Foto: Francois Meehan

No ha de ser fàcil dir-se Julia Goytisolo. Com si ho veiés: et presentes amb nom i cognom, l’interlocutor lliga caps i ja tornes a estar segrestada pel famós poema. Te’n sents ostatge, sense possibilitat d’alliberar-te’n. Captiva d’uns versos que et va escriure el teu pare i que tothom ha fet seus. Tothom menys tu.

Fa set anys, al cinquè congrés dedicat a José Agustín Goytisolo (1928-1999), la seva filla es va definir com “la supervivent d’un poema”. Va explicar que Palabras para Julia l’havia sobrepassat i que no havia aconseguit identificar-s’hi. “Quan Paco Ibáñez i el meu pare el van estrenar a Cotlliure [davant la tomba de Machado] em vaig enfadar, vaig plorar. No el vaig llegir fins als 45 anys”. A la nena se li va ennuegar l’aullido interminable de la primera estrofa. D’adolescent, gent que havia patit tortures a Xile o a l’Argentina li parlava del poema –a Llatinoamèrica va esdevenir una consigna contra les dictadures, un himne de resistència i esperança– i a ella tot plegat li venia massa gros. De portes endins el pare era el pare, no pas un poeta. I la Julia era una persona, no pas un vers.

Sóc poc original: Palabras para Julia m’ha fet de flotador i de nord en diversos sotracs. Una amiga em confessa que a ella també l’ha tret d’uns quants pous. Devia produir-se un efecte pèndol o papallona o jo-què-sé: com més gent se salvava gràcies a aquest poema, més pes carregava la Julia. Una nena, una noia, una dona que sempre sempre recordaria –a contracor, abans i tot d’haver-les paït– les paraules tendres, dures i intenses que el seu pare li va escriure un dia pensant en ella. I que s’hi acabaria reconciliant, deu anys després de la mort del poeta.

“Crec que no m’he sentit acorralada. Perduda, sí. Sola, a vegades. Però mai no he desitjat no haver nascut; estic contentíssima d’haver nascut”. Ho va dir Julia Goytisolo (Barcelona, 1956) en un esplèndid reportatge televisiu presentat per Juan Carlos Ortega i emès el 2011. La filla del poeta es reconeix sobretot en els versos més optimistes: La vida es bella, ya verás/ como a pesar de los pesares/ tendrás amigos, tendrás amor”. L’udol interminable també el pot fer un llop bo, malgrat tots els malgrats.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Ilde mat a juny 20, 2016 | 03:54
    Ilde mat juny 20, 2016 | 03:54
    Desde els 17 anys que la vaig escoltar per primera vegada, a Ca la Lurdes, m'acompanyat tota la vida. Sempre l'he cantat, cap a dins, en moments dificils de la vida. Jo si m'he la vaig fer meva. Volia ser la Julia, q' el pare l'hi escrivia una poesia per curar les ferides i seguir endevant. L' ultima vegada que la vaig cantar a veu en crit, perque ningu en sentia, va ser a l'entrar a la sala Apolo en un concert de "Los Suaves" q'estaven l'estaven tocant. ☺
  2. Icona del comentari de: Anònim a juny 20, 2016 | 10:46
    Anònim juny 20, 2016 | 10:46
    "Sóc poc original: Palabras para Julia m'ha fet de flotador i de nord en diversos sotracs. Una amiga em confessa que a ella també l'ha tret d'uns quants pous." Puc dir el mateix. I entenc la filla.
  3. Icona del comentari de: Anònim a juny 20, 2016 | 10:56
    Anònim juny 20, 2016 | 10:56
    Voldria aprofitar per demanar, per reclamar, el gran homenatge que es mereix un gran, gran artista i lluitador per la llibertat com en Paco Ibáñez, veí de Barcelona. A què esperem per fer-lo???
  4. Icona del comentari de: Anònim a juny 20, 2016 | 15:58
    Anònim juny 20, 2016 | 15:58
    A mi tb m'ha ajudat molt en moments difícils... i encara ara l'escolte de tant en tant...com recordatori què la vida ens empenta i no s'atura per res ni ningú...que cal tirar endavant i amunt...sempre. gràcies
  5. Icona del comentari de: Anònim a juny 21, 2016 | 07:11
    Anònim juny 21, 2016 | 07:11
    La vaig escoltar als 20 anys. Hui tinc 55 anys, i encara l'escolte i cada vegada en sento mes identificada amb la canço . He estat neta, soc filla, mare i avia, i en tots els processos de la meva vida, en vec reflex-ada amb la canço. En ella vec a la meva avia parlam-me , a ma mare parlam-me, i a mi mateix, parlant als meus fills, i com no, parlant amb els meus nets.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix