Marianne

Havíem estalviat molts anys per poder reconstruir amb tot detall aquella lluna de mel

Arxivat a: Conte, Biblioteca

Foto: Alan L


De tant en tant necessito posar en ordre els meus records. Aleshores vaig a buscar qualsevol àlbum de fotografies de la col·lecció que tinc i me’l miro, encara que sigui dreta al mig del passadís, a la cuina davant dels fogons o al bany abans de dutxar-me. I aquest «vici» —com diu la meva filla gran– s’agreuja amb els anys. M’he mirat tantes vegades la història de la meva vida en imatges que gairebé la podria descriure amb els ulls tancats: els viatges, els aniversaris de família, les estrenes de cotxe, els sopars d’amics…, ras i curt, tots els moments dignes d’aturar-los per un instant.
 
No tinc cap imatge de la lluna de mel. Ni una. Només els records que ara ja es fonen al costat de les arrugues. El meu marit i jo vam pagar la novetat dels nuvis feliços que es compren una càmera de fotos la vigília d’anar-se’n de viatge. Durant molt de temps vaig pensar que havíem tingut mala sort i que aquell fet tan trist i desagradable era el pitjor que ens podia passar després del nostre casament. La Toscana es va quedar només en les nostres converses, primer entre llàgrimes de ràbia, i amb els anys, en el riure contingut de qui recorda l’episodi més anecdòtic de la seva vida. La càmera nova tenia un problema a l’obturador i totes les passejades per aquest paradís italià que tant de temps vam portar a les retines van sortir poc clares, com una pel·lícula muda en blanc i negre, però sense el piano de fons. Aquell dia l’Ernest i jo vam prometre que tornaríem a repetir el viatge al cap d’uns anys però amb la mateixa il·lusió del primer dia. Que ompliríem l’àlbum de fotografies que ens faltava.
 
I el viatge va arribar quan tots dos estàvem al llindar de la nostra vellesa. Havíem estalviat molts anys per poder reconstruir amb tot detall aquella lluna de mel, ara llunyana. Els palauets on ens allotjaríem, els restaurants on assaboriríem els grans plats de la cuina italiana, els trajectes amb taxi per tenir una estada sense preocupacions. Tants luxes com poguéssim tenir per fer del viatge a Florència l’últim regal d’una vida plegats.
 
L’Ernest havia estat un home poruc. Sempre m’havia imposat el paper d’animadora oficial, de guia física i espiritual de la seva vida. Sempre necessitava el meu consell, la meva mà, el meu raonament per analitzar qualsevol aspecte de la seva vida. Si no em tenia al costat, res no era el mateix. La vida perdia valor; els museus eren menys bonics, les cançons eren més tristes i el món es tornava d’un color de gos com fuig.
 
Però aquesta vegada l’Ernest havia pres una de les decisions més importants i m’havia convençut amb arguments, val a dir que no gaire estudiats, per bé que d’una sinceritat absoluta. Havíem tingut una gran vida plegats, havíem fet totes les coses que sempre havíem volgut. Teníem les facultats minvades però encara érem capaços de sortir al carrer sols, de pujar i baixar les escales amb certa habilitat, de ser prou independents; podíem entendre el que ens deia el metge, jo feia el dinar sense socarrimar cap plat. L’Ernest gaudia conduint el cotxe cada cap de setmana, si bé a la tarda, després de dinar, era jo qui l’agafava perquè la son sempre l’acabava vencent. Ens reuníem amb els amics un cop al mes com a mínim, amb els pocs que no s’havien separat pel camí; anàvem a veure els fills uns dos cops l’any, ja fos a l’estranger, perquè el petit s’havia establert a Holanda, o a Girona, on s’havia traslladat la filla gran, des de Barcelona, perquè, ja de ben joveneta, se sentia la mar de bé en aquella ciutat tan bonica.
 
Cap dels dos no havien volgut tenir fills i això sí que ens havia fet trontollar una mica. Tant que havíem esperat el moment d’exercir d’avis i aquest regal mai no ens va arribar. Però mai no en vam dir res als fills per no interferir en les seves prioritats: la feina i la feina, i després la feina una altra vegada. Vam callar i vam plorar sense dir-nos-ho. Però tots dos ho sabíem, que havíem plorat perquè no érem avis.
 
Tots els dubtes i pors que l’Ernest havia tingut durant tota la vida al meu costat ara havien desaparegut. Ell havia estat l’impulsor de la nostra nova lluna de mel a Florència i a altres indrets de la Toscana. Jo, primer, no en volia sentir a parlar. Però ell, a poc a poc, em va fer reflexionar de la sort que havíem tingut a la vida. Sort, però també les ganes de viure que hi havíem posat, compromís en tot el que havíem fet, ganes d’aprendre, de buscar noves il·lusions, de generar excuses, de fer cursos d’esquí als cinquanta anys, de canviar de casa als seixanta o de pujar en un helicòpter als setanta.
 
Aquesta vegada havien decidit no pujar a un avió per anar a Florència. Faríem el viatge amb cotxe, gaudint del paisatge, aturant-nos on ens vingués de gust, amb una maleta i poques pertinences, les justes per passar els dies que havíem calculat que trigaríem fins a arribar a la ciutat que ens va veure units per primera vegada. Això sí, havíem decidit portar desenes de cd’s per tenir assegurada la banda sonora dels mil catorze quilòmetres que, segons el Google Maps, separaven Calella de Palafrugell del bressol mundial de l’art i l’arquitectura del Renaixement.
 
El viatge va ser llarg, en silenci, sense cap conversa massa abrandada com les que fèiem sovint els darrers anys. Teníem ganes de delectar-nos amb el que vèiem i els nostres pensaments eren lluny del frontal del cotxe i de la música que escoltàvem. De camí vaig trucar als nostres fills amb el mòbil que feia temps ens havien regalat per tenir-nos sempre localitzats. Els vam dir que ens feia molta il·lusió aquesta excursió que havíem decidir fer a les acaballes de novembre, quan el fred encara no et glaça les galtes. Però tampoc no ens amoïnava gaire el temps que faria. Portàvem la roba justa per poder fer-nos totes les fotos que la nostra lluna de mel ens havia estafat quan érem joves. Volia tornar a somriure davant la plaça del Duomo, perdre la mirada al costat del Ponte Vecchio, badar a l’interior de les galeries de l’Acadèmia i dels Ufizzi o fer veure que compràvem menjar al Mercato Centrale. Havíem decidit que tornaríem a tots els racons de Florència i que fins i tot intentaríem trobar aquell restaurant on no es menjava pizza, situat, segons el difuminat record que en teníem, a prop de la plaça de la Signoria.
 
Aquesta vegada faríem les fotografies amb una Nikon analògica, com les que ja no utilitza ningú. Ni mòbils, ni càmeres digitals, ni res de res. Fins i tot ens vam emportar dos rodets de foto en blanc i negre, que teníem guardats a la nevera de feia temps. I ens va enamorar la idea que les instantànies fossin en dos colors, sense els filtres que ara envelleixen les fotos deliberadament. Les volíem amb personalitat. Després les enviaríem a revelar a una petita botiga del centre de Cornellà, propietat d’una amiga de la infància, i ella les faria arribar als nostres fills.
 
Amb els dos carrets per revelar rebrien unes quantes indicacions: «Crear un àlbum pòstum amb les imatges de la nostra lluna de mel, la de la Marianne i l’Ernest, que hem reviscut, al cap de cinquanta anys, en una Florència molt més pròxima que la que vam visitar quan ens vam casar». Hem caminat pels seus carrers, hem pres capuccinos, hem dormit en un palau petit i acollidor… Hem tornat a sentir dins els nostres cors el desig d’aquells dies d’intensa joventut i després n’hem decidit aturar els batecs intencionadament. Ja no ens hem llevat del llit. Volíem que els nostres somriures es quedessin a Florència i que les fotografies tornessin soles a casa dels nostres fills.


 









Tots els noms del desig

© Marta Romagosa

© Rosa dels Vents, 2016
 

Comentaris

    Anònim Octubre 18, 2016 12:01 pm
    M'ha semblat un relat Magnific. Enhorabona Marta. Un llibre dedicat integrament a la dona em sembla un encert i una manera d" iniciar la carrera d'escriptora de fabula. Gracies per aquest regal.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...