D’una mare al seu fill

I de vegades he entrat en la foscor/ sense cap mena de llum

Arxivat a: Poesia, Biblioteca

Langston Hughes (Joplin, Missouri, 1 de febrer de 1902 – Nova York, 22 de maig de 1967) va ser un poeta, novel·lista i dramaturg estatunidenc. En llegim aquest poema, en la seva versió original en anglès i en la traducció al català que n’ha fet Anna Pena.
 

Foto: -JosephB-



D’una mare al seu fill

Fill, deixa’m que et digui:
la meva vida no ha estat una escala de cristall.
M’hi he trobat claus,
i estelles,
i esglaons trencats,
i llocs sense catifa a terra–
nus.
Però tota l’estona
m’he seguit enfilant.
I he arribat a fites.
I he tombat cantonades.
I de vegades he entrat en la foscor
sense cap mena de llum.
Fill, no tornis mai enrere.
Ni se t’acudeixi baixar un esglaó
perquè et sembli massa difícil.
No caiguis ara.
Perquè jo segueixo endavant, amor.
Segueixo pujant.
I la meva vida no ha estat una escala de cristall.


Versió original:

Mother to Son

Well, son, I’ll tell you:
Life for me ain’t been no crystal stair.
It’s had tacks in it,
And splinters,
And boards torn up,
And places with no carpet on the floor–
Bare.
But all the time 
I’se been a-climbin’ on,
And reachin’ landin’s,
And turnin’ corners,
And sometimes goin’ in the dark
Where there ain’t been no light.
So, boy, don’t you turn back.
Don’t you set down on the steps.
‘Cause you finds it’s kinder hard.
Don’t you fall now—
For I’se still goin’, honey,
I’se still climbin’,
And life for me ain’t been no crystal stair.

Comentaris

    Laura López Granell Febrer 1, 2020 1:44 pm
    Ara aniré a buscar-te. Davallen rere el vidre els teus ulls, fins que em troben, i després furgues a la bossa on t’he dut el berenar. Al voltant de la boca se t’ha posat la xocolata per denunciar-ne l’avarícia, com una paraulota que has après a dir al pati. Aniré a buscar-te. I he de posar la millor cara de triomf. Preguntaré tot el que pugui per no explicar-te res. ¿Què has menjat? ¿Què has après? ¿Amb qui has jugat? No et cal saber que he seguit, pel desert, el curs d’un mapa fals. Que no he trobat l’oasi. Que algú s’ha equivocat (potser, segur, he estat jo), i que la set, com una boa, m’estreny la veu i els ulls i desitjo ferir-me per beure, ni que sigui, la meva pròpia sang. Pensaré un acudit, alguna endevinalla. Faré un somrís ben ample. No cal que t’assabentis que he triat, malprenent, entre el sol i la lluna, ni del fred i l’espant de nits sense un sol raig. Potser hauràs de triar, també, d’aquí a uns quants anys, i sentir que el miocardi es parteix i es rebenta l’aorta. Llavors potser duràs la meva cara de triomf, com una màscara a la mà. Però hi ha lletres i músiques, rostres, que són tot i els records que ens porten, tremendes obres mestres.
    Situ Febrer 2, 2020 10:29 am
    Quina mare més soferta...ho fa amb tant d'amor! Aquest amor per un fill, lo més gran del món! La vida inclou també el sofriment i la lluita, també està bé que els fills en participin, doncs ells mateixos passaran per aquí. Però bravo, bravo mare de l'amor d'aquest fillet que encara s'embruta de xocolata!!✨✨✨

Respon a Laura López Granell Cancel·la les respostes