Què passa quan es troben un milionari, industrial i col·leccionista i un visionari i expert en art? Si el primer és Charles Deering i el segon és Miquel Utrillo, el que s’esdevé és un projecte del qual neix el Palau de Maricel, situat a primera línia de mar de la Vila Vella de Sitges, un espai entre els blaus mediterranis dedicat a l’art.
Història de Maricel
Charles William Deering (1852-1927), conegut sobretot per la seva faceta com a magnat nord-americà de la indústria de la darreria del segle XIX, va ser també un precursor del col·leccionisme d’art i de la conservació històrica i mediambiental. En una visita que va fer a Espanya el 1904 amb el seu amic i artista Gari Melchers, Charles Deering va conèixer Ramon Casas, amb qui va establir una profunda amistat. Anys després, Deering va visitar per primera vegada la vila de Sitges acompanyat per Casas, que el va dur a conèixer el Cau Ferrat, la casa-taller que Santiago Rusiñol tenia arran de mar. Deering va quedar captivat per la magnífica col·lecció d’obres d’art i decoració que hi guardava, però també per la bellesa de la vila marinera i la seva pròspera cultura artística. Deering va voler comprar la col·lecció de Rusiñol, però l’artista ho va rebutjar. Així que Deering va decidir establir-se a Sitges i començar ell mateix el procés d’amassar una col·lecció d’art semblant.
Charles Deering va comprar l’antic Hospital de Sant Joan, aleshores abandonat i molt deteriorat, per convertir-lo en la seva residència sitgetana. Aquesta era la idea inicial, però ben aviat va esdevenir un enorme complex arquitectònic consagrat a les arts. Entre 1909 i 1917, Deering va comprar i renovar també altres cases i edificis del barri, el més antic de la vila, i va acabar creant el complex de Maricel. És en aquest moment quan el camí de l’industrial es creua amb el de l’artista i enginyer Miquel Utrillo, qui va ser l’encarregat de la gestió i els contractes del projecte a suggeriment de Ramon Casas, i qui supervisava, també, l’adquisició de peces d’art i mobiliari i la decoració de les propietats.
Va ser a la dècada dels vint que Maricel va poder lluir en tota la seva esplendor i va ser reconegut com una joia del país. Malauradament, però, els contractes i els impostos que gravaven l’art suposaven grans dificultats a l’hora d’administrar els edificis i transferir les adquisicions. La diferència d’opinions sobre quin havia de ser el futur de la col·lecció de patrimoni hispànic i com seria la seva gestió va acabar enfrontant Utrillo i la família Deering.
El museu, el Maricel de Mar
El 1952 l’Ajuntament de Sitges va comprar el Palau de Maricel als hereus de Charles Deering, però l’edifici de la façana marítima que havia estat la residència de l’industrial va continuar tancat i en desús fins que el 1969 va ser adquirit per la Diputació de Barcelona. Aleshores va néixer el nou museu denominat Maricel de Mar i s’hi va instal·lar la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales. Durant el tardofranquisme, i després d’intents infructuosos per impulsar la modernització i el creixement dels Museus de Sitges, les instal·lacions del Museu Maricel de Mar, del Cau Ferrat i el Palau de Maricel, mancats de tasques regulars de manteniment en tota la problemàtica estructural que patien, es van anar degradant estructuralment fins a límits que van posar en perill la seva sostenibilitat, la conservació de les obres d’art i el seu caràcter de museus oberts al públic.
El 1994 va néixer el Consorci del Patrimoni de Sitges, integrat per l’Ajuntament de la vila i la Diputació de Barcelona. El 1995 la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i la de Marineria van ser instal·lades al segon pis del Museu de Maricel, mentre que la Col·lecció de Forja de la Junta de Museus i el Museu de Reproduccions van romandre a les dependències del Palau de Maricel, mancades de projecte museogràfic. El 2010 es va iniciar el projecte de restauració, condicionament i remodelació del conjunt d’edificis del Museu Maricel de Mar, Can Rocamora i Museu del Cau Ferrat de Sitges, una iniciativa per aconseguir el sanejament i la consolidació estructurals dels edificis, la seva adequació a les normatives d’instal·lacions, seguretat i accés i la restauració dels elements artístics interiors i exteriors. A aquest renaixement de la forma el va acompanyar una nova visió del fons, un nou projecte museogràfic que fa justícia al ric patrimoni de Maricel.
Un llibre pels 100 anys de Maricel
La Diputació de Barcelona ha publicat Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, un llibre que commemora la història i evolució d’una experiència artística única i singular com va ser la construcció d’un complex arquitectònic, artístic i urbanístic que va canviar la fesomia del barri més antic de Sitges. Al llibre, dirigit per Vinyet Panyella, es recullen textos de diversos autors (Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda, Ignasi Domènech i Joan Yll) que retraten les diverses cares i dimensions de l’atzar, l’aventura i la passió que van fer possible la realitat que, cent anys més tard, configura el paisatge urbà més singular de la vila de Sitges: Maricel.
Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges es pot comprar en línia a la Llibreria de la Diputació, també a la botiga de l’Edifici Can Serra (Avinguda Diagonal, 393) i al mateix Museu Maricel.
