Foto: Dominiqueb
1. Soc mala feminista perquè no vull que em col·loquin mai en un pedestal feminista. La gent que puja en un pedestal feminista ha de saber posar a la perfecció. I quan la caga, se la fa baixar. Jo la cago sovint. Considereu-me esfondrada a priori.
2. Una vegada, quan estudiava a la universitat, vaig sentir una companya parlant de mi a la sala d’estudi. Ella no es va adonar de la meva presència mentre xiuxiuejava amb un grup de companys nostres, i deia que jo era una alumna de la discriminació positiva. […] No tenia ningú amb qui parlar sobre allò que havia sentit perquè jo era l’única alumna de color del programa. Ningú no ho entendria. Sí, és clar, tenia amics, bons amics que se solidaritzarien amb mi, però no ho entendrien i tampoc no podia estar segura que no pensessin el mateix.
3. El privilegi és un dret o una immunitat concebuda com a benefici, avantatge o favor especial. Hi ha els privilegis racials, de gènere (i identitat), privilegis heterosexuals, privilegis econòmics, privilegis de capacitat física, privilegis educatius, privilegis religiosos i la llista segueix i segueix. Tard o d’hora, t’has de rendir davant dels privilegis que tens. Quasi tots, especialment en el món desenvolupat, tenim alguna cosa que els altres no tenen, alguna cosa que un altre anhela.
4. En les meves èpoques més difícils, no sé què em molesta més, ser negra o dona. Estic encantada de ser totes dues coses però el món no deixa de ficar-s’hi. Hi ha tot tipus de recordatoris exasperants de quin és el meu lloc: gent que dubta de mi al pàrquing de la feina com si fos impensable que sigui membre de la facultat, la persistència dels legisladors de tractar de crear lleis sobre el cos femení, l’assetjament als carrers, els desconeguts que em volen tocar el cabell.
5. En els últims anys m’he divertit cada vegada que he vist fotos d’esdeveniments literaris celebrats a tot el país, mentre buscava alguna persona de color. És un joc en el qual acostumo a guanyar. Sigui a Los Ángeles o Nova York, a Austin o Portland, el públic que assisteix a aquests esdeveniments és exclusivament blanc.
6. Això és el que no se sol dir de les dones desagradables a la literatura, que no estan fingint, que no volen o no poden fingir alguna cosa que no són. No tenen l’energia ni el desig de fer-ho. No tenen la voluntat d’una May Welland d’interpretar el paper que se’ls exigeix. A Perduda, l’Amy parla de com de temptador és ser “la noia a la qual li agraden totes i cada una de les putes coses que li agraden a ell i mai es queixa”. Les dones desagradables es neguen a caure en aquesta temptació. En canvi, són elles mateixes. Accepten les conseqüències, i aquestes conseqüències es converteixen en històries que val la pena llegir.
7. Les discussions sobre gènere se solen plantejar com proposicions categòriques. Els homes són de Mart i les dones de Venus, o això ens diuen, com si això signifiqués que som tan diferents que és quasi impossible arribar a entendre’ns.
8. Vivim en una cultura massa permissiva amb la violació. Tot i que no hi ha dubte que molta gent entén el que és i les seves conseqüències perjudicials, vivim en una època en què es necessita l’expressió «cultura de la violació». Aquesta expressió denota una cultura ofegada per la idea que l’agressió i la violència masculina vers la dona són acceptables i sovint inevitables.
9. L’humor sobre violacions està pensat per recordar a les dones que en realitat encara no són iguals. I de la mateixa manera que el seu cos i la llibertat reproductiva depenen de les lleis i el debat públic, altres temes, també. Quan les dones reaccionen de forma negativa a l’humor misogin o sobre violacions, és perquè són «sensibles» i se les etiqueta de «feministes», una paraula que últimament s’ha convertit en sinònim de «dona que no tolera ximpleries».
10. És possible que els acudits de violacions siguin graciosos, però jo no veig com. L’humor és subjectiu, però tan subjectiu? A mi em resulta impossible veure les gràcies a aquest tipus d’acudits, ni tampoc tolerar-los. […] Aquesta vida no té prou anys perquè pugui tenir la distància de riure i dir: «Aquella vegada que em van violar en grup va ser divertidíssim, per recargolar-se de riure!»
11. En algun moment vam començar a malinterpretar la llibertat d’expressió. Som lliures de dir el que vulguem sense por que ens persegueixin o que ens acusin legalment, però no de dir el que vulguem sense que hi hagi conseqüències.
12. The Help demostra que alguns escriptors no haurien d’escriure sobre la raça i la diferència. Kathyrin Stockett intenta reflectir dones negres però no s’hi fa prou. Els seus retrats de la raça són quasi fetitxistes, si no insultants. […] Si els escriptors blancs no poden fer res millor que comparar la pell negra amb la d’una panerola, potser haurien de deixar a d’altres més capaços que escriguin sobre la diferència.
13. L’embaràs és una experiència que convida a la intervenció pública i obliga el cos femení a sotmetre’s al debat general. En molts sentits, és l’experiència menys privada de la vida d’una dona.
14. La meva definició preferida de «feminista» és la que va dir una australiana que es diu Su. En ser entrevistada per l’antologia de DIY Feminism de Kathy Bail, el 1996 va dir que les feministes són «simplement dones que no volen ser tractades com una merda».
Mala feminista
© Roxane Gay
© Capitán Swing, 2015
© de la traducció al castellà: Ana Momplet Chico
3
10
