La Stella i la Desiree són bessones idèntiques. Decideixen fugir de Mallard, una comunitat negra de Louisiana que, generació rere generació i mitjançant matrimonis mixtos, intenten fer cada vegada més clar el color de la seva pell. Anys després d’haver marxat, una de les germanes viu a Califòrnia fent-se passar per blanca, mentre que l’altra torna a Mallard amb la seva filla, fosca com el carbó. Són molt lluny l’una de l’altra, però les seves vides i les de les seves filles es tornaran a creuar a La meitat evanescent, una exploració de Brit Bennett (Oceanside, Califòrnia, 1990) sobre el pes dels orígens i com repercuteixen en les nostres decisions, desitjos i expectatives.
Us regalem l’inici d’aquesta novel·la que publica Edicions del Periscopi, traduïda al català per Marc Rubió, i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 29 de març, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * (Les guanyadores han estat Júlia Vendrell, Ruth Dencàs i Helena Palau).
Foto: Catorze
U
El matí en què una de les bessones desaparegudes va tornar a Mallard, el Lou LeBon va córrer cap al restaurant per explicar la notícia, i encara ara, molts anys després, tothom recorda l’excitació del Lou entrant tot suat per les portes de vidre, el pit bategant, el coll de la camisa enfosquit per l’esforç. Els clients, que feia poc que s’havien llevat, s’hi van acostar esvalotats; n’hi havia una desena, tot i que després n’hi hauria més que mentirien i dirien que ells també hi eren, encara que només fos per fer veure que aquesta vegada havien presenciat una cosa realment interessant. En aquell poblet de camperols no havia passat res sorprenent des de la desaparició de les bessones Vignes. Però aquell matí d’abril del 1968, de camí a la feina, el Lou va veure la Desiree Vignes caminant per Partridge Road, carregada amb una maleteta de cuir. Tenia exactament el mateix aspecte que quan se n’havia anat amb setze anys —encara clara, la pell del color de la sorra lleugerament humida—. Un cos estret de malucs que al Lou li feia pensar en una branca vinclada pel vent. Caminava de pressa, el cap cot, i —aquí el Lou va fer una pausa, una mica comediant— portava agafada de la mà una nena de set o vuit anys, negra com el quitrà.
—D’un negre blavós —va dir el Lou—. Com si acabés d’aterrar de l’Àfrica.
El Lou’s Egg House va esclatar en una dotzena de converses diferents. La cuinera es va preguntar si es tractava realment de la Desiree, ja que el Lou faria seixanta anys al maig i encara era massa vanitós per portar ulleres. La cambrera va dir que ho havia de ser per força: fins i tot un cec distingiria una de les Vignes i no podia ser l’altra de cap manera. Als comensals, que havien abandonat els plats de sèmola i ous al taulell, no els importava aquella bogeria de les Vignes; qui dimonis era la nena fosca?, podia ser de la Desiree?
—I de qui voleu que sigui? —va dir el Lou mentre agafava un grapat de tovallons i s’eixugava el front humit.
—Poder és una òrfena que ha acollit.
—No sé com pot ‘ver sortit de la Desiree, una cosa aixins de negra.
—I a tu et sembla que la Desiree és la mena de persona que acolliria una nena òrfena?
No ho era, esclar. Era una noia egoista. Si alguna cosa recordaven de la Desiree era això, i molts no n’haurien sabut di gaire res més. Les bessones havien desaparegut catorze anys enrere, feia gairebé tant temps com el temps que havien passat al poble. S’havien esfumat a mitja nit, després del ball del Dia del Fundador, mentre la seva mare dormia al fons del passadís. Un matí, les bessones estaven apinyades davant del mirall del lavabo, quatre noies idèntiques que s’arreglaven els cabells; l’endemà,
el llit estava buit, estirat com qualsevol altre dia, amb el cobrellit tibant si se n’havia ocupat la Stella, arrugat si l’havia fet la Desiree. El poble es va passar tot el matí buscant-les, cridant-les pel bosc, preguntant-se com idiotes si les havien segrestat. La seva desaparició va semblar tan sobtada com el rapte de la fi dels temps, i tots els pecadors de Mallard van quedar abandonats.
Naturalment, la veritat no era ni sinistra ni mítica: al cap de poc, les bessones van reaparèixer a Nova Orleans, unes noies egoistes fugint de la seva responsabilitat. No aguantarien gaire temps lluny de casa. La vida de la ciutat les esgotaria. Se’ls acabarien els diners i l’empenta i tornarien ploriquejant al porxo de la seva mare. Però no van tornar mai. En lloc d’això, al cap d’un any, les bessones es van separar i la seva vida es va dividir en dues parts iguals, com l’òvul que havien compartit. La Stella es va convertir en una blanca i la Desiree es va casar amb l’home més fosc que va trobar.
Ara havia tornat, ves a saber per què. Enyorada, potser. Perquè trobava a faltar la seva mare després de tots aquells anys o perquè volia presumir d’aquella seva filla fosca. A Mallard ningú es casava amb una persona fosca. Ningú se n’anava, tampoc, però la Desiree ja ho havia fet. Casar-se amb un home fosc i passejar-se pel poble amb aquella filla de color negre tirant a blau era passar de la ratlla.
Al Lou’s Egg House la gent es va dispersar: la cuinera es va posar la còfia, la cambrera va comptar les monedes que li havien deixat a la taula, els homes vestits amb la granota de la feina van engolir el cafè i van marxar cap a la refineria. El Lou es va recolzar a la finestra llardosa i es va quedar mirant el carrer. Havia de trucar a l’Adele Vignes. No li semblava just deixar que la seva pròpia filla li clavés aquell ensurt, després de tot el que ja havia passat. Ara la Desiree i aquella nena fosca… Mare meva. Va allargar la mà cap al telèfon.
—Creus que es volen quedar? —li va preguntar la cuinera.
—Ves a saber. Lo que és segur és que se la veia amb molta pressa —va dir el Lou—. Em pregunto què és lo que corre tanta pressa. M’ha mirat com si no em veigués, no m’ha saludat ni re.
—Tibada. I quin motiu té per ‘nar tan tibada?
—Mare meva —va dir el Lou—. No ‘via vist mai una criatura tan negra.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
La meitat evanescent
Títol original: The Vanishing Half
© Brittany Bennett, 2020
Primera edició: març del 2021
© de la traducció: Marc Rubió, 2021
© de la il·lustració de la coberta: Mari Fouz, 2021
© de la fotografia de l’autora: Emma Trim
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2021
0
0
