No et feia especial il·lusió anar a classes de mecanografia al sortir de l’escola, però algú va decidir per tu que et seria útil en un futur. En aquella aula, els teus ditets de vuit anys es quedaven enganxats en el teclat cobert de gomets de coloraines. Quin mal feia quan li tocava el torn al més petit, maldestre i esquerre de tots. Allí es quedava, lamentant-se, entre la lletra a i la q de l’Olivetti Lettera. En aquell moment desitjaves ser a l’altra banda de la porta, al carrer, corrent darrere una pilota o enfadant-te amb la teva millor amiga de torn.
Després de tres anys d’insistir amb les classes vas assolir l’olimp de la mecanografia: teclejar quatre-centes pulsacions per minut sense cometre cap errada. En altres paraules, et van certificar en eficiència i rapidesa. Així, en un pack, i només en seixanta segons. Assolir-ho va ser una alliberació, i has de reconèixer que en la teva època d’estudiant, teclejar a tanta velocitat, sense mirar el teclat i portant una conversa a la vegada, despertava certa admiració.
Amb els anys has après que la destresa no va pas lligada a la rapidesa, ni al revés. Així, a còpia de clatellades t’has adonat que no pots anar accelerada sempre, que has d’aprendre a comptar fins a tres, quatre, deu, mil… i respirar fons abans de finiquitar-ho tot de qualsevol manera. Perquè, no ens enganyem, la probabilitat de no cometre cap errada tipogràfica és ínfima a mesura que vas escrivint les pàgines de la vida.
Com t’agradaria ara recuperar la teva màquina d’escriure blanca, acaronar-la, reconciliar-t’hi i (re)aprendre a teclejar-la amb la calma merescuda.
