriure i la prova fefaent que algun dia, si ho desitjava de debò, res no podria impedir-me d’escriure la meva obra.

Encara conservo les carpetes.

Gràcies, Vicente.



* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart impulsa la sèrie de textos El meu professor de literatura. Davant del constant menyspreu pel treball literari, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi.