Foto: Sarah Horrigan


No recordo la primera vegada que em van deixar veure Los ángeles de Charlie, Starsky y Hutch o Vacaciones en el mar. Recordo, això sí, que feia uns esforços desorbitats perquè no se’m tanquessin els ulls mentre esperava que s’adormís el meu germà, que ocupava el llit de baix. Érem al pis vell i jo encara no havia tastat el luxe de tenir una habitació per a mi sola, però ja estava convençuda que el luxe més gran de l’univers era, seria, tenir una habitació per a mi sola. Alguns dies m’adormia i l’endemà em rebel·lava contra la meva son i contra la impossibilitat de tenir una cambra pròpia en un pis de dues habitacions i cinquanta metres quadrats, i alguns dies –pocs– aconseguia aixecar-me del llit a les fosques, sortir de l’habitació i plantar-me davant la tele. M’agradava més que em deixessin veure Starsky y Hutch que no pas veure Starsky y Hutch, perquè a mi els policies sempre m’han fet més por que gràcia.

No recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre i vaig pensar la felicitat és això. Sí que recordo que els pares anaven a El Corte Inglés de la plaça Catalunya a comprar vés a saber què i em deixaven aparcada a la planta baixa, a la zona de llibreria. Allà em vaig empassar els sis volums de Santa Clara i els sis de les Torres de Malory, l’un darrere l’altre durant uns quants dissabtes, mentre mirava de reüll les escales mecàniques suplicant que els pares triguessin una mica més a aparèixer. L’Enid Blyton, quina droga. Per sort, a casa s’ho pensaven força abans de comprar qualsevol cosa, buscaven i comparaven entre mil marques des de molt abans que es fes famós l’anunci del busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo. Mentre el pare i la mare exercien de consumidors conscienciats –a part de buscar i comparar, també eren especialistes a reclamar–, jo envejava les nenes angleses que passaven el curs en internats i que segur que no trobaven a faltar una cambra pròpia, perquè aquelles habitacions compartides allotjaven confidències, secrets gairebé adults i festes clandestines.

No recordo la primera vegada que vaig sentir cantar en Xesco Boix, però sí que recordo el dia que me’l vaig trobar a la llibreria Ona de la Gran Via i em va recomanar Sadako vol viure, de Karl Bruckner. Els Espiadimonis acabàvem de guanyar un premi Baldiri Reixac i ens podíem comprar dos llibres per cap. Vaig quedar-me la història de la Sadako, una nena víctima de les radiacions d’Hiroshima, i la novel·la Quan un toca un dos, d’Anna-Greta Winberg, una autora sueca que aquell mateix vespre va desbancar Enid Blyton en el rànquing de les meves addiccions. “Vull que ho sàpigues des de la primera ratlla: aquest llibre tracta d’una catàstrofe”. La Madde, la narradora, m’explicava que una catàstrofe et fa plorar a llàgrima viva mentre jo era tan feliç que em costava de creure: estava llegint a la meva habitació, que era meva i de ningú més perquè finalment havíem canviat de pis, després d’invertir una eternitat i mitja a buscar i comparar pisos en barris assequibles ben comunicats amb l’escola i amb casa dels avis.

“Perquè una catàstrofe, tota la vida la tens present. I no obstant això, la majoria de vegades acabes sortint-te’n”. Al pis nou no em calia tancar el llum abans d’hora. Aquella cambra pròpia que donava al celobert, on cada nit havent sopat llegia i llegia sense tenir-ne prou, aquella cambra blava que de seguida va acollir Rodoreda i Sampedro i García Márquez i Nabokov, era de llarg el millor racó del món.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Marga Losantos a maig 07, 2015 | 17:44
    Marga Losantos maig 07, 2015 | 17:44
    "No recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre i vaig pensar la felicitat és això". Jo crec que sí, que ho recordo. 8 anys, festa d'aniversari, primer llibre de Los cinco, el primer llibre que era meu, el primer d'una llarga sèrie de llibres que m'han fet feliç. Gràcies, Eva, per les teves paraules, i per compartir-les amb els teus lectors.
  2. Icona del comentari de: montse Ros a maig 07, 2015 | 20:23
    montse Ros maig 07, 2015 | 20:23
    Devoravem aquells llibres, que ens duien a internats feliços (experiència inexistent per a qui hi hagi passat) i aventures dels "cinco" en els que tenia un lloc preferent la descripció del menjar (que, de ben segur, no ens haurien agradat - cervesa de gingebre? Puaj!)... I l'ester y su mundo! Que càndids que erem! Gråcies Eva, el teu escrit m'ha atrapat i, per una estona, he retornat als 13, a la meva habitaciö pròpia (per sort o per desgràcia sóc filla única).
  3. Icona del comentari de: Mònica Carnicero a maig 11, 2015 | 20:32
    Mònica Carnicero maig 11, 2015 | 20:32
    Com es nota que som de la mateixa quinta. Santa Clara, tots; Les torres de Malory, tots; Quan un toca el dos em va encantar, però que molt! No fa gaires anys el vaig recuperar d'una prestatgeria de casa dels pares, amb les pàgines esgrogueïdes, i me'l vaig tornar a llegir... Pixant!! I, en canvi, no he tingut mai habitació pròpia: vaig passar de compartir-la amb la meva germana, a compartir-la amb la meva parella, que conservo després de 20 anys de convivència. Però el meu món propi quan llegeixo, és meu i de ningú més, malgrat que al meu costat hi hagi algú que ronqui... Fa companyia i tot!!
  4. Icona del comentari de: Laia Guillamet a gener 06, 2016 | 22:57
    Laia Guillamet gener 06, 2016 | 22:57
    Enid Blyton ha robat el cor a més d'una generació. La del 89 també hi va caure de quatre grapes. M'agradava tant Torres de Malory que fins i tot em vaig posar a escriure un setè llibre, amb 12 o 13 anys. És clar que no vaig passar de la tercera plana...
  5. Icona del comentari de: Cornelia a novembre 28, 2016 | 14:09
    Cornelia novembre 28, 2016 | 14:09
    ...es diu l'autor de "Sadako vol viure" (en el seu moment em vaig empassar tots els seus llibres i em fascinaven aquells relats de mons llunyans...). Però això és secundari - molt maco, l'article! Encara que confesso que jo no he pogut soportar mai l'estil de l'Enid Blyton (massa carregat de tòpics). Ho he tornat a intentar ara amb el meu fill, però no, aquests llibres els haurà de llegir sol, si vol... ;-)
  6. Icona del comentari de: ceciv a novembre 28, 2016 | 22:29
    ceciv novembre 28, 2016 | 22:29
    Recordo perfectament el primer llibre-llibre o sigui gruixut que vaig llegir: Aventura en el valle. Era 3er EGB. M'ho havia pensat molt i em semblava que allò era massa, no era per mi. Quina sorpresa i satisfacció! Estaba xupat i era interessantissim. Els vaig llegir tots. Compartía habitacio amb tres germanes, però tenia un llum de paret per a mi a dalt de la llitera. Allà vaig anar fent dioptries llegint cada nit. A segon BUP vaig demanar siusplau la meva germana que m'amagués El Señor de los anillos perquè tenia examens però no podía parar de llegir!
  7. Icona del comentari de: Anònim a novembre 30, 2016 | 22:46
    Anònim novembre 30, 2016 | 22:46
    Jo crec que el meu primer llibre va ser "Rovelló" i a partir d'aquí cada any a esperar el Premi Folch i Torres. Fins que van començar a treure'n en qualsevol moment de l'any i ja no vaig poder seguir la col·lecció. Pero els altres també: Enid Blyton, Santa Clara, Torres de Mallory, què havia de fer una nena de ciutat en un moment en que la Tv només tenia 2 canals i la programació infantil durava mitja hora escassa? Los Chiripitiflauticos, recordeu?

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix