Alianza Editorial publica, traduït al català per Helena Lamuela, Gravetat zero, el nou recull de relats de Woody Allen. Amb humor original i transgressor, popular i sofisticat i, alhora, políticament incorrecte, agudament observador i, sobretot, divertit, el director de cinema no deixa mai clar si es burla d’ell mateix o més aviat de tota la humanitat.

El llibre aplega dinou narracions inèdites on la ciutat de Nova York és l’escenari per a cavalls que pinten, cotxes que pensen, els embolics sexuals de les celebritats o de la injustícia de reencarnar-se en un llamàntol. Aquest és, precisament, el tema de “Manhattan porta cua” el conte que us n’avancem abans que Gravetat zero arribi a les llibreries el pròxim 27 de setembre. A més, en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 3 d’octubre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com *

Foto: Catorze


Manhattan porta cua


Fa dues setmanes, l’Abe Moscowitz va caure mort d’un atac de cor i es va reencarnar en un llamàntol. Després que el capturessin a prop de la costa de Maine, el van enviar a Manhattan i el van llançar dins una peixera d’un restaurant de marisc finolis de l’Upper East Side. A la peixera hi havia uns quants llamàntols més, dels quals n’hi va haver un que el va reconèixer.

—Ets tu, Abe? —va preguntar l’animaló, redreçant les antenes.

—Què? Qui em parla? —va dir en Moscowitz, que encara estava atordit del desgavell pòstum que l’havia transmigracionat en forma de crustaci.

—Soc jo, en Moe Silverman —va dir l’altre llamàntol.

—Déu meu senyor! —va intervenir en Moscowitz, que havia reconegut la veu de l’antic company amb qui havia jugat al gin rummy—. Què carai passa?

—Hem tornat a néixer —va explicar en Moe—. Hem renascut fets un parell de llamantolassos de quilo.

—Llamàntols, dius? És així com m’he de veure, després d’haver viscut una vida recta? En una peixera de la Tercera Avinguda?

—Els camins del Senyor són inescrutables —va aclarir en Moe Silverman—. Pensa en el cas d’en Phil Pinchuck, per exemple. L’home va caure rodó per culpa d’un aneurisma i ara és un hàmster. Es passa tot el dia fent girar una roda estúpida. I això que va ser professor a Yale durant molts anys. El que vull dir és que li ha agafat afició, a la roda. Vinga a córrer, vinga a córrer, sense arribar mai enlloc, però ell somriu.

A en Moscowitz, però, el seu nou estat no li agradava gens. Per què ell, un ciutadà honrat, un dentista, un mensch que es mereixeria haver tornat a la vida solcant el cel com una àguila majestuosa o bé escarxofat a la falda d’alguna ricatxa sexi que li acariciés el pelatge, havia hagut de fer-ho en forma d’entrant de menú? Quin destí més cruel ser deliciós, haver-se convertit en l’Especialitat del Dia, al costat d’una patata al caliu i les postres. Això va portar els dos llamàntols a discutir sobre els misteris de l’existència, de la religió i de com era de misteriós l’univers, tenint en compte que algú com en Sol Drazin, un schlemiel que tots dos coneixien i que es dedicava a la restauració, després de patir un atac de cor fatal, s’havia reencarnat en un semental dels que prenyen pollines pura sang a canvi de grans quantitats de diners.
Amb un sentiment de ràbia i d’impotència, en Moscowitz nedava amunt i avall, incapaç de participar de la resignació digna d’un Buda que havia adoptat en Silverman, que ja es veia sent servit a la Thermidor.

En aquell moment, ves qui havia d’entrar al restaurant i seure a la taula del costat de la peixera, si no és en Bernie Madoff. Així com abans en Moskowitz estava ressentit i neguitós, ara panteixava, i la cua se li va posar a remenar l’aigua com un motor forabord.

—No m’ho puc creure —va dir, amb els ullets enganxats al vidre—. Aquest tros de goniff, que hauria d’estar a l’ombra, esberlant rocs o fabricant matrícules de cotxe, s’ha escapolit de l’apartament on estava confinat i ara s’està clavant una mariscada.

—Espelluca bé el pedruscam que em porta la seva enamorada —va fer notar en Moe, repassant els anells i els braçalets de la senyora Madoff.

En Moscowitz es va empassar saliva per contenir el reflux, la cremor d’estómac l’havia acompanyat des de l’altra vida.

—Soc aquí per culpa seva —va dir, traient foc pels queixals.

—Què m’has de dir, a mi? —va respondre en Moe Silverman—. A Florida havíem jugat plegats a golf i, saps què?, quan no miraves, bellugava la pilota amb el peu.

—Jo cada mes rebia un informe d’en Madoff —va bramar indignat en Moscowitz—. Ja ho veia, que aquelles xifres feien massa bona pinta per ser kosher, i, quan fent broma li vaig dir que allò semblava una estafa piramidal, el kugel que menjava se li va entravessar. Li vaig haver de fer la maniobra de Heimlich. I, al final, amb aquella vidassa que portava, resulta que ell era un farsant i els meus guanys nets, bupkes i prou. PS: vaig tenir un infart de miocardi que va quedar registrat al laboratori oceanogràfic de Tòquio.

—A mi se’m va fer pregar —va dir en Silverman, que es fregava instintivament la closca, buscant-hi un trankimazin—. Al començament em va dir que no es podia fer càrrec de més inversors. Com més se’m treia de sobre, més ganes tenia jo d’entrar al negoci. El vaig convidar a sopar i, com que li van agradar els blintzes de la Rosalee, em va prometre que em faria entrar en la pròxima ronda. El dia que vaig saber que en Madoff em gestionaria el compte, em vaig emocionar tant que vaig retallar el cap de la meva dona de la foto de casament i hi vaig posar el seu. Quan vaig saber que estava arruïnat, em vaig suïcidar saltant daltabaix del terrat del nostre club de golf de Palm Beach. Em vaig haver d’esperar mitja hora per saltar, era el dotzè de la cua.

En aquell moment, el mestre-sala va acomboiar en Madoff a la peixera i, un cop allà, aquell espavilat gomós va analitzar l’assortiment de candidats d’aigua salada calibrant-ne la suculència potencial i va assenyalar en Moscowitz i en Silverman. El mestre-sala, amb un somriure servicial als llavis, va fer venir un cambrer perquè tragués aquell parell de la peixera.

—Això és la gota que fa vessar el got! —va cridar en Moscowitz, exasperat per aquell escàndol—. Primer m’engalipen per pispar-me els estalvis i després em reguen amb salsa de mantega? Quina mena d’univers és aquest?

En Moscowitz i en Silverman, encesos per una ira de dimensions còsmiques, es van posar a balancejar la peixera amb força, fins que la van fer caure de la taula on era, es va trencar i el terra de rajoles hexagonals va quedar tot inundat. El mestre-sala, alarmat i desconcertat, va quedar palplantat observant el panorama, tot de gent es va tombar per veure què passava. Decidits a venjar-se, els dos llamàntols van cuitar a perseguir en Madoff amb les seves potetes minúscules. En un tancar i obrir d’ulls, van ser a la seva taula, i en Silverman va atacar-li el turmell. En Moscowitz, enfollit, va congriar prou forces per saltar de terra estant i, amb una pinça gegant, va enxampar amb fermesa el nas d’en Madoff. Bramant de dolor, el gran falsari de cabell cendrós es va aixecar d’un bot de la cadira, just quan en Silverman li va tenallar l’entrecuix amb les dues pinces. La clientela, així que va reconèixer en Madoff, no s’ho podia creure, i tothom es va posar a animar els llamàntols.

—Aquesta te l’endinyo per les vídues i les entitats de beneficència! —va xisclar en Moscowitz—. Gràcies a tu, l’Hospital Hatikvah ara és una pista de patinatge!

En Madoff, que no es podia desempallegar d’aquells dos espècimens atlàntics, va sortir com un esperitat del restaurant i va arrencar a córrer cridant enmig dels cotxes. Quan en Moscowitz va prémer encara més fort la tenalla que li tenia atrapat l’envà nasal, i en Silverman li va rebentar la sabata, el tros d’estafador llefiscós es va deixar convèncer de declarar-se culpable i disculpar-se per l’estafada monumental que havia armat.

Aquell dia, en Madoff va acabar a l’Hospital Lenox Hill, ple de blaus i esgarrapades per tot arreu. Als dos plats principals desertors, un cop aplacada la ràbia, els van quedar tot just les forces per capbussar-se en les fredes aigües de la badia de Sheepshead, en les profunditats de la qual, si no m’erro, en Moscowitz encara ara conviu amb la Yetta Belkin, amb qui s’havien conegut comprant al Fairway. En vida, la Yetta sempre havia semblat un llenguado i, després del fatídic accident d’avió que va patir, va renéixer com a tal.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Gravetat zero

Copyright © 2022 by Woody Allen
© del pròleg: 2022 by Daphne Merkin
© de la traducció: Helena Lamuela 2022
© Alianza Editorial, S.A., 2022


Pots comprar Gravetat zero a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa